El matí del dia 8 d’abril de l’any 2003, els tancs estatunidencs avançaven per la ribera occidental del Tigris a la ciutat assetjada de Bagdad. A la ribera oriental, el gruix de la premsa internacional es troba cobrint la guerra des de l’hotel Palestina. En cert moment, un dels tancs apunta directament a l’hotel i dispara. El periodista ucraïnès de Reuters, Taras Protsyuk, mor a l’instant, mentre el càmera gallec que cobreix la guerra per a Tele 5, José Couso, cau greument ferit i morirà poques hores més tard.
Carlos Hernández, qui es trobava a l’Iraq cobrint la guerra per a Antena 3, recorda encara aquell dia “com si fos avui”. S’allotjava al pis número quinze, a pocs metres de l’habitació de Reuters on es va estavellar el projectil nord-americà. Durant hores, els periodistes havien estat gravant i retransmetent des dels balcons de l’edifici, sent perfectament visibles per als tancs. En un moment de calma, “sentim una gran explosió, però ni ens passa pel cap que provenia del mateix hotel”.
En entrar a l’habitació de Reuters es troba amb “un drama terrible”. La prioritat era evacuar les persones ferides, “sense temps per pensar gaire”. En aquell moment creu que es tracta d’una “acció d’algun incontrolat iraquià”. “Quan ens assabentem que es tracta d’un atac nord-americà va ser un xoc. Feia hores que veiem aquells blindats i si ens havien atacat havia estat de forma premeditada”. “Com és possible que ens ataquessin aquells que venien a imposar la llibertat?”, es pregunta Hernández.
El dia de l’assassinat del periodista, no feia ni tres setmanes que la coalició liderada pels Estats Units, amb el suport de l’Estat espanyol, havia iniciat la invasió de l’Iraq per desallotjar al règim de Sadam Hussein
No feia ni tres setmanes que la coalició liderada pels Estats Units, amb el suport de l’Estat espanyol, havia iniciat la invasió de l’Iraq per desallotjar al règim de Sadam Hussein. Aquell dia havia de ser clau per a l’ofensiva final contra la capital iraquiana, i sembla que l’exèrcit nord-americà no en volia testimonis. Poc abans de l’atac a l’hotel, disparava contra les seus d’Abu Dabhi TV i Al-Jazeera, assassinant el periodista jordà Tareq Ayoub. Després de vint anys, cap responsable ha estat condemnat per l’assassinat dels periodistes.
Una versió deliberadament errònia
“Els periodistes coneixien l’alt risc que existia, i aquest s’ha materialitzat”. Així justificava la mort de José Couso l’endemà del seu assassinat el president espanyol José María Aznar, un dels màxims aliats de George W. Bush en la guerra. Aquell dia, desenes de periodistes el rebien al Congrés dels Diputats donant-li l’esquena, abaixant les càmeres i mostrant fotografies del càmera assassinat. D’aquesta manera, reclamaven al govern espanyol que exigís responsabilitats per l’atac al govern nord-americà i oferís una explicació plausible.
Aquestes explicacions no han arribat mai i la versió nord-americana dels fets no ha satisfet en absolut a la família de Couso. Fonts de l’exèrcit dels Estats Units asseguraven durant les hores posteriors a l’atac que un grup de franctiradors els disparaven des del terrat de l’hotel, circumstància que tots els testimonis presencials dels fets neguen. A més, tots ells asseguren que el govern i l’exèrcit eren plenament conscients de la presència d’un gran nombre de periodistes a les instal·lacions.
La inacció del govern espanyol portà la família de Couso a emprendre accions legals per la seva banda, interposant una querella a l’Audiència Nacional (AN) espanyola que fins ara no ha tingut cap efecte
La inacció del govern espanyol portà la família de Couso a emprendre accions legals per la seva banda, interposant una querella a l’Audiència Nacional (AN) espanyola. El jutge Santiago Pedraz es va fer càrrec de la investigació i l’any 2005 emet una ordre de detenció internacional contra els tres principals responsables de l’atac contra el Palestina: Thomas Gibson, autor del tret; el tinent coronel Philip de Camp i el responsable de la unitat de tancs, autoanomenada “els assassins”, Philip Worlford. Hernández va més enllà, i té clar que “les ordres venien de molt més amunt”.
L’ordre no ha tingut fins ara cap efecte i ha estat paralitzada en diverses ocasions per l’arxivament del cas per part de l’AN, qui dona per vàlid l’informe estatunidenc que considera l’atac com “un acte de defensa pròpia”. Durant la investigació, la versió oficial ha anat variant i els suposats franctiradors passen a ser un observador iraquià que vigila l’activitat dels tancs amb uns prismàtics des del terrat de l’hotel.
La investigació de Pedraz, qui viatja a l’Iraq l’any 2011, permet concloure que la versió aportada pels Estats Units és deliberadament errònia. La simulació de la visió del tanc sobre l’hotel des del punt de llançament del tret, permet concloure que la tecnologia militar era perfectament capaç de distingir amb claredat l’objectiu al qual disparava. A més, els periodistes feia ja hores que gravaven des dels balcons. Les seves pròpies imatges ho demostren.
Les traves judicials i polítiques
La feina de Pedraz i la incansable lluita de la família Couso per a trobar justícia i que la seva mort sigui considerada com a “crim de guerra” ha sofert, des de bon principi, els entrebancs interposats per la justícia i la classe política espanyola. Així ho reflecteixen, per exemple, els documents filtrats per Wikileaks l’any 2010, que assenyalen les complicitats entre el govern espanyol i l’estatunidenc per tal d’aturar la investigació i les seves possibles conseqüències.
