Makhmur és un camp de refugiades, però amb un funcionament molt diferent de la resta de camps de la zona. Situat a la regió autònoma del Kurdistan i la província iraquiana de Nineveh, amb Mossul com a capital, no hi trobem les clàssiques tendes de campanya de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR), no és gestionat pel govern del KRG (regió autònoma del Kurdistan iraquià) ni tampoc per l’administració central de l’Iraq. Tampoc hi ha presència de les Nacions Unides –que va abandonar el camp el 2014 amb l’atac de l’Estat Islàmic– ni d’organitzacions no governamentals locals o internacionals.
En l’àmbit econòmic, rep uns petits fons del govern iraquià destinats a l’Ajuntament, però bàsicament tots els serveis funcionen de forma autogestionada. Això ha permès les seves habitants organitzar-se d’acord amb un sistema assembleari; però, a la vegada, tenen mancances de recursos per cobrir algunes necessitats bàsiques i l’atenció a les famílies més pobres. Leila, copresidenta de l’Ajuntament, reconeix que sense ajuda externa no poden arribar a satisfer totes les necessitats socials de la població: “hi ha molt atur i pobresa, i no podem generar llocs de treball suficients. L’Ajuntament crea comissions que van casa per casa recollint un fons solidari per a famílies que ho necessiten o per a projectes col·lectius del poble”.
L’economia es basa, sobretot, en negocis familiars de subsistència bàsica (comerços, camps d’olives, de figues, de raïm …), i horts d’autoconsum. S’han intentat impulsar cooperatives agrícoles, però no s’ha aconseguit per la manca d’aigua, de terra (el camp està al seu límit de creixement) i de gas-oil, així com pel clima, amb temperatures de més de 45 graus els mesos d’estiu. El que sí que han desenvolupat és una cooperativa comercial per a fer les compres conjuntament, i els preus de venda estan regulats.
Algunes de les habitants del camp treballen en ciutats properes, com Erbil, la capital del Kurdistan iraquià, i abans ho feien a Mossul, però amb l’arribada de l’Estat islàmic i la destrucció de la zona després de l’alliberament, fa que sigui gairebé impossible trobar feina en una economia tan devastada. Altres no poden treballar fora del camp, ja que no tenen document d’identitat o passaport per sortir-ne. A partir de 2011 es va deixar de recomptar el cens per part de les Nacions Unides i del govern iraquià, així com de renovar la documentació. Tot això, sumat al fet que la connexió a Internet i l’electricitat és escassa, fa que el camp visqui en una certa situació d’aïllament.
A partir de 2011 es va deixar de recomptar el cens per part de les Nacions Unides i del govern iraquià, així com de renovar la documentació. Això, sumat al fet que la connexió a Internet i l’electricitat és escassa, fa que el camp visqui en una certa situació d’aïllament
A la vegada, les habitants han pogut mantenir la seva autonomia i desenvolupar un projecte polític singular. “A Makhmur –explica Bewar, representant del comitè de democràcia del poble– el poder va de baix a dalt” i, per això, van ser pioneres en la construcció d’una societat basada en el Confederalisme Democràtic, la qual ha estat un referent per a la regió de Rojava (Kurdistan de Síria), Bakur (Kurdistan de Turquia) i es proposa ser-ho per a tots aquells territoris que apostin per aquest model.
El seu confederalisme funciona amb tres grans assemblees: la del Poble, la de la Dona i la dels Joves, a més de les comunes de barri i de districte –obertes a tota la població– on es debat sobre els problemes quotidians i se cerquen solucions col·lectives. Cada assemblea o comuna té dues persones copresidentes (hevserok), un home i una dona.
Els debats, però, tenen lloc més enllà de les comunes i les assemblees; es fa molta vida comunitària i es parla de política amb la família, el veïnat, i en tots els espais quotidians de relació social. De fet, diuen que a Makhmur es fa més política fora que dins les assemblees, on participa al voltant d’un 20% de la població.
Han aconseguit desenvolupar serveis bàsics, com l’atenció sanitària, la qual va començar amb molt pocs mitjans i, tot i que avui encara escassegen els medicaments, compta amb un hospital on treballen persones que viuen al camp que han estudiat medicina a Erbil, capital del Kurdistan iraquià (tot i que no han pogut accedir a les especialitats, ja que moltes no disposen de passaport).
