“Último día de despotismo y primero de lo mismo”
Pintada l’endemà de la proclamació d’independència de l’Equador
Mirall del temps, 20 anys no són res, parafrasejant Joaquim Jordà. I així és malgrat tota aparent mutació dels sistemes de poder. Cada cantonada d’hemeroteca vista des de baix i a l’esquerra –com sempre ens ha ensenyat a aprendre l’estimat Iñaki Garcia d’El Lokal–, obliga a repensar què canvia i què no i quantes continuïtats hi ha en cada canvi aparent. Interpel·lació necessària de quant ha canviat l’aparador de la impunitat i què poc la mercaderia avariada que ofereixen. Antologia d’hòsties rebudes, fa 20 anys, 14 de gener de 1999, els que continuen lluint i pregonant democràcia seguien visitant-nos a cop de porra. En la rifa macabra del garrot, aleshores li va tocar el rebre a la Universitat Autònoma de Barcelona i l’autonomia universitària ja era mite i paperera de la història.
Avançament de lleis mordasses i xarops de canya, durant tot el matí es van reproduir al campus càrregues policíaques contra el moviment estudiantil. Pel simple fet de protestar davant la visita sorpresa de José María Aznar, martillo de herejes, Gibraltar español, centinella d’Occident i criminal de l’Iraq. Porres contra paraules: bastant modern el passat més recent. Trenta estudiants ferits i uns quants més aporrinats i colpejats. La visita, detall no menor, la feia d’amagat i amb “guàrdia de corps” inclosa en territori hostil i dissident. Paradoxes del temps transcorregut –o tempora o mores– els estudiants precaris ens vam assabentar la vigília per la trucada nocturna i còmplice d’un periodista d’El País. Quins temps aquells.
Antologia d’hòsties rebudes, fa 20 anys, 14 de gener de 1999, els que continuen lluint i pregonant democràcia seguien visitant-nos a cop de porra. En la rifa macabra del garrot, aleshores li va tocar el rebre a la Universitat Autònoma de Barcelona
Aleshores, la Delegada del Govern era Julia García-Valdecasas. Sembla una constant vital gairebé irreversible que cada generació d’aquest país hagi de retenir, a contracor i memòria antídot, el nom del Gobernador Civil/Delegado del Gobierno que els va tocar patir. (Parèntesi obligat: coses que sí que han canviat, a pitjor; amb les seves vinyetes sardòniques, Miquel Ferreres immortalitzava aquella delegada, dues dècades abans que El Periódico li apliqués el seu particular 155). “Vaytecasca”, li dèiem des de l’humor de l’argot popular, que no oblidava que era filla –com tothom– del seu pare. En el present cas, de Francisco García-Valdecasas, inoblidable –per repressor– rector de la UB: rere la Caputxinada del 1966 – hi ha hagut altra caputxinada fa 15 dies a la UDG de Girona– va obligar a rematricular-se de nou 12.000 estudiants i va expulsar 70 professors i 270 alumnes. I va posar la BPS a fer de tutors a cada aula. La lluita sempre educa, ja ho veuen. D’aquelles repressions passades, fet i fet, havia nascut la UAB: externalitzar la protesta fora del centre de la ciutat i reubicar-la lluny mitjançant una arquitectura grisa –dissenyada sota paràmetres de control social– preparada per obturar qualsevol protesta. Temps del rector Villar Pallasí, també, aquell que el 1973 demanava més policies per controlar una protesta estudiantil que sempre ha estat lligada a les lluites democràtiques per un futur diferent. Patró emancipador i transformador: quan la universitat es mou s’acaba movent el país.
Més espills i retrovisor imprescindible, el cap de premsa d’aquella delegada de ferro, obsedida criminalment amb el moviment okupa, es deia –es diu– Eladio Jareño, que va anar oferint successives versions oficials vergonyants. Aquell homenot, després, ha estat cap de premsa d’Alícia Sánchez Camacho; després, director censor del circuit català de RTVE; i avui, concorre com un dels noms que sona en la fira de Calaf dels nous membres del consell de govern del CCMA, guineus que vetllaran el ramat i el botí cobdiciat dels mitjans públics. Ni aprenem ni aprovem, està clar.
Temps aturat, diada de la marmota i nul·la originalitat, Mayor Oreja recorria al tòpic típic, ritual habitual, de sostenir que els estudiants no eren pas catalans, perquè ell sabia del cert que eren mig bascos i, sobretot, de Jarrai
Aleshores també, el ministre d’Interior, d’infausta memòria i pitjor record, es deia Jaime Mayor Oreja –y cierra España. Per tota resposta, el ministre de la porra es va palplantar al Congreso de San Jerónimo per anunciar una llista negra de 10 estudiants catalans, sense cap antecedent penal, que eren els culpables de tot. Aleshores, l’exministra d’Interior i avui ministra de Defensa, Margarita Robles –i l’advocat nòmada llibertari Mateu Seguí– denunciaren que allò només demostrava l’existència de fitxers policials il·legals amb base ideològica. Tot molt franquista, francament. L’endemà, el valent Mayor Oreja, va dir que no, que no li constava cap llista –lo siento-me he equivocado-no volverá a pasar. Passa que passa, i continua passant perquè hi ha coses que mai canvien–, que va fer tard: la claveguera policial ja havia filtrat la llista als vailets d’El Mundo, que no van esperar ni una nit a publicar-la. Inicials, perfil i dades personals quan no hi havia ni facebook ni instagram ni twitter ni veníem gratis la nostra privacitat.
