El precio de la reproducción (2025), editat per Bellaterra, i coordinat per Laia Forné, Estefanía Izrael i Miquel Missé, es fixa en com operen les lògiques reproductives, a l’Estat espanyol i més enllà. Partint de tretze veus expertes i analitzant des de les causes de l’envelliment de les mares arreu del món, fins a la propietat de les clíniques privades de reproducció assistida –copades per fons d’inversió com el KKR–, obre una conversa entorn de la maternitat, l’accés a la reproducció o les conseqüències d’un planeta vell. Ens enfrontem a un assaig en què la ciència i les humanitats encaixen com un trencaclosques, a través de breus articles científics i entrevistes. Parlem amb dues de les coordinadores, investigadores de l’Institut de Recerca Urbana de Barcelona (IDRA), d’alguns dels principals temes d’aquesta proposta.
Com us vau plantejar el llibre i d’on ve aquesta proposta de recollir veus al voltant d’un tema tan complex com és la reproducció assistida?
Laia Forné: Vèiem que la reproducció era un tema que cada cop estava més present, que generava molt malestar, però del qual no se’n parlava, o no se’n parlava prou. Aleshores ens vam començar a reunir des de l’IDRA i li vam voler donar un espai. Tot i que no érem ni som expertes en reproducció assistida, pensàvem que calia col·lectivitzar aquest debat, que no es quedés en l’esfera íntima, sinó obrir un debat públic per poder abordar tot allò que apareix quan mires aquest fenomen. Per fer-ho, abans d’aquest llibre, vam organitzar un curs formatiu, perquè a l’IDRA tenim una part important de formació. Va ser un curs d’unes sis sessions, en el qual vam convidar a parlar persones que sí que havien estudiat aquest tema, com les autores dels dos primers capítols del llibre, Bruna Álvarez i Anna Molas, que són antropòlogues, treballen a la Universitat Autònoma i tenen una recerca sòlida al voltant de la reproducció assistida. També tenen el podcast AFIN, amb el qual nosaltres ens havíem format molt.
“Ens preguntem per què arribem als 40 a la maternitat; què suposa la reproducció assistida al nostre país, i quines lògiques socials hi ha al darrere”
També vam convidar persones que no eren expertes en reproducció assistida, però que, des de la seva trajectòria professional, podien aportar claus per pensar aquest fenomen, que és nou per a tothom i sobre el qual, per tant, no som expertes. Evidentment, també hi va participar Sara Lafuente Fuentes, autora del llibre Mercados reproductivos. Sobretot, el que volíem amb aquesta conversa era sortir de l’àmbit íntim i portar-ho al col·lectiu. Més enllà del llibre de Sara, el que vèiem és que fins aleshores s’havien publicat principalment relats personals i experiències pròpies, que són molt importants perquè la gent s’hi pugui veure reflectida. Però nosaltres volíem entendre-ho com una dinàmica social i ens preguntem per què arribem als 40 a la maternitat; què suposa la reproducció assistida al nostre país, i quines lògiques socials hi ha al darrere. Pensàvem que col·lectivitzar aquest debat sobre la reproducció podia contribuir, també, a rebaixar aquest malestar.
Per què som mares cada cop més grans?
L.F.: Ana Polo, ginecòloga i directora del Servei de Medicina Reproductiva de la Fundació Puigvert-Hospital de Sant Pau, al capítol “La reproducció assistida en el sistema sanitari català”, ho explica clarament: l’edat de l’òvul és clau. Als 25 anys es troba en el seu moment òptim, i a partir dels 30 la seva qualitat comença a disminuir. Aquesta és una dada que prové d’estudis fets als Estats Units. En termes generals, aproximadament el 20% de les parelles són infèrtils, tot i que sovint no se’n coneix la causa. En molts casos, les persones, per separat, no presenten cap problema, però quan intenten concebre conjuntament sí que apareixen dificultats. Per això, en alguns tractaments, canviar un dels gàmetes, l’òvul o el semen, augmenta significativament la probabilitat d’èxit.
