Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Verbum vacuum

Com més abundants són les paraules de l’home,
més abunden les paraules vanes.
Quin profit, doncs, en treu, de parlar?
Cohèlet 6:11

 

LITERATURA

No t’ha besat i ha marxat amb pressa,
i ha arribat a casa, i ha encès l’ordinador,
i ha escrit no t’he besat, no t’he besat la boca
i ara què en faig jo d’aquest voler-te als llavis.
En fa literatura. Només literatura.
Mireia Calafell

 

De vegades em passa que no escric. Ni un vers, ni un apunt al blog, ni dues línies esgarrapades a la llibreta. No és per l’excés de lectura (el pare sempre m’ho deia, “que el llegir no et prengui l’escriure”), perquè, de fet, darrerament no llegeixo gairebé re. O re que valgui la pena com se suposa que ha de valdre la pena, vull dir l’última novel·la ressenyada a les xarxes, o uns versos colpidors que m’han de canviar la vida, o uns aforismes reveladors o un assaig profund i important que tothom ja haurà llegit (sempre vaig tard) o farà veure que ha llegit (com envejo aquesta capacitat de xerrar i xerrar sense dir res, de fer un tuit que sembli la punta d’un iceberg de coneixements que no existeix. Les xarxes, com el canvi climàtic amb les glaceres, fonen la solidesa atàvica dels mots i només fan soroll de fons o soroll de dins que es converteix en acúfens que et torturen al final del dia, justament quan, per fi, hi ha silenci).

Les xarxes, com el canvi climàtic amb les glaceres, fonen la solidesa atàvica dels mots i només fan soroll de fons o soroll de dins que es converteix en acúfens que et torturen al final del dia, justament quan, per fi, hi ha silenci

No sos vos, soy yo, li dic al full en blanc cada vegada que m’hi poso i no me’n surto. I sí, sóc jo i els meus bloquejos, les meves inseguretats, els marcs competitius que converteixen l’escriptura en una mena de cursa que premia la capacitat prolífica (verborreica) i que, com l’odiat joc de les cadires, em costa d’ignorar. Sóc jo i l’etern conflicte entre vida i escriptura (No t’ha besat i ha marxat amb pressa, com recordo la Calafell aquests dies…!), jo i totes les tècniques creatives que ensenyo i no m’aplico, en casa del herrero, ya tú sabes. Sóc jo, sí. Però també són les paraules. Les que un dia van aparèixer en la meva vida com irrompen els millors amors: impactants, rebels, fascinants, terriblement seductores. Sororitat, vida al centre, cures, tendresa i revolta, xarxa, deconstrucció, suport mutu. Van aparèixer de sobte: en un article, en una xerrada, en un discurs, d’algú. I em van travessar de dalt a baix i van donar significat a parcel·les del meu món que fins llavors estaven a les fosques. Em van emplenar els racons desencaixats de les cèl·lules i van obrir un espai que transformava el cos i la ment i semblava de veres que eren capaces no solament de salvar-nos individualment, sinó també, i sobretot, de transformar el món. Perquè no havien nascut de la genialitat racional, sinó de la vivència crua, de la corporeïtat incontestable, de l’autenticitat més humana, de qui les havia revelat. Per això podia reconèixer-hi l’universal que mostraven des d’aquesta realitat particular i contingent, i fer-les meves.

Perquè sí, un dia i durant molt de temps va semblar que totes aquestes paraules em feien lloc, ens feien lloc. Tenien pes, color, textura, una forma arrodonida de ventre càlid on cabíem totes les desemparaulades del món. I vaig començar a utilitzar-les. Les inseria en els articles, en les entrevistes, en les xerrades, en els cursos. També havien passat a formar part del meu relat intern, aquell que ens ordena i ens dóna sentit i ens justifica, i us asseguro que, miraculosament, em quadraven tots els cercles.

Em vaig perdre el moment exacte en què van començar a esfondrar-se per dins. Encara me les creia. No em vaig adonar que des de la corporeïtat on havien nascut (des del nucli real i viu de l’experiència d’algú), convertides en logos ple, consistent i vital, havien emprès una fugida accelerada cap amunt, com un coet, i just després d’esclatar en mil colors efectistes contra el cel negre i rebre ohs i wows i mira!, havien caigut en pluja d’espurnes i s’havien fet no-res damunt dels nostres caps. No van arribar a fer mai el camí invers, de tornada des de la raó fins a la ment emocional i el cos físic. Es van buidar com un musclo mort, i llavors va ser tan fàcil agafar-les i utilitzar-les indiscriminadament, de manera interessada o descaradament partidista. Tan fàcil gastar-les, empastifar amb elles els discursos, els articles i les actes de les assemblees. Rebregar-les amb traïdoria per encabir-les en promeses, estirar-les com un xiclet per assegurar lleialtats a tort i a dret, tallar-les a trossets per dissimular enveges brutes.

Diu Gamoneda que la poesia no és literatura, que és veritat. Aquells mots, un dia, també em van ser veritat. Com el poema més grandiós. I els enyoro, no us penseu, quan els miro ara i són carcassa, façana escrostonada amb finestres cegues, foradades com els ulls buidats de les bèsties. I és per això que, des de fa una temporada, de vegades em passa que no escric.