Vaig tenir un somni. Travessàvem una carretera de grava. Devia ser un somni, perquè jo duia la mena d’ulls que es veuen a l’altra banda del mirall, dues pedres buides que s’havien convertit en túnels, i hauria jurat que la son m’aixafava tota. Em feia sentir vertical. Els túnels projectaven només llum endavant i, als costats, s’hi arraconava tot el temps, que passava molt de pressa. I el cotxe va començar-se a inclinar. Començàvem a pujar amunt i tot era més estret perquè allò era el coll d’una muntanya i nosaltres hi serpentejàvem com ho fan els camins d’un collaret sobre la pell pigada d’una dona vella. Amb el nas i aquella inclinació li seguia les olors, i els túnels les transformaven en fruita, fruita rosegada, fruita podrida, fruita dolcíssima, i, a poc a poc, en pinyols. El camí es tornava cada vegada més terrós. Ho sé perquè em vibrava als peus i el cotxe provava d’esquivar-li les pigues. I allò em feia sentir molt fràgil. Avançàvem com condemnats al centre d’una muntanya que volia menjar-se els seus fills i els enganyava amb engrunes de pa. Em vaig deixar ser només un cos i tota la seva por, i que alguna cosa seguís empenyent el cotxe a penetrar tot l’embaràs de la muntanya. Em premia les mans contra les galtes, fent-me pujar la sang als llavis, i amb els dos dits petits m’esbatanava els ulls. Quan tenia por, m’obria el cos per entregar-me tota jo a les coses. Com si la gelatina dels meus ulls s’hagués d’engrunar com un terròs, ser cosa tàctil per redimir-nos de tot mal, entregar-se a la muntanya i confessar-se com ho fan els genolls als altars de les esglésies.
Vaig somiar que la muntanya es desfeia, que començaven a caure com grumolls escrostonats les seves roques, i així es descobria l’arquitectura del dedins, i era com obrir una magrana amb un ganivet; amb tota l’aspror a les parets i un ventre ple de llavors grana. No en teníem prou amb veure-ho de lluny perquè alguna cosa ens empenyia a furgar-hi. I devien ser els ulls com túnels perquè hi havia sepultures molt antigues, de quan la muntanya havia començat a fer-se un cos i tot allò havia vingut dels morts d’una guerra molt antiga. Era la mateixa cosa que la volguéssim trencar pel mig o que fos d’ella la voluntat de destruir-se; era tallar el tronc d’un arbre i resseguir les seves anelles per descobrir allò que havia engolit amb els anys. Però no ens deixava caure avall perquè volia que hi fóssim mentre es desfeia ensenyant-nos el ventre, perquè es moria, fatigada d’haver xuclat tan endins la terra dels seus morts, i ens aguantava entre grumolls mentre els llavis se m’omplien amb tota la pressió gelada de la sang. I jo era el terra vibrant, i ja no sé si hi havia la carretera de grava, si hi havia els túnels projectats com qui es treu diamants dels ulls, perquè jo sé que els vaig obrir i vaig veure rètols alertant d’alguna cosa. Lletres vermelles atrapades en un llenguatge que no podia entendre. Els braços se m’agafaven a les cames, sentia la pressió dels bonys a la carretera perquè hi era tota jo entregada demanant-li que fos pietosa. Ens vam dir de girar cua. Ens vam mirar i enmig d’uns ulls a les palpentes trobàvem sempre entre els cossos arrugats de por, els rètols. Ens vam dir tornem, que si la distància, que si l’estretor d’aquella serpentina, que si lletres vermelles, i ja era massa tard perquè amb els ulls tan esbatanats l’alfabet se’ns havia ficat endins i ens serpentejava entre les dents la boca. I vam continuar i aviat les nostres boques es van obrir com un secret a les fosques davant del pont devastat. Sentíem molt avall el soroll d’un riu llepant melós els peus d’un avortament al mapa.
Dins el meu cos cargolat hi havia entaforada tota la distància de l’altra banda, vibrant com les boques, vaporosa per la nit i el fred i la por i el cotxe massa gran que ens feia de casa. Però la mort de la terra no era un final, vam dir-nos, perquè l’aigua ens podria engolir secretament i entregar-nos a la mare muntanya. Les carreteres eren animals creuant corrents els mapes amb afany de matar-ne els senyals i el temps. I el riu era una bèstia i ens cridava. M’hi entregaria, sí, ens hi moriríem de plaer i quan els remolins ens despullessin seríem dos animals acaramullats pel naufragi, amoixats per aquella bèstia que carregava a l’esquena el poble dels suïcides. Višegrad havia construït el seu poble d’animetes al riu i els havia clavat als clatells les lletres vermelles del seu alfabet. Jo sé que frisava per caure allà baix mentre amb el cotxe giràvem cua, i també sé que els suïcides desitjaven que la nit fos encara més fosca perquè ningú veiés mai més el pont i el seu desig de furgar endins aquell trau de terra. Desitjaríem Višegrad més que mai, perquè no seria res més que aquella distància: un salt on desapareixeria una vegada i una altra Višegrad i la nit estesa d’una punta a l’altra com si res s’hagués d’acabar mentre fugíem sabent que ja era massa tard per voler-nos lluny d’aquella mort.