Estefanía Izrael: Nosaltres, si bé és cert que abordem la infertilitat en termes biològics, creiem que on realment cal posar el focus és en la infertilitat estructural, de la qual es parla al capítol de Bruna Álvarez. Seguint Diana Mar, això té a veure amb les condicions que fan que les persones no puguin quedar-se embarassades en un sentit estructural: les condicions socials, les condicions d’habitatge, la precarietat laboral, els problemes de corresponsabilitat en les parelles —sobretot heterosexuals— i la manca de polítiques de cures que permetin que, un cop nascut el nen o la nena, pugui ser atès i cuidat, idealment, a través de dispositius públics.
“Estem assistint a una transformació del sistema reproductiu, que té a veure amb qüestionar el mandat de gènere, la manca de polítiques públiques i de corresponsabilitat”
L.F.: La societat està canviant i és evident, i canvia també en quina és la nostra expectativa de vida i d’altra banda el feminisme també ha lluitat molt perquè el mandat de gènere de les dones no hagi de passar per la maternitat. La tendència global és que cada cop tenim fills més tard, no només a Catalunya. Des dels anys 80 i 90, la taxa de fertilitat mundial està baixant en totes les regions i a totes les classes socials del planeta. En una sola generació hem passat de tenir una mitjana de tres fills a tenir-ne un, i, a més, som el país d’Europa amb més mares majors de 40 anys. Estem assistint a una transformació molt ràpida de tot el sistema reproductiu, que té a veure amb múltiples factors. Alguns estan relacionats amb el qüestionament del mandat de gènere; d’altres, amb la manca de polítiques públiques, i també amb la corresponsabilitat. Hi ha molts indicadors que assenyalen que encara no existeix una corresponsabilitat real, no només en la criança, sinó en la resta de tasques domèstiques. Això contribueix directament a la bretxa salarial, de la qual és un dels principals factors: quan les dones tenen fills, s’empobreixen.
Quina relació trobeu entre el retard de la maternitat i la mancança d’estructures institucionals per tenir cura dels menors?
L.F.: Observem una correlació clara entre el desenvolupament d’una carrera professional i el retard en l’edat de tenir el primer fill. Totes les classes socials estan retardant la maternitat i tenen menys fills, però són especialment les dones amb jornada completa, estudis superiors i una trajectòria professional consolidada les que més endarrereixen avui la maternitat. Dins d’aquesta falta de polítiques públiques nosaltres el que plantegem és que ha d’haver-hi una millora en les condicions per ser mare, no la possibilitat de ser-ho.
És un dret l’accés a tenir fills?
L.F.: Al final, és una qüestió de lògica: jo no crec que tenir fills sigui un dret, però sí que ho és l’accés a poder tenir-los, amb aquest matís. És a dir, l’accés a la infraestructura que ho fa possible. Si parlem de qüestions materials, aquesta és una de les perspectives des de les quals nosaltres abordem el tema. Volem una societat en què tenir fills no sigui un acte heroic ni impliqui una renúncia tan gran com la que, ara mateix, recau principalment sobre les dones, ja sigui en termes salarials o d’expectatives professionals i personals. Si volem que això deixi de ser així, com a societat haurem de garantir una sèrie de serveis vinculats a la salut, l’educació i els dispositius de cures, entre d’altres. I des d’aquesta perspectiva, nosaltres pensem que sí: que és possible.
E.I.: Això també dialoga amb la trajectòria del feminisme i dels moviments feministes, especialment aquí a Espanya. Tot i que s’ha lluitat per sortir de la maternitat com a horitzó obligatori, com assenyala Cristina Garaizabal, s’ha transformat la construcció del desig de la maternitat, perquè aquestes tècniques de reproducció assistida també estan basades en el desig.
Un dels molts temes del llibre és el paper de la planificació familiar, un servei mèdic plantejat des d’una visió preventiva. Sempre s’ha previngut les noies joves, solteres, pobres, que no havien de tenir fills aviat…
L.F.: Vam entrevistar Cristina Martínez Bueno, coordinadora de tots els ASSIRS de Catalunya, que ens recordava que la llei de reproducció assistida és del 1988, un moment en què s’estava lluitant pel dret de l’avortament, no per l’accés a tenir fills. El moviment feminista amb els moviments veïnals van crear els centres de planificació familiar construïts per professionals sanitaris i per activistes feministes. Era un punt d’acollida per a les dones. La metgessa Carme Valls explica, per altra banda, com s’hauria de tenir una mirada més de proximitat amb les dones. A vegades només cal una simple anàlisi de sang per veure si a una dona li falta ferro i ajudar-la a millorar les condicions per quedar-se embarassada.
