La Veneçuela d’Hugo Chàvez, i ara de Nicolas Maduro, ha estat una de les protagonistes dels grans mitjans de comunicació. Però això no vol dir necessàriament que estiguem ben informades del que passa al país caribeny. Precisament, tot el contrari. A partir d’aquesta premissa, Akal publica Venezuela, más allá de mentiras y mitos, un llibre que intenta desemmascarar les manipulacions construïdes entorn el govern bolivarià i oferir una visió alternativa i contrastada sobre un dels processos de transformació social i política més importants que actualment està en marxa a Llatinoamèrica. Conversem amb la seva autora, Arantxa Tirado, politòloga, doctora en Relacions Internacionals per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i en Estudis Llatinoamericans per la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM) i també coautora de La clase obrera no va al paraíso. Crónica de una desaparición forzada (Akal, 2016).
Com dieu a la contraportada del llibre, hem assistit a un bombardeig continu de notícies sobre Veneçuela als grans mitjans de comunicació, especialment en determinats moments. Per què un llibre ara sobre Veneçuela?
Ara i sempre és necessari per demostrar que els mitjans han estat manipulant la informació respecte a Veneçuela per sobre de les seves possibilitats, diria jo. Fins i tot aquesta tasca manipuladora és contraproduent, perquè cada vegada més gent s’està començant a preguntar el motiu de tanta sobreexposició mediàtica sobre Veneçuela, especialment en determinades conjuntures, dient que Veneçuela és una dictadura, que té milers de problemes, quan aquí també tenim altres problemes, però no se’n parla. Parlar sobre Veneçuela sí que és necessari, però per entendre els límits i les possibilitats d’una esquerra que arriba al poder i té els marges molt acotats, especialment en el context llatinoamericà i davant els atacs que pateix a causa de les polítiques de reformes socials que s’hi impulsen. I ara, aquí, amb la situació a l’Estat espanyol, on hi ha possibilitats que hi hagi un govern d’esquerres que alguns ja estan titllant de “bolivarià”, Veneçuela ens serveix de mirall –ens adverteix– dels límits per transformar des de dins del sistema capitalista.
Per què ataquen, doncs, Veneçuela? Per motius polítics (aquestes transformacions que comentes)? Per motius econòmics (el petroli)?
En geopolítica els interessos econòmics van de la mà del tema polític. Veneçuela és important perquè té les primeres reserves de petroli demostrades del món, i les posseeix un país que té un projecte revolucionari amb uns plans de dedicar els beneficis d’aquestes reserves a polítiques socials, fet que va en contra dels beneficis de les empreses a l’àrea d’Amèrica Llatina i el Carib. Aquesta àrea, des de la doctrina Monroe, ha estat vista pels EUA com a territori propi. Com deia el Che, és la reserva estratègica nord-americana. Aquest exemple de revolució en un país tan important des de la perspectiva econòmica i també geoestratègica, per la seva ubicació, fa que el procés sigui encara més perillós. Per Amèrica Llatina però també pel conjunt dels pobles de tot el món, fins i tot europeus, que poden apostar per una transformació del sistema capitalista. Perquè avui Veneçuela és una avantguarda mundial i ha tingut un protagonisme com a motor en geopolítica, liderant polítiques molt sobiranes a l’Amèrica Llatina que posaven fre a la influència dels EUA a la zona.
Tornant a l’objectiu del llibre, quines destacaries com les tres mentides mediàtiques més instal·lades?
