Des del 23 de gener Veneçuela viu instal·lada en la incertesa política i l’assetjament diplomàtic, en uns nivells d’inestabilitat excepcionals fins i tot per als estàndards del país: travessat pel conflicte intern i les pressions geopolítiques des de l’arribada al poder d’Hugo Chávez el 1998.
La crònica d’aquest inici d’any de vertigen és ja ben coneguda. Els fets, precedits d’un alçament militar fracassat dos dies abans, s’iniciaren amb l’autoproclamació com a president legítim de Juan Guaidó, líder de l’Assemblea Nacional controlada per l’oposició, amb el suport immediat de Trump, Bolsonaro, el colombià Duque i altres governs regionals, als quals se sumaria poques setmanes després la Unió Europea, amb l’Estat espanyol al capdavant. L’intent de cop d’estat diplomàtic, malgrat tot, no va aconseguir arrossegar una majoria social, ni tampoc temptar l’exèrcit cap a una aventura que obriria inevitablement el país a la influència directa dels Estats Units i Colòmbia.
Descartada la caiguda de Nicolás Maduro per la via ràpida, l’eix de l’estratègia de desestabilització ha estat l’econòmic; sense descartar, això sí, jugades propagandístiques com el recent macroconcert a la ciutat colombiana de Cúcuta, tapadora també de maniobres paramilitars i d’insurgència a la frontera. La nova fase de guerra econòmica oberta, dirigida per sinistres falcons com John Bolton i Elliott Abrams (vinculat a la Contra a Nicaragua i a massacres de civils al Salvador), ha consistit fonamentalment a torpedinar la petroliera estatal PDVSA facilitant-ne els impagaments internacionals de deute per petroli ja entregat i a bloquejar actius del govern a l’exterior. L’objectiu: tallar l’accés a divises d’un país immers en una forta crisi econòmica i molt dependent de l’exterior per proveir-se d’aliments, medicines i productes bàsics. Al mateix temps, s’introduïa el xantatge de l’ajuda humanitària, tal com han denunciat amb contundència les principals ONG internacionals, condicionant l’entrega de productes de primera necessitat (amb un valor irrisori en comparació amb els impactes de les sancions) al canvi de govern.
Vistos els actors principals i la seua línia d’acció, les consideracions humanitàries semblen poc més que una excusa, amplificada –això sí– pels grans mitjans de comunicació. L’historial d’intervencions exteriors nord-americanes, i l’onada política que està situant governs oligàrquics dretans i revengistes a la majoria de països del continent, apunten fonamentalment a altres variables: el control dels abundants recursos naturals veneçolans i la reapropiació de la renda petroliera en favor dels estrats privilegiats; si bé això no elimina altres consideracions polítiques (la derrota definitiva de l’alternativa bolivariana) o geopolítiques, que en tot cas no són completament alienes a la condició petroliera.
Sobre la Veneçuela de Maduro plana com mai la maledicció de l’abundància que ha condicionat la història del país durant més d’un segle.
Enfonsats en l’excrement del diable
Els esdeveniments dels darrers anys al país i el joc d’interessos que els envolta guarden, doncs, una relació estreta (sobradament coneguda) amb l’“excrement del diable”, en paraules de l’economista Juan Pablo Pérez Alfonzo, ministre nacionalista d’hidrocarburs dels primers governs democràtics després de la dictadura de Pérez Jiménez i pare de l’OPEP. Les reserves de cru al país (les més grans del món), a priori un actiu estratègic, han generat tot un conjunt d’efectes perversos i eixos de disputa que n’han marcat l’evolució.
Es va agreujant cada vegada més l’especialització extractivista i la dependència de l’exterior per proveir-se de productes bàsics. A la llarga, l’alta capacitat de consum que permet el dòlar barat acaba generant colls d’ampolla en forma d’inflació, devaluacions i crisis
Econòmicament, l’exportació de petroli es tradueix en entrades massives de dòlars barats. Això enfonsa la producció agrícola i manufacturera autòctona, incapaç de competir amb les importacions que inunden el país, abaratides artificialment per les abundants divises. Així, es va agreujant cada vegada més l’especialització extractivista i la dependència de l’exterior per proveir-se de productes bàsics. A la llarga, de manera recurrent, l’alta capacitat de consum que permet el dòlar barat –en contrast amb una producció minvada– acaba generant colls d’ampolla en forma d’inflació, devaluacions i crisis com l’actual.
