“Perdre el meu futur no és com perdre unes eleccions o uns punts en el mercat de valors. Estic ací per a parlar en nom de totes les generacions que han de venir. Estic ací per a parlar en defensa dels nens famolencs del món, els plors dels quals ignora tothom. Estic ací per a parlar pels incomptables animals que moren en aquest planeta, perquè no els queda cap lloc on anar. No podem tolerar no ser escoltats […]. Bé, el que vostés fan em fa plorar a les nits. Vostés, adults, diuen que ens estimen. Els desafie: per favor, facen que les seues accions reflecteixen les seues paraules”.
Aquest fragment podria formar part del discurs que Greta Thunberg va pronunciar davant els assistents a la Cimera de l’Acció Climàtica de l’ONU l’any 2019. Però en realitat les paraules són 27 anys més antigues. La seua autora és Severn Cullis-Suzuki, qui tenia 12 anys quan es va adreçar als dirigents mundials que participaven en la Cimera de la Terra, celebrada a Rio de Janeiro (el Brasil) i considerada la primera cimera climàtica de la història, l’any 1992. El mateix any que Thunberg guanyava viralitat, l’any 2019, amb 15 anys, Cullis-Suzuki en complia 30.
La lluita per posar fre al canvi climàtic no és nova, fa trenta anys que és a l’agenda política internacional. Però tot i fixar els objectius i els compromisos per a poder arribar-hi a través de cimeres internacionals, els estats han fallat sistemàticament en la implementació de mesures que conduïsquen a la reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle –el principal dels quals és el diòxid de carboni (CO2)– i l’any 2021, lluny de reduir-les, es batia un nou rècord històric. Mentrestant, la temperatura a escala global continua augmentant i el 2022 va ser l’any més càlid a l’Estat espanyol d’ençà que es tenen registres. “El que hem viscut l’any 2022 demostra que hi ha un decalatge entre la realitat i les polítiques climàtiques actuals”, explica l’ambientòleg Andreu Escrivà, qui ha escrit els llibres Encara no és tard (Bromera, 2017) i I ara jo què faig? (Sembra Llibres, 2021) i que està a punt de publicar un nou volum, titulat Contra la sostenibilitat. “No es valora igual si els acords s’estan complint quan tenim un clima relativament ‘normal’, que en una situació com la de l’any passat, amb 290 dies d’excés de calor amb alguns pics brutals i records excepcionals”, remarca aquest científic.
Tres dècades sense resultats
L’acord que actualment regeix la lluita contra l’emergència climàtica a escala internacional és el de París, que es va signar el 2015 i es va ratificar el 2016. En el document signat a la capital francesa, 196 parts –entre països i organismes regionals, com la UE– es van comprometre a descarbonitzar l’economia i a limitar l’escalfament global per davall dels dos graus, “preferiblement, 1,5”, a finals d’aquest segle, en comparació als nivells preindustrials. Abans de París, l’acord marc per a fer front a l’escalfament havia sigut el Protocol de Kyoto que, tot i que es va signar el 1997, no es va començar a aplicar fins a l’any 2005. Els països que estaven dins del protocol es comprometien a reduir les emissions globals un 5 % respecte dels valors previs a 1990 en el període d’entre 2008 i 2012.
Segons Escrivà, però, fins al 2015 no hi ha cap cimera que haja establert “els objectius correctes”. A París, “per primera vegada, s’explica amb raonable profunditat quin és el problema i quines són les metes, però la societat veu que no s’hi està arribant: quan es va signar l’acord, la temperatura ja havia augmentat entre 0,8 i 0,9 graus sobre valors preindustrials, i en l’actualitat ja hem superat el grau i ens hem situat entre 1,1 i 1,3 graus d’augment”, explica l’ambientòleg. Es dona la paradoxa que els governs i els països “són capaços d’entendre i acordar quins són els objectius realistes i científicament coherents, però no fiquen els mitjans” per a assolir-los, el que genera “una diferència enorme entre el que diuen voler fer i la realitat de les seues accions”.
