Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Alta traïció

Ho veig, açò serà més mal de lligar que un allioli sense ou, però amb una bona mà de morter, l’actitud correcta i una bona dosi de paciència sé que passarà, ho faré passar, és qüestió de no deixar de mirar l’objectiu amb seguretat, invertir en els prolegòmens i una bona lubricació.

El que poden tindre de bo tres dies seguits d’un vent d’aquesta magnitud, és que et reposiciona i et col·loca allà on et toca en referència a l’entorn i a les condicions climatològiques que t’envolten. Ajuda que a més a més s’aclarisca tot el cel de núvols i netege l’atmosfera de tal manera que li pugues distingir fins i tot el canvi de talla a la lluna creixent d’aquests dies. Dels perjudicis no parlaré, no és gens poètic passar-se els dies següents recollint tovalloles, poals i plàstics per tot el barranc. És el que dic sempre: que bonic és no tindre més que els estels a dalt dels nostres caps però que volàtil la nostra seguretat sentint bufar el vent baix del matalàs, una bona ventada i a volar, tot en orris i a vore qui ens resoldrà la papereta.

Ens hem acostumat a renunciar tantes vegades a llevar-nos del mig per no donar la nota i engolir carros i carretes, que quasi ens surt abans la disculpa que la transgressió

Massa vegades oblidem com som de minúsculs, que poc importen les nostres opinions i els nostres desitjos si no van en la direcció correcta, però alguns hem nascut sota el signe de la contestació, amb l’esperit de contradicció i aquesta vegada no vull baixar jo de l’ase. Ens hem acostumat a renunciar tantes vegades a llevar-nos del mig per no donar la nota i engolir carros i carretes, que quasi ens surt abans la disculpa que la transgressió. Avui me n’eixiré del solc, però és que és impossible triar: Veneçuela, el judici al Procés -que ja ha començat-, l’estat de salut d’Eduardo Zaplana i la seua posada en llibertat —després de bloquejar-li 6,7 milions d’euros en dos comptes que té en la patriòtica banca suïssa—, els embolics de família que sacsegen el Partit Popular del meu poble amb les vistes prèvies del judici del nostre excabdill (encara que un cabdill ho és mentre els seus súbdits el segueixen considerant com tal), i la gran reunió de feixistes i liberals reaccionaris a la plaça de Colom (no podia ser a una altra plaça) de Madrid…

Així d’entrada pareixen molts temes, massa fronts per atacar (o defensar) i molt poca capacitat de síntesi, però en la meua defensa diré que no, que el tema n’és només un: fins on som capaços de portar les nostres idees, amb quanta brossa poden competir els nostres sembrats i quina és la mínima extensió de llibertat amb què podem ser capaços de respirar? Quant d’espai necessita el nostre sentit propi front al seny que tan violentament deixa clar que no hi ha vida fora del ramat? Resumint: quins són els valors humans i què és la traïció?

Quant d’espai necessita el nostre sentit propi front al seny que tan violentament deixa clar que no hi ha vida fora del ramat? Resumint: quins són els valors humans i què és la traïció?

Avui, intentant dialogar amb el meu precari anglès amb Sean, un amic mig irlandès que tenim aquests dies per casa, m’he trobat amb una reflexió que diu Jodie Foster en una pel·lícula d’eixes de professors en missions impossibles, Mentes peligrosas: sempre pots triar, en totes les situacions tenim la capacitat d’actuar segons el nostre criteri, fins i tot quan t’apunten amb una arma eres tu qui decideix quina actitud prendre: pots acotar el cap i tancar els ulls o mirar a la cara de qui està a punt de disparar, pots cridar o no, pots assumir o rebel·lar-te, et pots rendir o no i això, entenent que un diàleg, una lluita o un problema sempre té, almenys, dos subjectes, ens posa en la situació de què el resultat serà el que quedarà de la suma (o la resta) de dues accions, de dues actituds. Una no depèn de tu directament, però l’altra sí, i això ens atorga un poder que poques vegades som conscients de tindre. Em raonava Sean que fins i tot els més rics del planeta es poden deprimir si la seua fortuna deixa de créixer, tot depèn de les expectatives que tenen en aqueix moment, cadascú en la seua escala, en la seua realitat decideix com és de gran la frustració que l’assaltarà si no aconsegueix el seu objectiu.