Aleshores –sembla escrit ahir nit o aquesta mateixa matinada– l’Alternativa Estel que havia convocat la protesta aprenia i escrivia: “les dinàmiques d’autoritarisme, repressió i control social –protagonitzades per la impunitat– són a l’ordre del dia i seran proporcionals als nivells de desigualtat i conflicte social; més que mai cal comprometre’s amb el món en què vivim i amb la gent que l’habita; val la pena lluitar per tot allò sense el qual no té sentit viure” (VV.AA, Tornen els Grisos, El Jonc-Alternativa Estel, Març 1999). Era aleshores, gener 1999; podria ser ara mateix, febrer 2019. Temps aturat, diada de la marmota i nul·la originalitat, Mayor Oreja recorria al tòpic típic, ritual habitual, de sostenir que els estudiants no eren pas catalans, perquè ell sabia del cert que eren mig bascos i, sobretot, de Jarrai. Pensaran que és nou i no, perquè observar els néts del franquisme banalitzant el feixisme i recorrent al nazisme no és pas cap novetat innovadora d’ara: el ministre de Foment Álvarez Cascos, pit bull econòmic i dòberman figurat alhora, va titllar els estudiants de “camisas pardas”. Com si fos ahir, com si fos avui: santa i maleïda hemeroteca. Només queda recordar que avui Mayor Oreja, impasible el ademán, és –prou que ho saben– el màxim impulsor i valedor del teorema teleològic, fet mantra i vudú i missa negra, de “el proyecto de ruptura de ETA está más desarrollado que nunca en Catalunya”.
Evolucionem retrocedint: els agents d’informació d’aleshores que jugaven a fer llistes negres han estat ascendits a comissaris i, algun d’ells, fins i tot, atonyina Jordi Borràs a plena llum i enmig del carrer al crit profilàctic, programàtic i redemptor de “Viva Franco”
Contrallums en la foscor, aquella brutalitat policial va restar en la més estricta i solemne impunitat, però va ser denunciada unànimement per les 15 universitats catalanes, les 39 espanyoles i les 526 europees. No va quedar una sola universitat que no alcés la veu contra la repressió. De seguida, el reconqueridor José María Aznar i la garrotaire Valdecasas van ser declarats “persones non grates” pel claustre resistent de la UAB (no sense tensió interna: algunes veus del Rectorat demanaven estalviar-s’ho per evitar futures represàlies; i l’any subsegüent, la venjança els va donar part de raó als pressupostos generals de l’Estat; amb una UAB, castigada econòmicament i de cara a la paret perquè Roma mai paga traïdors). Evolucionem retrocedint: els agents d’informació d’aleshores que jugaven a fer llistes negres han estat ascendits a comissaris i, algun d’ells, fins i tot, atonyina Jordi Borràs a plena llum i enmig del carrer al crit profilàctic, programàtic i redemptor de “Viva Franco”.
Rabiüda vigència actual, a propòsit de trasllats, furgons i vídeos de mòbil, l’únic agent sancionat pels fets de la UAB va ser aquell que, testosterònicament i en clau mascle-alfa, va dur-se les mans als genitals, a les portes de la Facultat de Lletres, i va bramar: “me vais a comer la…”. El masclisme que no cessa. Li van caure 15 dies de suspensió por “poco decoro”. I a continuar atonyinant sense aturador: fins avui, passant pels cops –cortesia del tripartit– als universitaris contraris al Pla Bolonya, i fins al primer dia d’octubre del disset, suposo. I així seguim. Continuen ells, des de dalt a la dreta, i seguim nosaltres, des de baix a l’esquerra, que és el que no els quadra perquè mai no ens quadrem.
L’únic agent sancionat pels fets de la UAB va ser aquell que, testosterònicament i en clau mascle-alfa, va dur-se les mans als genitals, a les portes de la Facultat de Lletres, i va bramar: “me vais a comer la…”. El masclisme que no cessa. Li van caure 15 dies de suspensió por “poco decoro”
Que 20 anys no són res malgrat que nosaltres ja no som exactament els mateixos. Ara reconeixem molt millor la fetor del frau, la mentida i la impunitat amb embolcall viral d’España Global. De nou el vell: ministres d’Interior que menteixen, antiavalots abraonats, caps de premsa que manipulen i clavegueres en acció. L’únic que ha canviat, pot ser, és l’escala geomètrica de l’aplicació, desplegada ara en escala industrial: 20 anys després som a les portes d’un judici d’excepció on la Raó d’Estat demana 200 anys de presó per posar urnes i la Bilis Ultra en demana 700. Memòria d’un futur anterior, de manars i garrotades, retruny l’Ovidi Montllor, que avui en faria 77, any punk, i ens continuaria xiuxiuejant a cau d’orella i a cau de lluita: “no riguis massa de pressa, que se’t pot glaçar el riure, atenció a la jugada que ens pot ploure altra vegada”. Temps de paraigües col·lectius, doncs; si plou, sortirem a la pluja; i abans xops, que resignats i desmemoriats.
