Ara sí que sí, amb les carabasses a casa, el codonyat fet i les olives cap al molí, podem dir que ha començat la tardor, el vent i la pluja compareixen, també els tords, a la fi. Omplim els rebosts de conserves, les sitges de pinyol per a la caldera i els magatzems de llenya per al foc. Traiem flassades i cobertors, ens busquem els peus al llit, i per fi, quan ja pareixia impossible va i arriba la pau a casa: no, no és que deixem de parlar del procés, és que desapareixen els mosquits.
“Atès que morir és fins avui inevitable, resulta molt més pràctic amagar qualsevol cosa que ens ho recorde. L’home dels nostres dies no accepta derrotes i per això oculta de forma covard allò que tem i que no pot vèncer”. (Núria Cavallé, Amades, 2011)
Tinc, tenia clar, que volia parlar de la mort. 1 de novembre, Tots Sants. No puc fugir, el meu ventre vol parlar de mort, en canvi, el meu cor, de Catalunya i vergonyes, i el meu cap d’eleccions. Aprenc a deixar-me portar, mana l’estómac i mana el fetge:
Viure és morir-se a poc a poc; triar: deixar de banda. Vides diverses, morts moltes, cada dia, eleccions a cada moment. Diu Kiko Veneno que es mor moltes vegades i com més anys tens, més doloroses es fan, els somnis ens cauen de les mans, esvaren i com el xiquet que es guarda al plat allò que més li plau, així fem amb les nostres esperances. Cauen primer aquelles que no eren tan nostres, les que li vam agafar a algun company, les que ens van deixar per passar alguna època sense causa, a les que més fàcil ens resultava agafar-nos, les que ens donaven les claus per obrir certes portes. A poc a poc cauen els artificis, tots els extres amb els quals ens hem decorat… Tanta energia que ens han fet malbaratar! Amb els anys, paradoxalment, ens despullem, cada cop més conscients de les nostres mancances, de la importància de cada gram de vida que cremem. Quan ens queden menys il·lusions, ens acorralem, intentem protegir-les a dentelades, amb la fúria de la lloba, o de la cabra, amb la fúria de qualsevol mare. La meua és la que m’empeny a parlar dels morts i de les renúncies, i la que em recorda on està el lloc on vull arribar.
Morts en vivim cada dia, morts físiques, properes o mediàtiques, morts que dolen, altres que ni fred ni calor i fins i tot algunes, de tant en tant, que ens alegren (mal que m’estiga dir-ho)
Aquesta setmana, amb les oblades, els panellets o els ossos de sant hem reviscut el record de totes aquelles que ja no hi són i dels que ens sabem deutors de tant: mares, pares, companyes, esperances, projectes, alegries… Enguany, per la raó que siga, Tots Sants, m’ha fet reviure molt, m’ha remogut, m’ha reconnectat amb el passat, inclús vaig anar al cementeri, quan no havia anat mai en aquesta data. Els records m’han agafat del pitral i ací estic, provant de comprendre què m’han explicat. La mort és aqueix procés ineludible del qual mai volem parlar però del que no podem fugir. És un altre trencament, un punt i seguit si no és la teua, un punt i a banda si tens la sort de creure en alguna cosa, un punt final que a molt pocs ens dóna temps de posar. Hi ha tanta mort en les nostres vides que resulta còmic pretendre amagar-la sota l’estora i seguir amb les nostres existències com si no estiguera, com a algú a qui pretens ignorar, però cap a qui sempre veus per la cueta de l’ull. Morts en vivim cada dia, morts físiques, properes o mediàtiques, morts que dolen, altres que ni fred ni calor i fins i tot algunes, de tant en tant, que ens alegren (mal que m’estiga dir-ho). També hi són les altres morts, aparentment menys dramàtiques, amb menys ploracossos o ploramorts: són les renúncies, i també, què són si no morts tots els somnis que mai arribarem a assolir? Potser nonats, avortaments si volem, però morts al cap i a la fi.