“Si bé és cert que l’Acord de París funciona millor en l’àmbit global que Kyoto, a la pràctica és menys vinculant, perquè es fixen compromisos voluntaris per als països”, puntualitza Javier Andaluz Prieto, coordinador confederal de Clima i Energia d’Ecologistes en Acció. “Hi ha un avenç, però no és suficient”. Tot i que en el còmput global no s’estan reduint les emissions, alguns grups de països, com la Unió Europea, sí que ho estan fent. Escrivà i Andaluz Prieto coincideixen en dos factors que expliquen aquesta davallada: l’externalització de processos industrials i productius a països com la Xina i la incorporació de les energies renovables a la generació d’electricitat. “Amb tot, estem parlant d’una reducció del 4 %, com a molt, quan hauríem d’estar al voltant del 7,6 %, segons les dades del Panell Intergovernamental d’Experts sobre Canvi Climàtic”, afegeix el coordinador sectorial d’Ecologistes en Acció.
Els compromisos voluntaris dels països que recull l’Acord de París dels quals parla Andaluz Prieto prenen forma en les “contribucions determinades nacionals” (NDC, per les seues sigles en anglés), que “encarnen els esforços de cada país per a reduir les emissions nacionals i adaptar-se a l’efecte del canvi climàtic”, segons les Nacions Unides. L’Acord de París requereix que cadascun dels signants prepare, comunique i mantinga les successives NDC que es propose aconseguir.
“Les NDC són un procés en contínua evolució, es poden fer diverses versions millorant els objectius nacionals, i aquesta és la gràcia de l’Acord de París”, explica Gisela Torrents Monegal. Aquesta ambientòloga i tècnica en justícia climàtica de l’Observatori DESC ha sigut una de les entitats observadores internacionals que ha participat en la Cimera sobre el Canvi Climàtic COP 27 –la sisena en què ha pres part–, celebrada el mes de desembre a Sharm al-Sheikh (Egipte), des d’on ha pogut seguir els progressos de cada estat. “La majoria de països ha renovat la seua NDC entre l’any 2020 i el 2021, però una trentena dels quasi 200 signants han fet una renovació extra l’any 2022 perquè la suma internacional de reduccions d’emissions no ens acostava a l’objectiu de limitació de l’augment de la temperatura d’1,5 graus”. Durant la cimera, molt qüestionada pel paper d’Egipte en la persecució de la defensa dels drets humans, s’ha apostat per fer un esforç extra per a aconseguir més renovacions de cara a la COP28, “perquè encara no ens acostem a la meta de reducció internacional”.
Torrents Monegal explica com cada país adapta la seua NDC “per mitjà de polítiques domèstiques”, com poden ser les declaracions d’emergència climàtica o les lleis contra el canvi climàtic. L’Estat espanyol va declarar l’emergència l’any 2020 i va aprovar la seua llei l’any 2021. Catalunya ja comptava amb una llei autonòmica pròpia des del 2017 i les Illes, des del 2019, mentre que al País Valencià va entrar en vigor en desembre. “El que ocorre és que la majoria de països han d’augmentar la seva ambició”, conclou la tècnica de l’Observatori DESC.
Emissions per llei de mercat
“Encara que avui apliquéssim totes les promeses i els compromisos mediambientals a escala internacional, no estaríem ni de bon tros arribant al que ens demana la ciència. I això suposant que els països tinguin bona voluntat i compleixin els seus compromisos, perquè moltes vegades aquestes promeses no tenen un pla de desenvolupament al darrere”, assenyala Anna Pérez Català, ambientòloga especialitzada en canvi climàtic i desenvolupament internacional, qui considera que els avenços que s’estan fent no estan a l’altura de la “magnitud de la tragèdia”.
El 20 % de les emissions històriques de gasos prové dels EUA i l’11 % de la Xina, que actualment és el primer emissor mundial
Segons Pérez Català, hi ha diversos factors que expliquen la inacció climàtica. Aquesta experta troba a faltar el lideratge dels països del nord, per una qüestió de “responsabilitat històrica i política” pel que fa al balanç d’emissions globals des de l’inici de l’era industrial. Cal tenir present que, segons dades de l’organització Carbon Brief, els EUA són responsables d’aproximadament el 20 % de totes les emissions que s’han produït al llarg de la història, mentre que la Xina, que ha triplicat les seves des de l’any 2000, superant els EUA com a primer emissor mundial amb un 25 % de les emissions anuals actuals, és responsable de poc més de l’11 % de les emissions històriques globals.
L’Acord de París, com ja feia el Protocol de Kyoto, contempla mecanismes mitjançant els quals es poden comprar drets d’emissió entre les empreses i els estats i que haurien de servir per a compensar el deute històric dels països rics. Així, països del sud global, que tenen assignats determinats drets d’emissió, han estat venent els seus excedents a estats i empreses del Nord, que han continuat amb el seu model productiu sense implementar mesures reals. En els sistemes de compensació de carboni, hi ha dos tipus de mercat: el regulat, com el que funciona a la UE des de l’any 2005 i que abasta els responsables del 40 % de les emissions de la regió, i els voluntaris, que generen crèdits per mitjà de projectes de mitigació, com pot ser la reforestació o la captura de carboni mitjançant processos tecnològics.
