Fa vuitanta anys, entre l’1 i el 20 de juliol de 1944, 730 representants de 44 països del bàndol aliat es van reunir al petit poble de Bretton Woods (Nou Hampshire, els EUA), convidats pel país amfitrió per discutir la regulació de l’ordre financer i monetari internacional, just a les acaballes de la Segona Guerra Mundial. Les discussions, liderades pels Estats Units i el Regne Unit, van donar lloc a la creació de dues de les institucions financeres amb més poder d’influència fins avui: El Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial.
Ambdues institucions van ser creades per facilitar la reconstrucció, tant física com financera, en un moment de postcrisi, tractant d’evitar els errors posteriors a la Primera Guerra Mundial. Avui, en un context de múltiples crisis, sobretot als països del Sud global, aquestes institucions veuen com la seva influència i el seu poder és reforçat.
Finances colonials
La Conferència de Bretton Woods va servir de plasmació de l’acord de les potències occidentals de promoure un sistema de lliure mercat, de reducció de barreres al comerç internacional i als moviments de capital. L’FMI i el Banc Mundial quedaven designades com les garants d’aquest model, amb capacitat de finançar els països que s’alineessin amb aquestes polítiques. L’encontre va tenir lloc quan una bona part de països del Sud estaven encara sota domini colonial. Les institucions que van sortir-ne tenen, doncs, les seves arrels en el colonialisme i l’imperialisme, una característica que es reflecteix en el seu model de governança. Els vots als òrgans de decisió d’ambdues institucions es distribueixen d’acord amb una fórmula que calcula el pes econòmic de cada país membre en l’economia mundial. Això fa que els Estats Units i els estats de la Unió Europea retinguin la major part dels vots i, de facto, el dret a veto en les decisions importants. Tot i els canvis en la distribució de poder econòmic a escala global en les darreres dècades i les demandes de reforma per part de molts països del Sud, els EUA i la UE es neguen a implantar una modificació d’aquest sistema, que donaria més poder a països com la Xina o l’Índia.
Més poder amb cada crisi
Els impactes de la covid-19 en les economies del Sud, juntament amb els continus problemes a les cadenes de subministrament globals, l’encariment dels aliments, l’energia i els fertilitzants vinculades a la invasió russa a Ucraïna, però també al funcionament especulatiu dels mercats–, els impactes de la crisi climàtica i l’augment dels tipus d’interès per les polítiques monetàries a Europa i els EUA, tot plegat, ha provocat una multiplicitat de crisis o policrisis, particularment agudes als països Africans, però que també afecten nombroses parts de l’Àsia, l’Orient Mitjà, l’Amèrica Llatina i el Carib.
Un dels problemes en molts d’aquests països és el deute públic que, tot i que ja era elevat abans de la covid-19, s’ha disparat en els darrers anys. Segons l’agència de Nacions Unides pel Comerç i el Desenvolupament (UNCTAD), fins a 3,3 mil milions de persones viuen en estats que destinen més recursos al pagament d’interessos que a inversió en educació o salut. La realitat és que els països fan el que calgui per a pagar els seus deutes i no quedar desconnectats de mercats internacionals. I “el que cal”, segons el dogma neoliberal, és aplicar mesures d’austeritat draconianes, en molts casos, seguint les condicions o l’assessorament de l’FMI.
Els vots als òrgans de les dues institucions es distribueixen amb una fórmula que atorga un pes proporcional al que té cada país en l’economia mundial
En conjunt, el Sud global ja paga més de 100 mil milions de dòlars més en pagaments del deute del qual reben en finançament extern. Els mercats financers, amb fons d’inversió com Blackrock al capdavant, han deixat d’invertir en aquests territoris, després d’anys de prestar a alts tipus d’interès. La Xina està també de retirada, i ha reduït substancialment la seva ajuda i préstecs a països empobrits. En el context d’una nova crisi del deute, els estats amb dificultats no tenen gaires més opcions que picar a la porta de l’FMI i el Banc Mundial en cerca de finançament. Des de la pandèmia, l’FMI ha multiplicat per quatre els préstecs als països de rendes més baixes. El Banc Mundial, que també ha incrementat els préstecs postpandèmia, ha aplicat fa poc canvis normatius per poder augmentar encara més la seva capacitat de finançament. I les anomenades bessones de Bretton Woods aprofiten la dependència del seu finançament en certs països per reforçar el seu poder d’influència, atès que ambdues condicionen l’accés als recursos a un alineament amb les polítiques que propugnen.
