Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

La dècada clau

Encetam any i no un any qualsevol. Amb aquest 2020 encetam una dècada que sabem que serà determinant per afrontar la crisi civilitzatòria a què ens ha abocat el capitalisme neoliberal, des de la urgència inqüestionable i des de la responsabilitat política i social que ens toca assumir si volem garantir el sosteniment futur de la vida. Un any i una dècada en què els valors culturals, polítics i econòmics hegemònics de les societats capitalistes en què estam immersos en el nord global, requeriran ser destronats partint de l’evidència dels desequilibris ecosistèmics, econòmics i socials globals generats fins aquí. Caldrà, com es reivindica des de l’ecofeminisme, posar la vida al centre i garantir els béns materials i no materials que sostenen la vida, entenent la nostra doble dimensió com a éssers ecodependents i interdependents.

El capitalisme està en declivi. L’altre dia, una companya del Moviment Feminista de Mallorca em deia que me considerava optimista pel fet de sostenir aquesta afirmació. No en tenc cap dubte. El capitalisme i la seva lògica d’acumulació de riquesa a partir de l’explotació, l’extracció, l’opressió i la injustícia topa definitivament contra els límits dels recursos naturals (energètics, minerals… recursos naturals en definitiva) sobre els que sosté el seu creixement i enriquiment. El patiment humà potser no ha tengut límits fins ara pel que fa a la violència estructural inherent al sistema que pot arribar a sostenir – refugiats climàtics, guerres, expulsió, explotació, opressió, sotmetiment, etc. – però el planeta sí que en té de límits físics i que ara es fan ben evidents. Uns límits que s’han volgut obviar de manera conscient i estratègica impulsant un sistema que tanca els ulls a l’exhauriment de recursos i als desequilibris que ha generat la seva sobreexplotació i ús intensiu, i l’acaparament de riquesa. Tanca els ulls, consent o nega directament i estratègicament, com fan Trump o Bolsonaro, o ha fet, aquesta mateixa setmana, Díaz Ayuso, afirmant categòricament: “ningú no es morirà pels efectes del canvi climàtic”.

El capitalisme i la seva lògica d’acumulació de riquesa a partir de l’explotació, l’extracció, l’opressió i la injustícia topa definitivament contra els límits dels recursos naturals sobre els que sosté el seu creixement i enriquiment

Sabem que els negacionistes, molt vinculats a les ideologies polítiques de dreta i ultradreta, no neguen per ignorància. Si no que ho fan per tal de desviar la discussió mediàtica cap a la confrontació i posar en dubte, minimitzar i ridiculitzar aquells que adverteixen de les conseqüències dels desequilibris generats, titllant-los de catastròfics. I la catàstrofe no està en el missatge. La catàstrofe, per a les grans majories socials, està en el fet que políticament i socialment s’actuï com si res no passés.

Sabem que des del capitalisme no es resoldran els problemes generats pel capitalisme. Cal destronar-lo i avançar cap a societats més justes, igualitàries i racionals. I cal fer-ho activament i no esperar que les inèrcies del model actual ens procurin una solució. Mentre – com s’està fent políticament a totes les escales – no s’actuï activament i conscientment cap a un viratge radical de timó, la lògica capitalista ens abocarà a situacions cada cop més dures, injustes i violentes per acaparar els pocs recursos que vagin quedant a disposició – talment els homes grisos de Momo de Michael Ende, quan descobreixen que les flors del temps robat que es fumen per sobreviure s’acaben perquè el temps s’ha aturat.

Avui ja mor gent pels efectes del canvi climàtic i pel declivi del capitalisme que violentament extreu recursos de parts del planeta empobrides per seguir mantenint la seva lògica d’acumulació. És que ja mor gent per no tenir garantits els drets fonamentals bàsics, com el dret a la vida

Conflictes a gran i petita escala pels recursos cada cop més escassos i menys disponibles, i una guerra ferotge i violenta per blindar els privilegis d’uns pocs, a costa de la desgràcia de molts. I no és que morirà gent en el futur pel necrocapitalisme i les seves conseqüències. És que avui ja mor gent pels efectes del canvi climàtic i pel declivi del capitalisme que violentament extreu recursos de parts del planeta empobrides per seguir mantenint la seva lògica d’acumulació. És que ja mor gent per no tenir garantits els drets fonamentals bàsics, com el dret a la vida, un dret universal permanentment violat. És que moren espècies imprescindibles pels equilibris ecosistèmics que han possibilitat la vida fins ara en aquest planeta. No veure-ho, no entendre-ho, és mirar un univers tan petit com el teu propi melic. Una pràctica malauradament estesa política, econòmica i socialment dins de les lògiques de les societats capitalistes i els valors que la defineixen i expliquen.

Cal anar doncs fent passes fermes i decidides cap a aquesta consciència global del problema i la connexió de totes les diverses expressions de la seva violència inherent. I cal avançar també en la identificació més a petita escala de la reproducció d’aquestes expressions globals en allò local. En les lògiques que expliquen a casa nostra – societat capitalista – les desigualtats socials i econòmiques i els desequilibris ambientals. Som una petita baula de l’escala global del problema, però podem ser també una peça clau i potser definitiva.