La primera mentida més repetida pels mitjans i més evident és que Veneçuela és una dictadura. Qualsevol que vagi allà pot veure que això no és així. I fins i tot es pot comprovar des de la distància. L’altre dia el que és ara portaveu del PP al Senat, Javier Maroto, va estar parlant a l’Assemblea Nacional opositora veneçolana, que segueix funcionant. Juan Guaidó, figura que va liderar el darrer cop d’estat contra Nicolàs Maduro, continua lliure pel carrer i ningú no l’ha detingut. Podríem dir que, fins i tot, es passa de democràtic el govern de Veneçuela. Una altra mentida és el tema de la crisi humanitària. Es va intentar posar a l’agenda política per justificar una intervenció militar. Però això no és així, perquè per a què es produeixi una crisi humanitària han d’existir una sèrie de requisits que estableixen aquells i aquelles que es dediquen al dret humanitari, l’ONU i altres organismes o entitats, i Veneçuela no es troba en aquest punt. Té una crisi econòmica forta, igual que altres països, agreujada per determinats factors que expliquem al llibre. I una tercera mentida podria ser la idea que Veneçuela és un estat fallit, que res no funciona a Veneçuela. És un mantra especialment repetit a les xarxes socials i pels veneçolans que vénen a viure a Europa. Chomsky ja ens va explicar en el seu moment que l’estat fallit era una construcció per justificar intervencions d’altres països a països dependents. Jo diria que Veneçuela té molts problemes, això és innegable, però en cap cas és un estat fallit. En tot cas ho podrien ser Colòmbia o Mèxic en determinats moments, ja que tenen amplis territoris que no estan controlats per l’Estat. Això no passa a Veneçuela, on l’Estat controla tot el territori. I això es va demostrar amb el fet que el darrer cop d’Estat no s’ha pogut instal·lar més enllà de les xarxes socials i del relat de l’oposició, o de la validació dels països amics dels colpistes.
A banda de combatre les mentides mediàtiques, un altre dels objectius del llibre és intentar que l’esquerra catalana, espanyola o europea miri diferent a Veneçuela? Com es pot aconseguir això?
“És fonamental recuperar la vessant internacional que s’ha perdut a l’esquerra i certa superioritat de l’esquerra europea, que no mira més enllà d’Europa”
És molt important aquesta interpel·lació directa a l’esquerra d’aquí, perquè efectivament és un dels objectius del llibre. És fonamental recuperar la vessant internacional que s’ha perdut a l’esquerra i certa superioritat de l’esquerra europea, que no mira més enllà d’Europa, quan sempre han existit molts lligams polítics, històrics i culturals amb l’esquerra llatinoamericana, que ha estat una avantguarda de les lluites polítiques i socials al llarg del segle XX. Veneçuela ens interpel·la, sobretot demostrant que hi ha un poble que reuneix els sectors més pobres de la classe treballadora, que ens dóna lliçons de com lluitar i resistir en situacions molt precàries. Quan aquí a vegades hi ha gent que no vol fer vaga perquè no li descomptin 100 euros del salari, a Veneçuela lluiten des de la més absoluta precarietat, i ara a més en el context d’una guerra econòmica brutal. I, tot i això, tenen molt clar qui és l’enemic i els sacrificis que han de fer. Quan es planta cara als poders fàctics mundials hi ha un nivell d’atac que et pot aniquilar com a poble. L’exemple de Veneçuela, en comptes d’amagar-lo aquí, hauria de servir per crear consciència del que implica lluitar més enllà dels marges del sistema. Però Veneçuela s’acaba utilitzant com a arma política per vincular a l’enemic amb un projecte fallit, o fins i tot una “narcodictadura”, com diuen els sectors més bojos de l’oposició veneçolana. Més enllà de les contradiccions, que existeixen, s’ha de fer servir Veneçuela d’exemple per explicar a les teves bases o electorat els sacrificis que s’han de fer i com el sistema no et deixa avançar en les transformacions. I això hauria de servir per prendre consciència que sense organització popular forta, només amb un projecte polític institucional, des de dalt, sense un suport fort, no es podrà avançar.
Més enllà de Veneçuela, hi ha altres casos a l’Amèrica Llatina, com el Brasil o ara Bolívia, on s’observen altres formes d’intervenir de l’imperialisme al continent.
