La programació de la Mostra de Cinema de la Mediterrània i el Llevant de CineBaix de 2022, que se celebrarà entre els dies 3 i 21 de novembre, inclou diverses pel·lícules que tracten de vides i drames amb conflictes militars al rerefons. Potser no és possible que sigui d’una altra manera, si es tracta de difondre l’audiovisual d’una zona del planeta on abunden les guerres obertes i les conflagracions armades més o menys cronificades.
La nova edició del certamen també inclou propostes que no s’ubiquen en escenaris d’aquest tipus. El drama juvenil Casablanca beats, per exemple, està protagonitzat per joves marroquins que s’expressen a través del hip-hop. Holy spider o Boy from heaven relaten realitats de l’Iran o Egipte sota les formes del thriller. Amb tot, una part significativa dels títols programats tracten del sagnant trencaclosques geopolític sirià o de les ocupacions de Palestina i del Sàhara.
Viatges a la Síria recorreguda per la violència
Broken keys, dirigida pel realitzador libanès Jimmy Keirouz, és un drama de ficció protagonitzat per un pianista assetjat per un cabdill local d’una ciutat siriana que roman sota control d’Estat Islàmic. La persecució de la música simbolitza un cert odi a la cultura per part dels extremistes. I les eleccions vitals del protagonista escenifiquen els conflictes ètics d’una víctima que vol deixar el seu país, encara que part de la conciutadania critiqui que no es quedi per lluitar.
‘Broken keys’ s’acosta a les convencions del cinema globalitzat
Keyrouz construeix un ambient d’una certa comunitat que es conserva entre les runes físiques i psicològiques del país. Entre limitacions, pors i execucions que formen part de la quotidianitat, la vida s’obre camí tímidament malgrat el context de violència cronificada. Entre els personatges de la narració trobem un botiguer amb un optimisme sostingut en el model de vida, en el qual s’amaga una certa derrota implícita (“és hora que oblidis aquests somnis teus”, afirma). Altres personatges amb un cert protagonisme són una combatent kurda i un nen assedegat de venjança per l’execució del seu pare.
La proposta de Keyrouz s’acosta a les convencions del cinema global marcat per la llengua franca emprada per Hollywood. Estimula l’empatia i la compassió vers les víctimes del conflicte a través d’una narrativa reconeixible. I estimula, també, la presa de posició del públic quan mostra el viatge interior d’un protagonista inicialment renuent a assumir les seves responsabilitats (compromet el benestar col·lectiu amb el seu intent d’aconseguir diners per pagar un bitllet per a l’exili).
The translator també aborda els dilemes de viure sota conflictes extrems. El seu protagonista és un traductor sirià que va demanar asil polític a Austràlia després d’ofendre el govern dels al-Assad. Aquells que va deixar enrere li retreuen aquesta decisió del passat, encara que el personatge pren una decisió valentíssima: tornar clandestinament al país juntament amb un periodista amic –en plena repressió de la primavera siriana– per mirar d’ajudar el seu germà detingut durant les protestes.
El drama de The translator té lloc en un ambient asfixiant: franctiradors emplaçats en qualsevol edifici, persecució de la dissidència, assassinats polítics… La realitzadora Rana Kazkaz cultiva una atmosfera de perill general, i també l’experiència atemoridora d’un protagonista que sap que està en territori hostil. Amb tot, el resultat no es plega a les convencions del thriller d’acció sensacionalista.
Els desespers perdurables
A The stranger es posen en comú dos conflictes. La narració s’ambienta als alts del Golan, en una zona de la Palestina sota l’apartheid israelià que té frontera amb la Síria en guerra. El realitzador Ameer Fakher Eldin defineix un protagonista condicionat per una relació paternofilial enverinada. Adnan és un home que va formar-se per ser metge a Rússia, però que s’ha endinsant en una manera de viure autodestructiva i marcada per la desídia. El destí li ofereix una oportunitat de sentir-se útil quan creua el seu camí amb un fugitiu de la guerra siriana, però les possibilitats d’assolir una certa realització personal són escasses en el marc de la Palestina ocupada.
