Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Violència, ordre i excepció

Una lectura de les càrregues, les detencions i els empresonaments preventius com a ocultació del conflicte

/ Lluís Ràfols

“L’ús de la paraula dret ha fet, del que hauria d’haver estat un crit sorgit del fons de les entranyes, una agra cridòria de reivindicació, sense puresa ni eficàcia”. Aquesta reflexió de Simone Weil ressona als carrers, avingudes i places per on les dues darreres setmanes han transcorregut les manifestacions de rebuig a la sentència del Tribunal Suprem. La mateixa autora, als Escrits de Londres (elaborats poc abans de la seva mort, l’any 1943), ens recorda l’afirmació del pensador grec Tucídides: “L’examen d’allò just només es du a terme quan existeix la mateixa necessitat per ambdues parts. Quan existeix un fort i un dèbil, el primer executa allò possible i el segon accepta”.

El fet que la resposta a la sentència hagi desbordat el marc d’escenificació pacífica –sovint festiva– de les mobilitzacions pel dret a la lliure determinació i per la llibertat dels presos polítics, probablement té a veure amb la implosió de les nocions de dret i justícia. I és una implosió perquè ha estat el mateix sistema institucional qui ha fet esclatar dos mots, dos conceptes, que han estat sempre, i de manera insistent, elements de la seva autoidentificació.

Quan parlem de sistema institucional ens referim a l’Estat en el seu conjunt, és a dir, incloent-hi la Generalitat, que en essència mai no ha deixat de ser-ne part, ni en el que ha estat ni en el que ha pretès ser. És en aquest context en el qual s’expressen els aldarulls, que han comportat ús de violència contra una de les principals manifestacions d’allò institucional: la policia.

El protagonisme de persones molt joves ens parla de la impotència enfront de diverses promeses trencades, no només les pròpies del ‘processisme’, sinó també les del 15-M com a via d’impugnació creativa del model econòmic i social

Més enllà de les raons o els intents d’explicació del fenomen i la seva major o menor vinculació amb el moviment independentista –la negació del vincle permetria denunciar la suposada presència d’“infiltrats” (policies, anarquistes, estrangers)–, l’evident protagonisme de persones molt joves ens parla de la impotència enfront de diverses promeses trencades. No només les pròpies del processisme, sinó també les del 15-M com a via d’impugnació creativa del model econòmic i social. Ens parlen d’un present precari i d’un futur asfixiant. Un cartell mostrat per una noia jove en una de les manifestacions deia: “Tinc més por del futur que de la policia”.

Tot i així, la policia, com un tot, ha actuat amb capacitat de generar por. Hem assistit a un joc de violències on la resposta policial ha mirat de construir un marc mental d’excepcionalitat. El foc i les cares tapades com a principals amenaces d’un ordre públic construït des de la representació col·lectiva de l’absència de violència, sota la qual conviuen, es creuen i es reprodueixen quotidianes violències naturalitzades (patriarcal, immobiliària, laboral, climàtica, racialitzadora…).

I assistim a un nou moment de despolitització: l’actuació policial s’explica amb criteris tècnicsoperatius, aliens a controls democràtics i jurídics, de drets humans. La proporció, l’elecció de les eines i respostes menys lesives o la necessitat de justificar les detencions i les presons preventives es difumina per una excepcionalitat que no cal decretar oficialment, perquè ja compta amb el vistiplau expressat pels grans centres de producció mediàtica. La pèrdua de legitimat d’una institucionalitat desbordada difícilment es pot frenar a través de pràctiques d’excepció. L’amenaça del desordre en les nostres vides individualitzades difícilment podrà, si més no a mitjà termini, servir per restablir un ordre ja insuficient, caduc.

El rebuig a la violència, des de perspectives ètiques però també estratègiques, és més important que mai, però sempre que s’emmarqui en una pedagogia col·lectiva respecte de les nocions d’ordre i de violència. I respecte del que significa desenvolupar funcions públiques, d’interès general i de com defensar-lo. Ens convoca un context d’emergència on la lluita pels drets individuals i col·lectius ha de ser conjunta i indiferenciada, on els ordres públics i privats s’han de poder confrontar amb desordres comunitaris, desordres creatius, veritablement no violents.

 

Article publicat al número 487 publicación número 487 de la Directa