El cas de Veneçuela és un exemple paradigmàtic de la guerra híbrida, que és un terme que estan fent servir els analistes militars. La guerra híbrida combina diversos tipus d’atacs: l’atac via política –l’atac diplomàtic– i l’atac legal –la guerra judicial, coneguda com a lawfare–, que van utilitzar per carregar-se lideratges com el de Dilma Rousseff al Brasil, i també ho van intentar contra Cristina Fernàndez a l’Argentina, però sense èxit perquè ara està com a vicepresidenta. El cas de Bolívia també és un exemple molt clar, on han combinat elements de cop d’estat tradicional, tipus segle XX, amb la participació de militars, amb altres elements més propis dels cops del segle XXI. El que li acaben de fer a Evo Morales es podria considerar una espècie de lawfare electoral. Fer servir les lleis electorals i organismes com l’Organització d’Estats Americans (OEA) per afirmar que el president està vulnerant la llei.
I per què aquest canvi?
Hi ha unes noves formes d’intervenir més subtils perquè l’imperialisme s’ha adonat que intervencions com la de l’Iraq, on va quedar molt clar que va ser pel petroli, desperten un gran rebuig de l’opinió pública (a Espanya, un 90% de la gent hi estava en contra). El cas de Veneçuela també seria una guerra per petroli, però això s’ha d’amagar. D’aquí que s’hagi construït des de fa molt de temps aquesta demonització de la revolució bolivariana i del seu lideratge per justificar intervencions futures. Ho estan provant tot, i jo no descarto que s’acabi arribant a la via militar oberta. Dic oberta perquè intervenció militar ja existeix. La gent es pensa que perquè no hi ha bombes no hi ha guerra, però sí que n’hi ha per la via econòmica, amb morts i tot.
El tema del petroli i els motius econòmics estan clars. Però si mirem amb més deteniment els motius polítics, quins destacaries com els tres grans avenços de la revolució bolivariana per al poble veneçolà. Per què és tan perillós l’exemple de Veneçuela?
“Les conquestes que es van produir en els primers anys de la revolució bolivariana van ser impressionants, especialment al ser en un lapse de temps tan curt”
Tot i la crisi i el bloqueig econòmic existents en l’actualitat, que tothom reconeix, les conquestes que es van produir en els primers anys de la revolució bolivariana van ser impressionants, especialment al ser en un lapse de temps tan curt. L’alfabetització d’una gran part de la població, l’accés a la universitat i a la sanitat dels sectors populars per primer cop, l’ampliació de drets ciutadans (com el dret a vot) a amplis sectors de la ciutadania que abans de Chàvez no tenien aquest dret… Totes aquestes conquestes són innegables i quedaran a la història encara que hi hagi retrocessos. Un altre avenç, que va de la mà de les conquestes materials, és l’augment de la consciència, la dignitat i l’empoderament de les classes populars, que abans de la revolució eren tractades pitjor que animals. Eren invisibles. Tota aquesta gent ha construït amb les seves pròpies mans un projecte revolucionari propi, que no és del Govern, que és seu, a través de l’organització des del barri a consells comunals, comunes, etc. Sostinguts també per un Estat que està a favor d’aquestes transformacions, tot i que amb contradiccions. I un tercer avenç seria la demostració de què es pot vèncer a la dreta, i fins i tot a la ultradreta, al feixisme. La dreta veneçolana és profundament antidemocràtica, com ho ha demostrat al llarg dels darrers vint anys. És una dreta amb una visió encara neocolonial amb la perspectiva d’aniquilar l’enemic, com van demostrar amb les guarimbes, quan van arribar a cremar vives diverses persones per ser chavistes. Jo crec que aquests tres avenços són prou potents perquè l’esquerra d’aquí ens fixem en el procés bolivarià. I que pensem…potser aquesta gent, d’una manera pròpia, autònona, sense demanar permís a ningú, ens estan donant lliçons que nosaltres, des d’Europa, almenys hauríem de mirar amb una mica de respecte per treure alguna conclusió.