Heu estimat quins recursos caldrien per fer unes polítiques públiques relacionades amb la reproducció assistida més personalitzades i curoses amb les dones?
L.F.: El que denunciem és que la salut no és sempre plenament pública, sinó que sovint està concertada amb l’àmbit privat. Això fa que sigui molt difícil desxifrar exactament què és públic i què és privat quan t’atenen, i aquesta confusió també es dona en l’àmbit de la reproducció assistida. Per posar un exemple senzill: quan vas a l’Hospital de Sant Pau, tendeixes a pensar que t’està atenent a la sanitat pública. Tanmateix, aquest hospital està gestionat per la Fundació Puigvert, que és una fundació cent per cent privada. En aquests casos, no queda gens clar quin és el repartiment de responsabilitats ni quants diners es traspassen d’un àmbit a l’altre, i, a més, és molt difícil accedir a aquestes dades. Aquesta situació ens porta a una reflexió més àmplia sobre com es governa el sistema i com es decideixen els criteris d’accés a la reproducció assistida. Ens preguntem si aquests criteris responen a qüestions pressupostàries, mèdiques, bioètiques o polítiques, i, sobretot, qui és qui acaba marcant aquestes decisions. També hi ha un traspàs de professionals de l’àmbit públic.
“És molt difícil desxifrar exactament què és públic i què és privat quan t’atenen, i aquesta confusió també es dona en l’àmbit de la reproducció assistida”
E.I.: És rellevant tenir en compte que, en el sistema públic, l’accés a les tècniques de reproducció assistida està garantit fins als 40 anys, ja que la Seguretat Social cobreix el tractament només fins a aquesta edat. Aquest criteri s’aplica exclusivament a l’àmbit públic. En canvi, si vas al sector privat i disposes de recursos econòmics, aparentment pots accedir a un tractament pràcticament sense límit d’edat, fins i tot en edats molt avançades, almenys en termes abstractes. Això obre una pregunta clau: quin és realment el criteri que s’està aplicant? Es tracta d’un criteri biològic o, en realitat, és una qüestió econòmica, en què qui té diners pot accedir al tipus de tractament que vulgui? A més, tal com deia la Laia, es produeix un traspàs de professionals de l’àmbit públic al privat, i això també genera trajectòries similars entre les persones usuàries de les tècniques de reproducció assistida: moltes comencen al sistema públic i, si no ho aconsegueixen o si les llistes d’espera són massa llargues, acaben recorrent al sector privat. Tot plegat posa sobre la taula una dimensió de classe molt clara. Sense parlar encara del dret, la pregunta que ens fem és si l’accés efectiu a la reproducció assistida no acaba sent, de fet, una qüestió de classe social.
L’accés a l’habitatge és una intersecció més en el retard de la maternitat?
L.F.: És difícil que les persones es puguin apuntar al sistema públic de reproducció assistida abans, ja que això requereix un alt nivell d’anticipació i recursos. L’accés a l’habitatge i altres factors d’interseccionalitat influeixen directament en aquesta situació, i sovint el sistema públic no pot atendre a temps qui ho necessita. El que veiem és que falten estudis i dades sobre aquest tema, però és clar que l’allargament de la vida, l’increment dels preus dels aliments i dels lloguers, una edat d’emancipació cada cop més tardana i salaris baixos dificulten la decisió de tenir fills. Aquest context econòmic i social no acompanya: si no tens una casa ni seguretat econòmica, és difícil planificar la maternitat. Per això, caldria treure les variables de precarietat de l’equació per poder entendre fins a quin punt la decisió de tenir fills és realment una elecció o està condicionada per factors externs. I com deies abans, la planificació familiar sempre s’ha apuntat des d’una visió preventiva, però ningú t’ha explicat com et pots quedar embarassada a partir dels 30; que cau en picat.