“Els sistemes de compensació de les emissions acaben distraient de les solucions reals”, explica Anna Pérez Català. “S’han convertit en un mecanisme molt pervers, perquè països que haurien d’estar reduint les seves emissions no ho estan fent perquè és molt més fàcil pagar per a compensar-les, la qual cosa mercantilitza la lluita contra el canvi climàtic. Es converteix en un ball de xifres en el qual ningú acaba reduint-les”, afegeix. Una investigació de la revista Nature Climate Change mostrava l’any 2015 com una trama il·legal en un dels programes de compra de drets d’emissions de l’ONU vinculats al Protocol de Kyoto havia comportat la generació de 600.000 tones de carboni que no s’haurien d’haver alliberat a l’atmosfera. Des d’Ecologistes en Acció, Javier Andaluz Prieto afegeix que “aquests mecanismes vulneren el principi de planificació. Si deixes que sigui el mercat el que reguli les emissions conforme els crèdits del carboni, els sectors que sobreviuran són els que tenen més capacitat econòmica i no aquells que necessitem més per ser estratègics”.
L’Acord de París contempla mecanismes per comprar drets d’emissió que han fet que molts països del Sud hagen estat venent excedents
Segons Andreu Escrivà, els mercats de carboni han permés “no qüestionar el model productiu i continuar amb el Business as usual, sigues un país o una empresa, traslladant les solucions a llarg termini mitjançant un túnel de carboni sense tenir en compte l’impacte en els territoris on s’estableixen aquests tipus de projectes”. De vegades, les conseqüències són nefastes. N’és un exemple l’incendi que l’estiu del 2022 va arrasar 14.000 hectàrees de la comarca Comunitat de Calataiud, a l’Aragó. Enmig d’una gran onada de calor, el foc es va originar en els treballs de reforestació d’una finca de 500 hectàrees de l’empresa de matriu holandesa Land Life Company, dedicada a la venda de bons de carboni en els mercats internacionals. Tres treballadors de l’empresa a l’Estat espanyol han estat citats a declarar davant de la justícia.
Una lluita desigual
Entre els anys 1990 i el 2015, les emissions anuals van augmentar en un 60 % i les emissions històriques acumulades es van duplicar. Durant aquest període, el 10 % més ric de la població mundial (630 milions de persones) va generar un 52 % de les emissions acumulades. Al mateix temps, el 50 % més pobre de la població (3.100 milions de persones) va generar-ne només el 7 %. L’informe “Combatre les desigualtats de les emissions de carboni”, publicat per Oxfam Intermón l’any 2020, mostra el paper tan important que juga la desigualtat econòmica en la lluita contra l’emergència climàtica. “Parlar de canvi climàtic és parlar de desigualtat. En el plànol internacional, per la responsabilitat desigual Nord-Sud, però també a casa nostra”, afirma Anna Pérez Català, per qui “també implica lluitar contra les desigualtats arreu”.
“Els països no acaben d’aplicar les mesures climàtiques perquè implicaria abordar la desigualtat d’una manera molt més profunda que com ho estan fent”, opina Andreu Escrivà. I abordar la desigualtat també implica abordar els estils de vida. Per l’ambientòleg valencià, “la qüestió fonamental és que, simbòlicament, aquest estil de vida dels superrics desincentiva molt la resta de la societat. No sentim que és una qüestió col·lectiva que interpel·la a tota la societat, perquè veiem que hi ha gent que es pot escapar per la seua capacitat econòmica”. I conclou que “és molt important passar de parlar d’estils de vida a condicions de vida. Condicions de vida col·lectives que facen que la gent no porte estils de vida insostenibles”.
Per l’ambientòleg Andreu Escrivà, “els països no apliquen mesures climàtiques perquè implicaria abordar la desigualtat amb molta profunditat”
El paper de les institucions és clau, com defensa Pérez Català: “Quan exigim determinats canvis a la gent ens hem d’assegurar que hi ha una resposta pública que asseguri les seves necessitats. Si parlem de gent que té la capacitat de fer-ho i s’hi nega, és una altra història. És un debat molt interessant i que ens hi trobarem molt, en el futur, amb aspectes com l’ús del vehicle privat a les ciutats”.