No són morts tots aquells que vam ser i de sobte, al cap d’uns anys, retrobem, a partir d’una fotografia o a partir de l’encontre amb algú, que ja havia passat a ser un altre mort per a nosaltres? Són o no són morts aquells nostres avantpassats que van viure en el nostre mateix gastat cos? Quan érem makinetos, quan fórem pijos, quan competíem per a guanyar els nostres amics besant abans qualsevol xica que estiguera prou borratxa? Vivim en cossos de cinquena o novena mà, i no ens cal escandalitzar-nos, que no hi ha res més coherent que matar-se i reviure’s tantes vegades com ens deixe d’agradar allò que els espills ens mostren. No, no són morts, són processos naturals; és evolució, diran… Clar, igual que el decés, no?
Amanece en los carros de basura,
empiezan a salir los ciegos,
el ministerio abre sus puertas.
Los amantes rendidos se miran y se tocan
Una vez más antes de oler el dia.
Ya están vestidos, ya se van por la calle.
Y es sólo entonces
Cuando están muertos, cuando están vestidos,
Que la ciudad los recupera hipócrita
Y les impone los deberes cotidianos.
Julio Cortázar, 1968.
Pots témer-la, buscar-la, defugir-la o fins i tot ignorar-la, el que no té sentit és viure en ella, deixar que et colonitze i vegetar com un liquen: alçar-te al matí i anar a treballar perquè cal fer-ho, menjar perquè cal mantenir una imatge i una estructura, perquè és més fàcil que trencar amb tot, anar al gimnàs o a córrer per a no acabar de rebentar i com a gran fita de la vida en comunitat anar a votar cada quatre anys (o un, o mig…) a qualsevol que t’entra pels ulls o et parla del que t’han fet creure què és el que creus.
Aquesta és una altra mort, la vida que creuen viure la gran majoria dels nostres coetanis, la de les inèrcies, els protocols i les convencions socials. La del “què diran”, la del “no et poses en política” la del “vés a votar; si vols, vota en blanc, però que et vegen”, la del “si tens un negoci no pots més que perdre si dius el que penses”. Jo em declare amant de la vida, amant de la gent que lluita pel que creu, amant de la gent que es qüestiona el perquè de les coses, dels radicals, dels que segueixen buscant l’arrel dels problemes, dels que prefereixen enfrontar-los. Dels que fugen de dogmes i de prejudicis, dels que no tenen por a equivocar-se… una vegada més.
Em declare amant de la vida, amant de la gent que lluita pel que creu, amant de la gent que es qüestiona el perquè de les coses, dels radicals, dels que segueixen buscant l’arrel dels problemes, dels que prefereixen enfrontar-los
“Viva la vida, muera la muerte” diuen els zapatistes, els mateixos que exigeixen que el govern obeïsca al poble, els mateixos que busquen el “bon govern”. Els que viuen, com poden, la seua idiosincràsia, aïllats, amagats, ignorats, però vius, decisors de les seues dinàmiques, amos de les seues errades, culpables dels seus anhels. Així vull ser jo quan siga gran, capaç d’aguantar la mirada a les injustícies i als inquisidors, serè i plenament conscient de fer tot el que està a les meues mans per a evitar que la mort, la por o l’odi regeixen la vida. No estic lluny, la veritat, però caldrà que passe alguna cosa més per poder-me treure del tot la careta i dir-los que ja està bé, que ja n’hi ha prou, que com dient aquells altres: “No podeis hacer nada contra mi, quereis anularme però ya estoy muerto y sabeis que un muerto no puede morir … y ahora ¿qué me vais a hacer?” Potser una altra mort és el que m’ha de passar…
“Dice la gente que de algo hay que vivir, muere uno tantes veces…” Un dia em compromet a fer una columna sense posar una frase meua, només amb trossos de cançons i poemes, és el que té ser un més, el que jo pense, ja està tot dit!… “Que tiren la bomba ya y vayámonos todos a la mierda!…”