Al llibre parleu de “crisi de sostenibilitat de la vida”. Què no s’ha fet durant anys per explicar-la?
E.I.: La planificació familiar hauria d’atendre qüestions de sostenibilitat de la vida: l’habitatge, les condicions laborals… A més, no només ha caigut el percentatge de persones que tenen fills, també ha caigut la quantitat. És a dir, hi ha moltes persones que sí que volen tenir més fills, però arriben tard, o no tenen les condicions. Carme Valls diu que quan tu tens un fill tens “com un bany de progesterona”: no hi ha major impulsor de la fertilitat que la pròpia fertilitat. Tenir un fill fa que siguis més fèrtil per tenir el segon.
“La planificació familiar hauria d’atendre qüestions de sostenibilitat de la vida, com l’habitatge i les condicions laborals”
L.F.: Eva Alfama explica que aquest Estat de benestar mai ha tingut una pota en les cures i que, per tant, no hi ha hagut polítiques de cura actives. No ha estat en l’agenda política. Ara mateix ens trobem en un moment crític en la taxa de reemplaçament, i estem veient com la dreta i l’extrema dreta estan justament aprofitant això per fer polítiques de natalitat que posin l’accent en un tipus de família, nuclear… Ells plantegen que si els autòctons no tenim fills, serem reemplaçats per una altra raça. Són discursos amb to eugenista gens anecdòtic. Són xarxes internacionals, com la Red Política para los Valores, de les quals Vox forma part. I a Europa lidera Hongria. Estan fent una agenda política envers el descens de la natalitat. Aquí, el PP és el partit que més està apostant per aquestes propostes polítiques. A Galícia i a Madrid, han ampliat els criteris de serveis que marca el Decret de 2006, de manera que a Madrid podràs accedir a les tècniques de reproducció assistida amb 45 anys; o a Galícia podràs criogenitzar els teus òvuls amb 30 anys sense tenir cap tipus de malaltia. I tot això és possible gràcies a la concertació público-privada.
Els fons d’inversió han vist en la reproducció un nínxol de mercat i l’Estat espanyol és considerat un hub d’òvuls. És el territori d’Europa amb més clíniques de reproducció assistida privades. Què comporta això?
E.I.: Espanya té una legislació molt més permissiva i unes condicions diferents i més òptimes per als clients. Té a veure amb l’anonimat, amb la relació de la donació de gàmetes i amb “l’altruisme” de la donació. Un altruisme que implica una retribució, tot i tenir la categoria de donació altruista. I la legislació espanyola no discrimina per tipus de famílies. Hi ha un gran turisme relacionat amb la reproducció assistida a Espanya.
De fet, si anem a una d’aquestes clíniques, veurem com més del 70% d’usuaris són estrangers…
E.I.: Dins de les clíniques, si et poses a analitzar l’organigrama, hi ha una branca “internacional” o ja estan associades les clíniques amb serveis de trasllat de gàmetes a altres països, perquè es preveu que les persones que venen a fer-ho poden necessitar aquests gàmetes en altres països. Les xarxes internacionals tracten el material biològic com un actiu financer. Es denomina bioeconomia: òvuls, esperma i embrions són mercaderia i genera guanys. La clínica IVI de València va ser comprada per una clínica dels Estats Units i ara forma part del fons d’inversió israelià KKR.
“Els mateixos fons voltor que compren habitatge estan comprant clíniques de reproducció assistida”
L.F.: Aquestes clíniques són comprades per fons d’inversió i està havent-hi una concentració de la propietat. El que estem veient és que els mateixos fons voltor que aquí compren habitatge, estan comprant les clíniques de reproducció. Si tornem a la part de la governança, l’Estat hauria de regular l’àmbit privat, l’espai de lucre. Quin tipus de medicina fan aquestes clíniques quan l’objectiu és fer diners? Hem de tenir un debat públic sobre els criteris que s’haurien d’aplicar en l’accés i propietat de l’àmbit de la reproducció assistida.
