Lo vent, a casa meua, és un estadant prou habitual. Un habitant que segons d’on bufa adopta nom i gènere per tal de ser conegut i reconegut. Com los dos que més sovintegen i ja ens son familiars: lo serè i la garbinada, seguits i acompanyats de la rècula de cosins i coneguts, que de tant en tant treuen lo nas i que han merescut un recull onomàstic juntament amb los seus parents, los núvols i les boires.
Lo serè sec i fred de l’hivern, que s’acanala pel perxe, arremolina el fullam caigut i el que fa caure i que arroplega al seu pas. Un vent que s’imposa i travessa clivells i forats. I tot ho esbulla i tot ho esvera. I la meua estimada garbinada, que travessa la comarca des de darrere la Mola, des de la mar, per acudir cada tarda d’estiu, quan tenim cita ineluctable, a fer voleiar i cantar cortines de randa i canya. Tothom que em coneix sap que és la meua amor principal de cada estiu i que, per ella, per rebre-la, obro finestres i balcons, i no me fa peresa que la pols aprofiti l’avinentesa per hostatjar-se d’estranquis entre els llibres i pels racons.
Lo vent, que de jóvens escoltàvem per veure si ens duia les respostes, abans i tot que sabéssim quines preguntes ens calia fer. Lo vent del món a qui oferíem cara, mans, ulls i cor perquè calia clamar als quatre de torn que, encara que nàixer fos un gran plor, la vida valia la pena ser viscuda, de cara al vent.
Lo vent que espeny i fa moure i escampa la vida.
Lo vent és un hoste que no volem que allargui la seua estada de manera constant i ininterrompuda perquè, si no, ja no serien temuts o esperats
Un vent que maleïm quan tot ho asseca i aixeca polsegueres sense pietat en aquesta terra nostra sempre de llei poc humida. Un vent que esperem per escampar mals núvols de tota mena i boires espesses de dins i de fora. Lo vent que és, però, un hoste que mai no volem que allargui massa la seua estada de manera constant i ininterrompuda perquè, si no, ja no serien temuts o esperats. Esperem, sí, sens falta, la garbinada cada tarda-vespre d’estiu i l’aguaitem amatents com va intensificant la bellugadissa de les fulles i la fresqueta just humida que acabarà reclamant la rebequeta i garantint una nit dormidora. Si la tinguéssim sempre i a tota hora, la nostra terra seria una altra terra.
Lo vent, que sempre ha estat un símbol de llibertat, que ens el representem lliure i sense amo, amb qui sabem i sobretot sabíem que ens cal bregar i conviure de la millor manera possible. Trobant recers pel que cal i llocs esventats quan toca, per assecar el pernil o esventar la palla. Ara, d’un temps cap aquí, agafa una altra dimensió perquè esdevé mercaderia, com quasi tot en aquest món que hem anat construint (o deixant construir) entre uns i altres. Mercaderia en forma de font de producció energètica massiva. De font de producció, de fet, ja n’era des que algú va veure que, en aquesta brega i convivència que he esmentat, a més de ser imprescindible per a escampar la vida, podia ser útil per moure i fer moure. Com lo sol era i és útil i necessari per a aquesta mateixa vida, que fa viure i germinar.
Lo vent ha mogut molins des de fa segles, molins que han estat mecanismes per moldre i produir aliments bàsics i imprescindibles per a la nostra subsistència. I per generar energia i lectra, esdevinguda necessària per a la vida que es va organitzant al voltant de noves maneres de ser viscuda.
Què passa ara, doncs, de diferent? Què hi ha que no sigui una baula més d’aquesta convivència i d’aquesta brega de sempre que no s’aturen? Potser aquest adjectiu que més amunt he posat darrere el sintagma “producció energètica”. Potser tota aquesta expressió “font de producció energètica massiva” que descriu una manera determinada d’encarar aquesta relació de sempre, que d’un temps ençà canvia de dimensió.
Aquest canvi de dimensió, aquest canvi quantitatiu violenta el sentit de l’escala que anava associat a aquesta convivència i intercanvi d’usos i funcions. Un sentit de l’escala que conferia a aquestes relacions una proporcionalitat que, al seu torn, garantia un cert equilibri. Inestable si voleu, però equilibri tanmateix. I quan desapareix aquest sentit de l’escala es produeix un desajustament que convoca la desmesura.
La pèrdua del sentit de l’escala desdibuixa les implicacions de les persones i les comunitats que eren a la base de la gestió consuetudinària d’un territori
La pèrdua del sentit de l’escala, un sentit inherent a un sistema de relacions de proximitat, comporta la pèrdua de qualitat d’aquesta relació, provoca distanciament i desdibuixa fins a esborrar-les, les implicacions de les persones i les comunitats que eren a la base de la gestió consuetudinària d’un territori. I això obre el camí cap a l’especulació, que en la relació amb l’entorn ja no considera altra cosa que el guany per ell mateix, sense cap altre criteri. I sense tenir en compte ni poc ni gaire totes les conseqüències, a mitjà i llarg termini, de les tries. Perquè la pèrdua del sentit de l’escala va de bracet de la pèrdua del sentit del ritme del temps i dels processos de canvi. I el curtterminisme economicista s’afegeix a la desmesura i l’estrall està servit.
Llavors, disfressat de mil i una raons de pes, mos volen endinyar bou per bèstia grossa, o com deia en un article l’Ignasi Riera, fa ja anys i panys, servir-nos energia neta en plats bruts. I cal? L’emergència indubtable que vivim té moltes cares i despullar un sant per vestir-ne un altre mai no ha estat la solució més enraonada. Si no som capaços de recuperar aquest sentit de l’escala en la nostra manera de viure i de gestionar aquesta terra que ens sustenta, si no som capaços de redimensionar ritmes i límits, més aviat que tard mos espera un escenari on ni el vent no voldrà fer-hi estada.