Tot i que, en el moment de l’atac i amb el PSOE a l’oposició, aquest es va posar al costat de la família, un cop entra al govern canvia de postura. Els documents filtrats per Julian Assange demostren com els ministres de Justícia i d’Exteriors socialistes d’aquell moment, Juan Fernando López Aguilar i Miguel Ángel Moratinos, van treballar conjuntament amb l’ambaixada estatunidenca a Madrid per tal d’arxivar el cas.
En un dels cables filtrats, López Aguilar envia una carta a l’ambaixador després de l’emissió de l’ordre de detenció l’any 2005, on assegura que el govern “posarà tot el seu interès a qüestionar la decisió del jutge basant-se en arguments tècnics”. Per la seva banda, l’exfiscal general de l’Estat Cándido Conde-Pumpido, s’encarrega de tranquil·litzar en tot moment l’ambaixador Eduardo Aguirre. Després d’una reunió entre ells, Aguirre envia un telegrama al govern nord-americà on expressa que el govern espanyol “buscarà una via per acabar amb el cas de forma silenciosa”.
Com que no es va aconseguir aturar definitivament el cas per via judicial, el govern espanyol dirigit ja per Mariano Rajoy, opta per canviar la legislació
Els esforços de l’Audiència Nacional espanyola per arxivar el procés l’allarguen de forma indefinida, però el jutge Santiago Pedraz aconsegueix reobrir la investigació en almenys tres ocasions. Com que no es va aconseguir aturar definitivament el cas per via judicial, el govern espanyol dirigit ja per Mariano Rajoy, opta per canviar la legislació. L’any 2014 aprova la reforma de la llei orgànica del poder judicial, el que a la pràctica acaba amb la justícia universal i fa quasi impossible perseguir els delictes comesos fora de territori espanyol.
La sentència que arxiva la causa contra la Xina pel genocidi al Tibet i en la que hi participa com a ponent Conde-Pumpido, inclourà una resolució que la fa “extensible a tots els procediments amb fonaments similars”. Amb això, el jutge Pedraz es veu obligat a arxivar definitivament el cas de l’assassinat de Couso, tot i assenyalar que “el delicte quedarà impune”, perquè “la nova llei impedeix la persecució de qualsevol crim de guerra contra un ciutadà espanyol”.
Tot i el recurs de la família, el Tribunal Constitucional confirma l’arxivament del cas, recorrent llavors al Tribunal Europeu de Drets Humans que investiga actualment el cas. L’any 2020, l’AN condemna l’Estat espanyol a indemnitzar la família per “omissió de la protecció diplomàtica”, sentència que el govern de PSOE i Unides Podem recorrerà sense èxit al Tribunal Suprem, però que demostra de nou les maniobres exercides per diferents partits de tot l’espectre polític per a posar traves al procediment.
Un atac contra la premsa
“Una de les missions encomanades a la citada divisió [la 3a Divisió d’Infanteria de l’Exèrcit dels Estats Units] era evitar que els mitjans de comunicació internacionals informessin sobre les operacions en curs en la presa de Bagdad”. Aquest paràgraf extret de l’auto de processament de l’Audiència Nacional espanyola l’any 2011, reflecteix el que va passar aquell matí de 2003, que Hernández considera com “un atac premeditat, organitzat i mesurat contra la premsa internacional”.
Quan la invasió de l’Iraq és imminent, desenes de periodistes d’arreu del planeta viatgen a Bagdad per a informar de la guerra. La gran majoria ho farà amb el suport d’un mitjà de comunicació al darrere. “És evident que les tropes britàniques i nord-americanes no volien periodistes movent-se lliurement, imposant la figura dels periodistes empotrats a les unitats militars, als quals se’ls limita i censura”.
Els que opten per actuar per lliure es trobaran amb les traves imposades pel règim iraquià, qui només autoritza dos mitjans àrabs a tenir seu pròpia, Abu Dhabi TV i Al-Jazeera. La gran majoria de la resta de mitjans decideix allotjar-se i treballar des de l’hotel Palestina.
Els citats mitjans àrabs són els primers a ser atacats, i les imatges mostren clarament com un dels objectius principals del tanc és la càmera instal·lada al terrat que retransmet en directe les actuacions dels tancs. Al Palestina, “només Reuters oferia imatges en directe en el moment de l’atac”, afirma Hernández. Sigui com sigui, no hi ha imatges de Bagdad fins a l’endemà al matí, quan l’exèrcit nord-americà enderroca la icònica estàtua de Sadam Hussein.
“Vam rebre una llista d’objectius potencials a Bagdad, i entre ells estava l’hotel Palestina”, afirmava l’exsergent Adrienne Kinne en una entrevista amb la cadena Democracy Now!, l’any 2008. Kinne, qui treballava per a la intel·ligència nord-americana, va informar el seu superior de la presència de periodistes a l’edifici, rebent com a resposta que “la seva feina” era “informar i no analitzar”. Tot i ser citada a declarar, mai ho arriba a fer, creixent la sospita de la família de què havia estat fortament amenaçada amb represàlies.
Vint anys després dels fets, la família de Couso continua lluitant perquè els responsables del crim siguin jutjats. Un crim que la mare del vídeo reporter considera com “un atac a la premsa lliure”. Per a Hernández, l’atac va condicionar des de llavors la cobertura de conflictes posteriors. “Els grans mitjans van passar a ser més restrictius i conservadors”, opina. Segons el periodista, “d’alguna manera els hi va anar bé: deixaren d’enviar periodistes propis que surten molt cars” i ara s’opta més per generalitzar la figura dels freelance.