L’educació és, també, autogestionada: el camp ha desenvolupat el seu propi sistema educatiu i materials didàctics. L’educació és obligatòria fins als nou anys però, així i tot, només un 80% de les nenes i nens estan escolaritzats, per la qual cosa es treballa amb aquelles famílies que no porten les filles i fills a l’escola per tal que comprenguin la importància de l’educació. Tenen, a més d’escoles i instituts, una acadèmia oberta per a persones de totes les edats on es formen en oficis, en ideologia i sistema democràtic. També es dóna molta importància a la promoció de la cultura kurda, a través del teatre, la música i els esports.
Existeix una Assemblea de Dones que s’ocupa de l’organització de les dones –de la seva educació, salut …– a més d’intervenir en problemes quotidians i en casos de violència de gènere que s’aborden a través de l’educació i d’un comitè de resolució de conflictes. Així i tot, tenen dificultats per intervenir dins de les llars i instaurar un sistema més igualitari de repartiment de les tasques domèstiques en una zona on el patriarcat està molt arrelat. Al camp s’intenten respectar les tradicions culturals i religioses amb què conviuen, tant “per evitar atacs exteriors, com per consolidar la revolució que estem duent a terme”, diu la Bermal, coordinadora de l’Assemblea de Dones i treballadora del Comitè de Salut. I afegeix que “cal que ens autoorganitzem. Com a dones i refugiades polítiques patim una doble opressió. Les dones ens ocupem de les cures i això és molt més dur en contextos difícils”.
Nascut de l’èxode de Bakur
Les refugiades de Makhmur tenen un perfil diferent de les dels altres camps de la zona que acullen persones refugiades i desplaçades internament que han fugit durant els darrers anys dels atacs de l’Estat Islàmic i de la guerra de Síria. En canvi, a Makhmur hi viuen majoritàriament persones kurdes de Bakur (el Kurdistan turc), familiars i represaliades des dels anys 90 i altres que han arribat més recentment fugint de la repressió d’Ankara, però també del Kurdistan iranià.
Durant els anys 90, la guerra de l’estat turc contra el PKK (Partit dels Treballadors del Kurdistan) va deixar milers de persones empresonades, torturades, assassinades i poblacions senceres arrasades, boscos i cultius cremats. Unes 15.000 persones van marxar a finals de 1993 de Bakur, la majoria de la regió de Botan, travessant la frontera amb l’Iraq sota els bombardejos. Passada la frontera, van arribar al Kurdistan iraquià, controlat pel Partit Democràtic del Kurdistan (PDK) de Masud Barzani, aliat i dependent dels Estats Units en el context postprimera guerra del Golf.
Unes 15.000 persones van marxar a finals de 1993 de Bakur, la majoria de la regió de Botan, travessant la frontera amb l’Iraq sota els bombardejos. Passada la frontera, van arribar al Kurdistan iraquià, controlat pel Partit Democràtic del Kurdistan (PDK) de Masud Barzani, aliat i dependent dels Estats Units
Els dos primers camps on es van instal·lar van ser Bihere i Seranis, a la zona fronterera, els quals van ser bombardejats per part de l’exèrcit turc. Les exiliades van demanar a les Nacions Unides el reconeixement dels assentaments com a camp de refugiades. Però el reconeixement no arribava i van haver de recórrer a una vaga de fam de 29 dies per aconseguir aquest estatus. Així i tot, van ser expulsades dels diferents assentaments en què s’instal·laven, i la proposta del PDK i de les Nacions Unides va ser dispersar-les en diferents camps oficials i acollir-les en cases. Uns pocs milers d’elles ho van acceptar i avui moltes viuen en les ciutats i pobles del Kurdistan iraquià.
La majoria, però, van decidir continuar reclamant un espai on mantenir-se unides. Es van desplaçar cap al sud, a la província de Nineveh, on van demanar asil al govern iraquià. D’entrada, va ser denegat però, després de tornar a patir atacs, les refugiades van caminar en grup cap a la frontera ignorant les amenaces i els trets de l’exèrcit iraquià. Finalment, les Nacions Unides i Bagdad van arribar a un acord, cedint-los una zona a Makhmur perquè s’hi assentessin, en una ciutat disputada entre la província d’Erbil (Govern regional del Kurdistan) i la província de Nineveh (govern iraquí).
Els primers anys vivien en tendes de lona, sense aigua ni electricitat, només hi havia terra i pols, i molts infants van morir de picades d’escorpins que sortien de sota les pedres. Amb el temps es van organitzar, a través de treballs comunals, per a edificar cases, portar aigua de la ciutat amb bidons, construir tancs d’aigua, crear el primer centre mèdic en una tenda de campanya, plantar els primers arbres… El 2005 van participar en la construcció de la infraestructura elèctrica que va proporcionar el govern iraquià, una de les poques ajudes que van tenir (i que produeix dotze hores d’electricitat al dia que complementen amb els seus mateixos generadors). Ara és un poble on viuen entre 12.000 i 13.000 persones (una tercera part de les quals, infants), amb cases, botigues, arbres, horts, centres educatius i socials.