Veneçuela no és l’únic país del món on no es respecten tots els drets humans. No és, ni de bon tros, el país on més fam pateixen els seus habitants, no és tampoc el més corrupte ni el país on els capitals privats tenen més complicat desenvolupar-hi les seues activitats econòmiques, però sí que té uns components que el fan especial i gairebé únic: és molt ric en petroli, en gas, en coltan, en plata i or. Té el suport de Cuba, de Rússia i de la Xina i, a més a més, és fronterer (per mar) amb els Estats Units d’Amèrica del Nord. Si a això li sumem la càrrega ideològica que exhibeix el seu govern bolivarià i l’oligopoli que tan amplament es va bellugar i expandir fins a finals del segle XX amb l’arribada d’Hugo Chávez i la seua cort de militars acòlits al poder, tenim el còctel perfecte. No soc capaç de posar-hi més arguments, la meva informació no arriba a lligar l’interés d’OTPOR, la de la National Endowment for democracy (depenent de la CIA), de Berrizbeitia i l’FMI o el treball desinteressat de Prisa i els mitjans de comunicació espanyols (patriotes). Serà només per l’amistat de Felipe González amb el desaparegut Carlos Andrés Pérez? Potser els negocis d’aquelles derivades hi “pinten” alguna cosa. A Maduro també l’acusen de traïció al seu poble.

Algú s’ha de quedar per relatar els fets, algú ha de poder contar com els més catòlics dels apostòlics i romans han perdut la més mínima capacitat d’empatitzar amb les ovelles descarrilades i en comptes d’il·luminar-los amb la seua llum tan plena de gràcia i paciència, els voldrien passar pels ganivets

Traïció va ser la paraula més pronunciada diumenge passat a Madrid: la de Sánchez a la Constitució, la dels independentistes a la gran nació espanyola i fins i tot, la de tots aquells que no vam eixir al carrer. Algú s’ha de quedar per relatar els fets, algú ha de poder contar com els més catòlics dels apostòlics i romans han perdut la més mínima capacitat d’empatitzar amb les ovelles descarrilades i en comptes d’il·luminar-los amb la seua llum tan plena de gràcia i paciència, els voldrien passar pels ganivets com si foren fills d’Abraham damunt d’una roca qualsevol, bé, qualsevol tampoc: damunt d’una llosa gran i lliure d’Espanya.

De Zaplana i de la caritat que ha demostrat la justícia espanyola, què puc dir? Doncs sí, jo m’alegre que a una persona, per molt de terror que haja causat pels seus actes, se li permeta estar amb la seua família quan la salut li falta, quina llàstima que no ho tingueren en compte abans. I també ara amb segons qui, sobretot per les famílies de tants, que a més a més van morir a 500 o a mil quilòmetres de les seues cases. Per a altres es van esperar fins a estar ben convençuts que moririen aviat: Esteban Nieto, Juan José Etxabe i molts altres no van tindre la sort del nostre terrorista morenet (perdó, presumpte). Tampoc no sabem què hauria estat d’Ibon Iparaguirre i tants altres si s’hagueren pogut tractar a casa o a un hospital. És a dir que sí, que d’acord, no traïm l’esperit d’aqueix règim penitenciari del qual estan tan orgullosos; rehabilitar, reinserir, no castigar.

I al meu poble, què? Doncs ara resulta que l’exalcalde del meu poble, Francisco Martínez, s’espolsa la palla de sobre i escampa la culpa sobre tot l’equip de govern. I va i es dona el cas que aquests s’escandalitzen i posen el crit al cel: no sabien res, ningú veia res, no eren conscients de què comprava terrenys abans d´urbanitzar-los, només l’ajudaven a poder-ho fer, li donaven suport pel bé comú, veritat? Només ho véiem els qui estàvem fora, els qui no teníem accés a cap mena d’informació, perquè se’ns negava sistemàticament, els qui ens féiem creus de què ningú més al poble digués res, els que ara comencem a comprendre quant de temps costarà deixar enrere la tercera dictadura del segle xx (després de la de Primo de Rivera i la del general Franco) per als veïns del nostre poble. Ara estem molt bé, en plena “dictablanda” d’una “filla” del nostre tio Paco, vivint en la traïció i anihilació de totes les menes de moviments socials al poble, vivint la ràbia i l’ostracisme. Traïció, diuen, que vinguen a vore-ho…