Les condicions imposades avui per l’FMI i el Banc Mundial mantenen encara enormes similituds amb els programes d’ajustament estructural aplicats per les institucions de Bretton Woods durant les crisis de deute dels anys vuitanta i noranta, o l’austeritat draconiana impulsada durant la crisi financera de 2008 a països com Grècia. Austeritat, privatitzacions, fiscalitat regressiva, desregulació del mercat laboral, bancari, dels moviments de capitals… En resum, capitalisme neoliberal de manual 44 anys després del “no hi ha alternativa” de Thatcher.
Avui, però, no només es tracta d’aprofundir en el neoliberalisme, rematant la reducció de la mida i el rol de l’estat, sinó també de la financiarització de l’economia. És el que l’acadèmica Daniela Gabor ha anomenat el pas del “Consens de Washington” al “Consens de Wall Street”.
Extractivisme pintat de verd
Després d’anys de crítiques i deslegitimació pels durs impactes –no només socials, sinó també econòmics– de les seves polítiques, aquestes institucions han après la lliçó. Però no pas per canviar de direcció. Han après a vendre’s millor. Avui embolcallen les seves narratives en un discurs verd i social. El Banc Mundial acaba d’aprovar, en resposta a una demanda del G20, un nou “full de ruta” per abordar els reptes globals com el canvi climàtic i les desigualtats. L’FMI va aprovar fa poc una estratègia interna per alinear-se amb l’Acord de París i un nou fons per finançar polítiques que augmentin la resiliència i la sostenibilitat en països de renda mitjana.
Ara bé, l’abordatge d’aquestes institucions davant els reptes climàtics implica posar el sector privat al centre de la transició energètica i promoure privatitzacions i partenariats publicoprivats, així com els mercats de carboni i altres innovacions financeres com els bons verds.
Els discursos dels directius de l’FMI i el Banc Mundial no només estan pintats de verd, sinó també de lluita contra les desigualtats econòmiques, socials i de gènere. L’FMI ha donat suport públicament a augmentar la fiscalitat als més rics per lluitar contra les desigualtats, i les dues institucions s’han dotat des de fa uns anys d’estratègies de gènere. Però quan llegeixes la lletra petita, la fiscalitat justa desapareix per deixar pas a impostos regressius, i la justícia de gènere només implica incorporar les dones al mercat laboral.
Vents de reforma
Tot i els intents de reverdir la imatge pública de les institucions, les crítiques i les crides per reformar o fins i tot tancar aquestes institucions, tornen a ressorgir davant l’evidència del fracàs de les seves polítiques des del punt de vista del bé comú i els drets humans. Les crítiques i clams de reforma no arriben només de moviments socials. Líders del Sud global com Mia Motley, primera ministra de Barbados, o William Ruto, president de Kènia, entre d’altres, han expressat públicament la seva demanda d’una reforma profunda del sistema de Bretton Woods.
En aquest context, moviments socials i societat civil, al Sud i Nord globals, es preparen per mobilitzar-se a partir d’aquest mes de juliol sota el lema “80 anys, ja n’hi ha prou” (amb l’etiqueta #80YearsAreEnough a les xarxes). De la mateixa manera que les mobilitzacions contra el Banc Mundial i l’FMI van estar en el centre del moviment antiglobalització, ara fa gairebé 25 anys, qui sap si una nova fornada d’activistes i moviments socials aconseguiran tornar a posar contra les cordes les institucions de Bretton Woods.
