El juny passat, l’informe anual de la Inspecció General de la Policia Nacional (IGPN) va fer públic per primera vegada el nombre de persones mortes i ferides en intervencions policials a l’Estat francès. En total, la xifra s’eleva a catorze morts i un centenar de ferits entre juliol de 2017 i maig de 2018. Aquestes dades es donen a conèixer en paral·lel a la constatació d’un augment considerable de la utilització d’armes de foc per part dels cossos policials el darrer any, que s’eleva a 394 vegades, un 54% més respecte a l’interval 2016-2017.
La utilització d’armes d’electroxoc i d’escopetes de bales de goma s’ha incrementat un 20% i un 46% respectivament
L’ús de granades s’ha reduït un 8% respecte al 2016, però la utilització d’armes d’electroxoc i d’escopetes de bales de goma s’ha incrementat un 20% i un 46%, amb 1.403 i 2.495 notificacions d’ús respectivament. Davant les xifres, es constata que l’exercici de transparència de l’IGPN –forçat per la pressió internacional i de diverses organitzacions de la societat civil francesa– no va acompanyat d’una voluntat de canvi en relació amb les pautes d’acció policial.
La brutalitat dels cossos de la policia i de la Gendarmeria no es pot llegir com un episodi puntual de la història recent de l’Estat francès. L’Observatori de Llibertats Civils: Què fa la policia? remunta la seva anàlisi a les darreres quatre dècades. Entre 1977 i 1997, la mitjana anual de morts per la repressió policial era de 6 a 8 persones, i des de principis del segle XXI, la mitjana se situa entre els 10 i 15 morts anuals. En total, el col·lectiu Emergència la nostra policia assassina i el mitjà independent Bastamag calculen 101 morts de 2005 a 2015, mentre que el 2017, amb 18 persones mortes, la mortalitat es va disparar. Víctimes del ‘gallet fàcil’ segons la terminologia emprada pels experts en seguretat.
Marc legal de la repressió
L’augment de la utilització d’armes per part de les forces de l’ordre als espais públics és indissociable a la retòrica securitària i al discurs antiterrorista de l’Hexàgon, que ha permès justificar mesures extraordinàries que ara són ordinàries: l’estat d’emergència de 2015 a 2017; la llei contra el crim organitzat de juny de 2016, que ampliava l’ús d’armes de foc; la llei antiterrorista d’octubre de 2017, que adopta disposicions pròpies de l’estat d’emergència o la llei d’asil, i la llei d’immigració d’agost de 2018, que viola el dret internacional i empara pràctiques com les deportacions en calent. En conjunt, totes aquestes són mesures que legalitzen diverses formes de repressió, d’abús i de violència policial.
L’augment de l’ús d’armes és indissociable a la retòrica securitària i al discurs antiterrorista del govern francès
Una de les lleis més qüestionades és la de seguretat pública, aprovada el febrer de 2017, que unifica les noves regles aplicables a l’ús legal d’armes de foc per la Policia Nacional francesa i la Gendarmeria i estableix l’ús d’armes de foc sense sanció en cas de presència d’un vehicle “els ocupants del qual són susceptibles a perpetrar, en cas de fuga, atemptats contra la seva vida o la seva integritat física o la d’altri”. En altres paraules, si es dona la situació en què un vehicle no s’atura davant la demanda de fer-ho, la utilització d’arma de foc dels agents quedaria legalment justificada pel risc contra la pròpia integritat física o la d’altres civils. Aquest és el cas d’Aboubakar Fofana, mort d’un tret per la policia a Nantes el juliol passat després de negar-se a passar un control policial amb el seu vehicle. Segons un dels fundadors del grup Desarmem-los, que acompanya les víctimes de violència policial i impulsa campanyes de denúncia, “aquesta llei contribueix a organitzar la impunitat a favor dels agents que disparen, al·legant el marc de la legítima defensa i autoritzant així la policia a obrir foc en situacions en què abans no es permetia”.
Les armes dels crims
Les armes categoritzades com a letals no són les úniques que maten ni tampoc les que s’utilitzen amb més freqüència. Els cossos policials francesos són dels més equipats de la Unió Europea i compten amb un ampli repertori: escopetes de bales de goma, fusells LBD 40 amb projectils viscoelàstics, granades lacrimògenes, granades explosives GLI F4 o Tasers x26, que segons Acció de Cristians per l’Abolició de la Tortura (ACAT), els últims anys haurien produït una mort i 43 lesions greus, entre les quals hi ha 21 persones que haurien perdut un ull o part de la visió.
