El divendres passat es coneixia un nou episodi de violència policial, aquesta vegada, al barri de Lavapiés a Madrid contra dos homes afrodescendents. Per les xarxes socials es difonia un vídeo on es veia dos policies nacionals colpejar-los brutalment. Aquest cas de violència policial no és un fet aïllat sinó que, com denuncien col·lectius antiracistes i migrants, es tracta d’una pràctica sistemàtica desenvolupada al llarg del Regne d’Espanya emparada per les polítiques racistes de l’Estat i del govern. Violències que s’exerceixen als carrers, en les estacions de trens i metros, en els centres d’internament per a estrangers, en les comissàries, a les presons, a les fronteres… totes sota la mirada indiferent d’una societat que les normalitza.
Per part seva, en les últimes setmanes el govern aparentment feminista del Regne iniciava un altre capítol de la seva campanya contra les treballadores sexuals. Aquesta vegada amb una proposició de llei orgànica tendent a modificar el Codi Penal per a prohibir el proxenetisme “en totes les seves formes”. Aquestes iniciatives, mal dites abolicionistes, constitueixen un nou intent de perseguir les treballadores sexuals, col·locant-les en situacions de més vulnerabilitat en continuar negant-los el reconeixement dels seus drets i aprofundir la criminalització que ja enfronten.
Per què el feminisme blanc hegemònic està obsessionat amb dotar de més poder i legitimitat cossos de seguretat de l’Estat que, de manera sistemàtica, violenten persones migrants i racialitzades?
Totes sabem que quan el codi penal està involucrat, un dels garants del seu compliment és la policia. Llavors sorgeix la pregunta urgent de per què el feminisme blanc hegemònic està obsessionat amb dotar de major poder i legitimitat a cossos de seguretat de l’Estat que, de manera sistemàtica, violenten persones migrants i racialitzades. Per què aquesta fe en què el codi penal i la policia?? D’on sorgeix?? Aquesta pregunta la podríem fer extensiva a les estratègies desenvolupades per enfrontar les violències masclistes davant el monopoli que té en l’actualitat el sistema penal i policial en aquest sentit.
Podríem trobar possibles respostes fent genealogies que revelin l’estreta relació entre els pactes de supremacia racial blanca i la protecció a determinat tipus de dones (blanques, cis, burgeses, heterosexuals, capaces, etc.). Diferents autores han assenyalat que el racisme és constitutiu del feminisme blanc: no es tracta d’una deriva incomprensible sinó que batega en la seva gènesi, en assumir els fonaments del projecte civilitzatori modern colonial.
Això explicaria que feministes del PSOE, entre altres, se sentin legitimades i preocupades per “salvar” altres dones, generalment migrants i racialitzades, mentre que despleguen polítiques que persegueixen, violenten i desestructuren les seves comunitats.
D’una banda, existeix una inflació dels discursos sobre la protecció de les dones i, per una altra, mesures i lleis que augmenten brutalment la precarietat i la violència institucional
En aquest sentit, Françoise Vergès assenyala que al Nord global s’ha desenvolupat un feminisme civilitzador al qual no molesten les polítiques securitàries o imperialistes. Adverteix que, d’una banda, existeix una inflació dels discursos sobre la protecció de les dones i, per una altra, mesures i lleis que augmenten brutalment la precarietat i la violència institucional. Assenyala que no es tracta d’una paradoxa, sinó que és el resultat d’eleccions polítiques que tracen una frontera entre les dones que tenen dret a la protecció i les que en són excloses. Perquè en l’àmbit espanyol, encara que vulguin convèncer-nos que es tracten de polítiques tendents a protegir les treballadores sexuals, lluny d’això, les criminalitzen i els neguen els seus drets.
Així, des d’una perspectiva feminista antiracista i anticolonial, els cossos de seguretat de l’estat mai seran un aliat perquè són els mateixos que històricament han exercit i exerceixen violència cap a les comunitats migrants i racialitzades, tant dones, homes, persones trans i dissidències sexuals. Seguint Elsa Dorlin, sorgeix la pregunta sobre quines raons tindríem les dones per encomanar la nostra defensa a l’Estat, al codi penal i a la policia, si són els qui precisament colpegen els nostres companys, les nostres comunitats i tots aquellxs que s’atreveixen a enfrontar aquest sistema racista, capitalista i patriarcal.
Enfront del dolor i la ràbia davant la impunitat policial, és urgent organitzar-nos col·lectivament per defensar-nos i generar horitzons que vagin més enllà de les coordenades que el model actual, i els qui hi creuen, ens ofereixen.
