Els darrers anys, diferents treballs microhistòrics elaborats per una nova generació d’investigadors i investigadores interessades en la història de la memòria han permès recuperar les vides de molts valencians i valencianes que, durant els anys trenta, lluitaren per la democràcia al País Valencià, a la resta de l’Estat espanyol i, també, arreu d’Europa, fet que les va dur als camps d’extermini nazis. Una d’aquestes vides és la de Joaquín Olaso Piera, de Carcaixent. Tot i ser membre del Comissariat del Poble d’Afers Interiors de la Unió Soviètica i, per tant, tenir una vida més farcida de secrets que de certeses, hi ha moltes dades sobre el personatge, que va ser clau en la configuració de bona part dels moviments comunistes d’arreu dels territoris de parla catalana durant els anys trenta. El seu paper dins el partit (o, més aviat, el moviment comunista), la seua col·laboració amb el Kremlin –fins al punt de ser considerat l’ull de Moscou– o la seua mort misteriosa a París després de sobreviure als camps d’extermini nazis són, encara avui, un secret.
Olaso va nàixer el 8 de gener de 1900 a Carcaixent i, a principis dels anys vint, ja compartia vida sentimental amb Dolores García, una dona apassionant que va arribar a ser secretària personal de l’escriptor Pablo Neruda. Olaso va ser un dels fundadors de la Federació de Llevant del Partit Comunista i, durant la dictadura de Primo de Rivera, va començar les seues estades en l’estranger, a França i la Unió Soviètica, on va conèixer les conseqüències de la Revolució Russa de 1917. En agost de 1943, va ser enviat a Neue Bremm, un campament de la Gestapo situat a prop de la frontera francesa. Allí, va patir una detenció preventiva. Més tard, va acabar com a presoner a Bachmanning i Ebensee (on va arribar el 23 de setembre de 1944), ja a Àustria, abans de ser internat en Mauthausen el 17 d’octubre d’aqueix mateix any. Dolores García va ser detinguda i enviada el camp de Ravensbrück i es reuní amb Olaso en Mauthausen un mes abans de l’alliberament i la fi de la guerra mundial. Va ser l’única trobada amorosa permesa als camps. Van morir a casa, a París, oficialment asfixiats per una fuita de gas. Tanmateix, s’han fet moltes elucubracions sobre les pugnes internes del PC després de la guerra mundial.
Implicada en la Resistència
Virtudes Purificación Cuevas Escrivà –coneguda com a madamme Carmen o madamme Vidal entre la Resistència francesa– fou, tal vegada, el símbol de la lluita riberenca contra el feixisme, tant espanyol com europeu. Va creure en l’educació com a element fonamental per transformar les ments durant la seua joventut i s’afilià a les Joventuts Socialistes Unificades. Quan esclatà la guerra, fugí a l’exili i col·laborà amb la Resistència, on conegué Geneviève de Gaulle, la neboda del general Charles de Gaulle. Arran d’una delació, va acabar al camp de concentració de dones i xiquets més important numèricament, Ravensbrück, situat al nord de Berlín. Quan l’alliberaren, fou una de les abanderades en les commemoracions que es van celebrar sota l’Arc del Triomf i és una de les poc més de mil persones que llueix la distinció de comandant de la Legió d’Honor francesa.
Virtudes P. Cuevas fou abanderada en les commemoracions que es van fer sota l’Arc del Triomf de París i va rebre la distinció de comandant de la Legió d’Honor francesa
Cuevas va nàixer el 3 de febrer de 1913 a Sueca. Allistada al Quinto Regimiento a instàncies d’Enrique Líster, la suecana respongué, durant l’exili, a ordes del seu superior a la Resistència francesa, la mà dreta de Jean Moulin, que organitzà el Conseil National de la Résistance. A Fresnes, va ser colpejada i torturada. Principalment, Madamme Carmen treballà d’enllaç, labor que la dugué a nodrir d’aliments diferents militants de diversos partits afins a la Resistència, a més de traslladar-los i posar en contacte les xarxes de propaganda, informació o armes i, fins i tot, arribar a subministrar material al maquis. Cuevas va arribar a Ravensbrück el 31 de gener de 1944 des de l’estació de l’est de París. El comboi tenia nom: Les 27.000.
El jove xativí Ricardo Cháfer Daroca morí el 22 d’abril de 1945 al camp d’extermini de Mauthausen, dues setmanes abans que les forces nord-americanes alliberaren els camps. Segons ha pogut estudiar l’investigador Salvador Catalá, va morir a causa d’una tuberculosi desencadenada per l’esclavitud, l’alimentació deficient i el maltractament rebut durant quasi un lustre de reclusió. El seu cadàver va ser llançat dins una fossa i mai no va arribar a ser gasejat ni incinerat, segons informes de la Creu Roja Internacional. Cháfer va nàixer l’1 de maig de 1915 a Xàtiva. Conduïa carros i, posteriorment, camions per ajudar a casa i li va tocar fer el servei militar obligatori en un dels moments més terribles per a la història del país, l’agost de 1936. Es va integrar en l’anomenada columna Durruti. Van passar els anys i la llei del silenci va caure sobre la família, com un autèntic exercici de desmemòria, fins que va arribar una carta procedent del govern d’Alemanya. Llavors, s’assabentaren que el 5 d’agost de 1940 va ser traslladat al camp de Mauthausen, on fou el presoner 3214. D’allí, va ser traslladat a Gusen, on va entrar el 20 de gener de 1941 i va finir el 22 d’abril de 1945.
Jaume Seguí Saval va nàixer el 27 de febrer de 1918 a Callosa d’en Sarrià. A inicis de febrer de 1939, setmanes abans de la finalització de la guerra, s’exilià a França amb la seua família, on s’allistà –sota l’amenaça de ser retornat a territori espanyol– a la 23a Companyia de Treballadors Espanyols. Després de l’ocupació nazi de París i la capitulació del govern francès del 25 de juny de 1940, fou deportat al camp Stalag IV-C de Wistritz amb el número de presoner 8858. Estant allà, la Gestapo ordenà el seu arrest com a “presoner polític roig espanyol” i, el 22 de juliol de 1941, fou deportat a Mauthausen –matrícula 3479– amb almenys 60 republicans més. Mesos després, l’octubre de 1940, seria transferit a Gusen, on moriria el 22 de març de 1942, als 24 anys.
