“Els temps que venen no seran fàcils. Hem d’afrontar les conseqüències socials, econòmiques i sanitàries de la pitjor pandèmia que ha viscut el país en més d’un segle. Serà difícil, sens dubte, avançarem amb passes curtes, però fermes, aprenent de la nostra història”. Amb aquestes paraules debutava com a futur president de Xile Gabriel Boric, la nit del seu triomf electoral, el 19 de desembre.
La victòria contra l’extrema dreta ha obert una nova etapa al país sud-americà on, per primer cop després del final de la dictadura, governarà un sector que no pertany a les dues coalicions (dreta i centreesquerra) que fins ara han conduït el país. Per primera vegada, també, des del govern de Salvador Allende (1970-1973), liderarà el país una coalició d’esquerres: Apruebo Dignidad, formada pel Frente Amplio i el Partit Comunista. Al final, el futur govern també s’estrenarà en el repte d’acompanyar el final d’un procés constituent històric, escrit per 155 representants electes, que permetrà liquidar la Constitució elaborada per la dictadura d’Augusto Pinochet (1973-1990).
La Convenció Constituent va renovar la seva presidència el 5 de gener. A partir d’ara, María Elisa Quinteros, odontòloga de 39 anys i integrant del bloc Moviments Socials Constituents, encapçala la mesa. Fa tàndem amb el vicepresident Gaspar Domínguez, metge rural de 33 anys, també independent, i activista de la dissidència sexual. Un recanvi que entrega garanties d’entesa i compromís amb el futur president, que en diverses ocasions ha expressat el seu interès a protegir i impulsar el procés en marxa.
Les diferències entre els dos socis de la coalició, el Frente Amplio i el Partit Comunista, poden esdevenir un element de tensió
Un dels reptes que té al davant el futur executiu, que assumirà la responsabilitat l’11 de març, és assegurar la governabilitat, en un Congrés que les eleccions de novembre han deixat molt fragmentat. El Frente Amplio no té majories favorables, una realitat que no pot subestimar, considerant que el programa d’Apruebo Dignidad inclou diverses reformes estructurals en matèria de salut, pensions i educació. El desafiament és encara més gran si se suma un escenari econòmic complex, amb la recuperació de la crisi que ha deixat la pandèmia pendent i que podria frustrar les expectatives de la ciutadania.
Xile, a més, té diverses patates calentes pendents i urgents de resoldre i que poden convertir-se en flancs dèbils del futur govern. Per exemple, la delinqüència i el narcotràfic, la reforma dels Carabiners (policia militaritzada), la gestió de la immigració irregular i el conflicte entre el poble maputxe i l’Estat xilè, que en els últims mesos viu una escalada de violència.
A escala interna, les relacions amb el Partit Comunista poden convertir-se en un element de tensió. Les diferències entre el Frente Amplio i el PC s’han expressat amb duresa a la Convenció Constituent, on cada força camina per separat. Pel que fa a govern, el primer nus té a veure amb el pes que entregarà Boric al seu soci de coalició, que se situa més a l’esquerra. El president electe és conscient que la seva victòria es deu a una suma de suports que també va rebre del sector centre esquerrà, i haurà de fer equilibris entre un costat i l’altre de l’eix ideològic.
L’arribada del líder de l’esquerra xilena al palau de La Moneda ha encoratjat el progressisme llatinoamericà. Un gir a l’esquerra que viu l’Amèrica Llatina (Bolívia, el Perú, Xile, l’Argentina…) després d’uns anys de domini de la dreta liberal o conservadora a la regió, coincidint amb l’arribada de l’argentí Mauricio Macri al poder.
Tot i que encara és prematura, la nova tendència podria consolidar-se aquest any, amb les eleccions presidencials del Brasil i Colòmbia. Lula Da Silva lidera les enquestes contra Jair Bolsonaro en una eventual segona volta. A Colòmbia, Gustavo Petro també fa mesos que encapçala sondejos contra el candidat que pretén succeir la dreta d’Iván Duque. L’esquerra llatinoamericana agafa força en un context de crisi econòmica global desencadenada per la pandèmia, però els projectes polítics que presenta apunten més a la socialdemocràcia tradicional que a l’esquerra més popular.