Políticament, es dona una pugna permanent per la captació de dòlars i pel control directe dels recursos naturals, que pot prendre diverses formes: des de la corrupció i les lluites entre grups de poder o faccions empresarials, fins al clientelisme com a forma de relació entre governants i governades. Però també pot radicalitzar-se en forma de lluita de classes, quan els sectors exclosos qüestionen els privilegis de les elits i estrats mitjans, beneficiaris tradicionals de l’explotació de les riqueses naturals de titularitat oficialment pública. La revolució bolivariana ha contingut, en part, tots aquests elements; però fonamentalment va significar un immens procés de redistribució cap als sectors populars i els estrats més empobrits: en forma de missions, serveis socials, habitatges públics, subvencions, etc. Des del començament va topar, però, amb l’oposició frontal dels grups socials beneficiaris de l’estat de coses anterior, disposats a fer caure el chavisme per tots els mitjans.
Tanmateix, l’oposició interna (ampliada ara més enllà de les antigues classes mitjanes i elits per la crisi) difícilment hauria pogut sostenir una ofensiva tan potent i perllongada sense un suport exterior que, en els fets d’aquest 2019, s’ha posat de manifest com mai.
Geopolítica imperial en temps del pic petrolier
Des que els primers governs bolivarians van apuntar al control de la renda petroliera com a peça clau del procés constituent, l’hostilitat oberta (i sempre activista) de Washington ha estat una constant: “recuperar” Veneçuela és un vector prioritari de la geopolítica nord-americana.
I és que no és un país petrolier més. A banda de la importància de les seues reserves, cal tenir ben present la proximitat geogràfica. Un vaixell petrolier necessita entre 4 i 5 dies per anar fins a Houston en un recorregut ben protegit per nombroses bases militars nord-americanes; mentre aquest mateix vaixell tardaria més de 30 dies per arribar-hi des del golf Pèrsic. Així, a les possibilitats de negoci per a les grans petrolieres ianquis s’uneix una consideració geoestratègica de primer ordre: seguretat nacional i sostenibilitat del model de creixement i consum nord-americà.
Els interessos xinesos al país inclouen diversos i substanciosos acords crediticis, hidrocarburs, or, coltan i infraestructures, entre d’altres. I, de fet, la supervivència de Maduro davant les recents envestides no es pot deslligar del suport d’alguns d’aquests grans aliats
Però el joc d’interessos al continent va més enllà del simple control directe dels recursos (i explotació o obtenció de condicions favorables en el cas de les grans empreses). El petroli és també una arma geopolítica (no en va, la recent aposta pel fracking buscava afectar els preus internacionals per impactar en l’economia de Rússia o l’Iran). Per això, el chavisme va emprendre des de ben aviat, i mitjançant la diplomàcia petroliera, una audaç estratègia exterior per garantir la supervivència de la revolució, tot liderant (amb el Brasil de Lula i l’Argentina dels Kirchner) un procés d’articulació regional sense precedents que suposava un obstacle al tradicional domini de Washington sobre la regió. Aquest obstacle avui ja ha estat pràcticament eliminat.
Per últim, i com a màxima preocupació immediata per a l’administració de Trump: l’atractiu del país, juntament amb l’aïllament diplomàtic i financer a què la política dels Estats Units i els seus aliats han anat abocant-lo, han afavorit aliances amb diverses potències rivals dels Estats Units, com Rússia, l’Iran, Turquia, Bielorússia i, sobretot, la Xina. Els interessos xinesos al país inclouen diversos i substanciosos acords crediticis, hidrocarburs, or, coltan i infraestructures, entre d’altres. I, de fet, la supervivència de Maduro davant les recents envestides no es pot deslligar del suport –més o menys interessat i més o menys explícit– d’alguns d’aquests grans aliats. Això, si bé suposa una certa garantia davant les proporcions de l’amenaça, no deixa de plantejar el risc palpable d’esdevenir una simple peça en el tauler global d’escacs entre les grans potències.
L’espasa de Dàmocles dels interessos geoestratègics, de la set de petroli imperial i de les oligarquies revengistes llatinoamericanes apunta la població veneçolana, esgotada per la guerra de desgast i la profunda crisi que travessa el país. La sobirania, la pau (o el que en queda) en una regió polvorí i la possibilitat d’una alternativa al Consens de Washington i el món unipolar estan, avui més que mai, sota amenaça. La solidaritat i la lluita contra la guerra i l’imperialisme tornen a ser necessàries i urgents.
L’article forma part del suplement sobre la Mostra de Cinema Llatinoamericà de CineBaix