Un exhorbitant augment del seu ús es va donar el 2016, quan l’IGPN va censar un increment del 90% de trets d’aquestes armes respecte a l’any precedent. Pel que fa a les granades, si bé la polèmica OF-F1 va ser il·legalitzada arran de la mort de l’activista Rémi Fraisse el 2014, la granada GLI F4 de la mateixa família segueix en vigència –l’Estat francès és l’únic país de la Unió Europea que l’utilitza en operacions de manteniment de l’ordre. Segons el codi de seguretat intern, aquesta tipologia de granada, que conté 24 grams de TNT i produeix una detonació de 164 decibels, només està reglamentada per a ser utilitzada en situacions extremes i com a últim recurs abans de passar a les armes de foc convencionals.
No obstant, les forces de l’ordre porten anys utilitzant-la fora del marc legal i sense seguir les tècniques reglamentades pel seu ús. Durant les operacions de desallotjament de la ZAD (zona a defensar, a Notre-Dame-des-Landes) entre abril i maig de 2018, la Gendarmeria va fer-ne un ús sistemàtic; va arribar a llançar prop de 4.000 granades GLI F4, una de les quals va mutilar l’activista Maxime Peugeot. Sobre aquest tipus d’armament, Desarmem-los denuncia que s’estigui acceptant l’ús d’arsenal militar per part de les forces de l’ordre, “com si aquestes estiguessin duent a terme una guerra simètrica amb la població civil”.
A un nivell inferior hi ha la resta de granades i de pistoles elèctriques. Segons ACAT, han causat la mort d’almenys quatre persones poc després d’haver-los practicat una descàrrega elèctrica de 50.000 volts. Tanmateix, en els quatre casos el sistema judicial va concloure que no hi havia vincle entre l’arma i la defunció. Aquesta arma elèctrica, utilitzada per la Policia Nacional francesa, la Gendarmeria i l’Administració penitenciària des de 2006, es va posar a disposició de la policia municipal des de 2010 i ja s’ha utilitzat a municipis com Marsella, Niça, Bordeus o Calais.
Migrants i activistes, els grups més afectats
Altres armes no classificades com a tals són les tècniques d’immobilització. El placatge ventral, el plegament i la clau d’estrangulació són tècniques apreses a l’escola de policia i exercides habitualment, consistents a comprimir el tòrax i estrènyer el coll, dificultant la respiració; poden arribar a provocar asfíxia i finalment la mort. Adama Traoré, Abdelhakim Ajimi, Mohamed Boukrourou, Serge Partouche, Abdelilah El Jabri, Ali Ziri o Lamine Dieng, tots d’origen migrant, són algunes de les víctimes entre la llarga llista de morts impunes i sense pretext per aquestes tècniques. El codi penal preveu que quan un policia provoca la mort d’un civil fora de la legítima defensa, ha de ser jutjat i condemnat a 20 anys de presó; però en la majoria dels casos, la justícia sentencia que els agents acusats han utilitzat la legítima defensa, i les famílies de les víctimes es troben amb denúncies desestimades o processos judicials inacabables.
El placatge ventral, el plegament i la clau d’estrangulació són tècniques de reducció que també han provocat morts
“No podem comptar amb la justícia francesa perquè forma part del mateix aparell de l’Estat”, explica Ramata Dieng, fundadora del col·lectiu de famílies víctimes de crims policials Vides Robades, que denuncia, “és França qui permet a aquests agents assassinar amb tota impunitat”. Precisament, l’Estat francès ha estat condemnat el 2018 pel Tribunal Europeu de Drets Humans per dos casos que havien estat desestimats.
La violència policial s’activa en espais molt definits i sobre perfils molt concrets. En aquest sentit, alguns col·lectius fan una doble anàlisi de la violència policial: la de classe i la racialitzada. La primera es practicaria com a mètode repressiu en espais de manifestació i protesta. La segona es desenvoluparia als barris obrers i als suburbis contra les comunitats migrants, especialment la subsahariana i l’àrab, contra qui la violència és legítima per ajustar-se al perfil racialitzat de potencial terrorista. Aquesta violència es manifesta en forma d’arrestos arbitraris, assetjament sexual, destrucció de béns, injúries racistes i violència física.
Horitzons contra la repressió
Les lluites contra la violència policial són múltiples però van de la mà. Què demanen els col·lectius antirepressió? La creació d’òrgans d’investigació independents, l’abolició d’armes i pràctiques que són letals i que mutilen, així com la derogació de les lleis que les emparen. Horitzons propers? El 24 de novembre diferents col·lectius celebraran una roda de premsa a París, on s’anunciarà el llançament d’una nova campanya contra les armes no letals, així com una petició conjunta que serà presentada davant del Tribunal Administratiu amb la finalitat d’assenyalar la responsabilitat dels oficials que donen l’ordre i de l’aparell estatal en el seu conjunt, i no només dels agents que disparen. Per aquests col·lectius, no es tracta d’un problema aïllat, sinó estructural.
Article publicat al número 464 de la ‘Directa’