Atacs i resistència
El camp ha patit diferents atacs i amenaces. El més important, l’any 2014, en mans de l’Estat Islàmic. Després que aquesta milícia s’apoderés de Mossul, el juny de 2014, i de Sinjar, l’agost del mateix any, a Makhmur es preveia que seria la següent plaça a ser atacada. Per això, es va organitzar un comitè d’autodefensa, van comprar armament i es van coordinar amb les forces peixmerga del PDK, que van acudir a defensar aquesta zona propera a la capital del Kurdistan iraquià, Erbil que, possiblement, seria la següent en ser atacada si triomfava l’ofensiva a Makhmur.
Paral·lelament a l’organització de la defensa, es va evacuar tota la població a la ciutat de Rania, prop de Qandil, al nord del Kurdistan iraquià. Al cap d’un mes i mig, amb una operació conjunta de les milícies del PKK, les forces d’autodefensa de Makhmur i el peixmerga van recuperar la ciutat, quedant una desena de màrtirs entre milicians i Peixmerga. Des d’aleshores la formació militar i l’autodefensa forma part de la vida del camp, en la qual també participen molt activament dones i joves. Després de l’atac, en poc temps es va reconstruir el poble. Segons explica Filiz, copresidenta de l’Assemblea del Poble “tots ens vam bolcar en la reconstrucció, aquí hi ha molta cohesió social“.
El desembre de 2017, l’exèrcit turc va bombardejar Makhmur, acció que va matar cinc persones de les milícies d’autodefensa, sense que hi hagués cap represàlia ni investigació ni per part de les Nacions Unides ni del govern central iraquià
Altres atacs han vingut de part del govern turc, en forma de bombardejos i amenaces, com succeeix a Qandil (al nord del Kurdistan iraquià). El desembre de 2017, l’exèrcit turc va bombardejar Makhmur, acció que va matar cinc persones de les milícies d’autodefensa, sense que hi hagués cap represàlia ni investigació ni per part de les Nacions Unides ni del govern central iraquià. Més recentment, el passat 14 de desembre, avions turcs van bombardejar el camp matant tres dones d’una família (àvia, mare i filla) i una altra dona que es trobava a la mateixa casa, sense que tampoc s’hagi produït cap protesta ni condemna ni de l’estat iraquià ni a nivell internacional. Ara, un grup de persones del camp estan en vaga de fam en protesta pels atacs i per demanar la fi del règim d’aïllament d’Abdullah Ocalan, líder del PKK, empresonat a l’illa d’Imrali. La Filiz assegura que, al llarg dels anys, també s’han rebut amenaces del Partit Democràtic del Kurdistan (PDK) que governa al Kurdistan iraquià (KRG) de desmantellar el camp. “És una guerra psicològica. Ens fan pensar que en qualsevol moment poden venir i destruir el poble. Per això, hem de confiar en el sistema d’autogestió. Hem de tenir la moral alta”, defensa.
Makhmur era territori del KRG el 2017, però va ser ocupat per les forces iraquianes que van conquerir ciutats claus per les seves reserves de petroli, com Kirkuk, i territoris limítrofs, com Makhmur i pobles del voltant de Mossul, com a represàlia al referèndum d’independència convocat per Massoud Barzani el 25 de setembre de 2017.
El PDK –partit governant al KRG– té una relació controvertida amb el camp de Makhmur, entre la tolerància i el dret d’accés de les refugiades amb documentació a alguns serveis del KRG, com els hospitals i les universitats, a les amenaces de tancar el camp, ja que, tot i compartir l’origen kurd, veuen com un risc tot projecte que no s’amolli al model d’estat capitalista que predomina al Kurdistan iraquià, una zona que viu principalment dels ingressos del petroli –representen entre el 80% i el 90% del pressupost del KRG– i en el qual una de cada sis persones treballa per al sector públic, assegurant fidelitat al govern. Aquest model, però, trontolla des de la impossibilitat de fer efectiva la independència després d’un referèndum guanyat amb un 93% dels vots, i la retallada dels salaris públics derivada de la congelació de transferències del govern central iraquià, situació que va portar a vagues i protestes del funcionariat.