The stranger és un film inusualment solemne. Abunden els plans seqüència emprats com a eines per representar el pas del temps i l’evolució de les situacions sense fer ús del muntatge. Algunes escenes arriben a assolir una bellesa extraordinària que recorda la cerimoniositat d’un artista de la lentitud cinematogràfica com Béla Tarr (Armonías de Werckmeister). Eldin podria haver confeccionat un poema fílmic, però opta per alternar les contemplacions estetitzants amb altres escenes que traslladen de manera més eixuta la frustració d’un home doblement esclafat pel poder del pare i de l’exèrcit colonitzador.
The stranger s’allunya dels codis habituals del drama social i polític. També pren moltes distàncies amb la tendència d’agermanar el drama amb les narratives de tensió sostinguda i contrarellotge del thriller, conreada per històrics com els germans Dardenne (La chica desconocida) i per autors de generacions posteriors com Asghar Farhadi (Un héroe).
Altres films que es podran veure durant la mostra sí que conreen aquest dialecte del drama social adrenalític. Potser la tensa The exam és el cas més evident: els exàmens d’accés als estudis superiors són l’única escapatòria d’un matrimoni concertat per a una jove adolescent, així que la seva germana gran s’endinsa en una trama de docents corruptes per mirar de garantir que ella aprovi. En el rerefons roman un Iraq d’estructures febles habitat per persones desesperades, marcades per la manca d’oportunitats d’assolir un futur digne i sobirà.
‘Luzzu’ actualitza el neorealisme italià de ‘Ladrón de bicicletas’
Luzzu és un film una mica més reposat, però també adientment incòmode. El realitzador maltès Alex Camilleri remet a la tradició del neorealisme italià. Si a Ladrón de bicicletas la vida d’un home trontollava perquè li robaven una bicicleta, aquí les coses giren al voltant d’una barca de pesca necessitada de reparacions. La pel·lícula tracta de la pobresa del protagonista i dels problemes familiars que se’n deriven, però també resulta implícitament denunciadora. S’hi escenifica que els practicants de la pesca tradicional només poden aspirar a una subsistència molt precària. En canvi, l’abandonament subsidiat de l’activitat o la venda d’exemplars d’espècies protegides sí que proporcionen ingressos apreciables.
Altres pel·lícules de la mostra d’enguany tracten de les cicatrius de la descolonització i els escenaris de violència en què van derivar algunes primaveres àrabs. L’obra d’animació My sunny Maad, per altra banda, ens recorda els efectes de la denominada guerra contra el terrorisme impulsada per l’administració Bush-Cheney. Tracta d’una universitària txeca que es casa amb un company d’estudis afganès. Quan es trasllada al país d’origen d’ell, comprova les dificultats per adaptar-se a un país en guerra de facto (la tutela americana està afeblida per la violència insurgent), on el rigorisme talibà ha penetrat socialment. La realitzadora Michaela Pavlátová mira de defugir els maniqueismes i els tons condemnatoris quan explora les contradiccions de la parella protagonista.
Imatges del Sàhara oblidat
En el marc de la mostra s’ha organitzat una sessió amb tres documentals que aborden l’ocupació marroquina del Sàhara Occidental. El migmetratge Ocupación S. A., dirigit per Laura Daudén i Sebastián Ruiz Cabrera, tracta de la no descolonització del territori i el seu rerefons: l’interès vers la zona com a filó de matèries primeres, la compra d’armament i l’ús dels fluxos migratoris com a mecanisme de pressió vers els governs espanyols… El resultat és fluid. Les seves formes recorden al periodisme televisiu, però sense la urgència agitada dels exponents més sensacionalistes del gènere.
Limbo, la promesa olvidada és un altre migmetratge documental, en aquest cas marcat per un tarannà més vivencial. Es fa un recull sobre el terreny dels testimonis dels camps de Tinduf o Al-Aaiun, inclosa la veu institucional de Hamma Salama (president del Consell Nacional Saharaui). Domina un cert to de tristesa i d’indignació continguda per les dècades de promeses incomplertes i de silencis que condemnen les persones refugiades del Sàhara ocupat a la vida límbica a la qual al·ludeix el títol de l’obra. El tríptic de projeccions es complementarà amb el curtmetratge Solo son peces, que difon un projecte de piscifactoria en ple desert algerià.
