A les Illes, comencen a sonar les campanes d’un nou estiu de rècords turístics. Dies abans de setmana santa, tornava la sensació de massificació turística a la ciutat de Palma. L’aeroport ha reprès l’activitat amb força, les multinacionals de lloguer de cotxes desembarquen al port milers de cotxes destinats al lloguer – canvi climàtic, què era això?- i el 90% de la planta hotelera obri portes el 1r de maig. Tot a punt, sembla, tot i que amb un problema greu, l’escassetat de treballadors al sector turístic.
Una vegada més, la societat s’adapta als canvis tan bé com pot, a batzegades i a les males, quan les polítiques estan principalment enfocades als guanys empresarials, i a la recuperació i increment de l’activitat econòmica. L’aturada de l’activitat turística i la incertesa d’aquests dos darrers anys ha fet que molts treballadors, tant qualificats com no, es cerquessin literalment la vida. I en una societat de serveis es transita cap a treballs en l’àmbit de la logística, la restauració o la construcció. Els preus de l’habitatge, a més, han sofert un increment considerable, i això dificulta l’arribada de persones que venien només “a fer la temporada”. En cap moment – més enllà dels ERTO – hi ha hagut una previsió de com les treballadores i els treballadors s’adaptarien als canvis sobrevinguts. Com a conseqüència, el negoci turístic es troba ara preparat per recuperar posicions i beneficis a costa, una vegada més, d’unes illes amb els recursos al límit, uns treballadors cada cop més precaritzats i amb majors càrregues de feina i una societat cada cop més vulnerabilitzada.
El negoci turístic està preparat per recuperar posicions i beneficis a costa d’unes illes amb els recursos al límit, uns treballadors cada cop més precaritzats i una societat cada cop més vulnerabilitzada
Així aquest estiu a Mallorca s’exagerarà la disparitat entre la imatge que es ven de les Illes – la capa superficial del negoci turístic – i el submon o inframon que amaga tensions i misèries de les vides que sostenen aquest negoci amb el seu treball. Amb els hotels verds, circulars i sostenibles que ara resulta que tenim – és la nova marca turística -, el procés d’elitització al que tendeix l’oferta turística amb augments d’estrelles i preus per habitació, i les masses del turisme “d’excessos” -que es diu-, quan el que és un excés ja és tot el turisme. Dos mons: un visible aparador conformat per paisatges, platges i rialles de gent “guapa” que encara es pot pagar unes vacances tot i l’increment global dels preus de l’energia, combustibles i queviures; i un invisible i invisibilitzat que amaga vides precaritzades i sotmeses, i recursos sobreexplotats i també sotmesos a la tirania de l’increment incessant del negoci turístic postpandèmic. Això ens aboca a un escenari de xoc de trens que han augmentat velocitat sense atendre conseqüències: per una banda, la represa de l’activitat econòmica a tota màquina, i, per l’altra, el tren que va cap al precipici i col·lapse d’un món, unes illes i una societat que ja no poden sostenir aquest sense sentit en què se’ns acaba convertint la vida.
Lluny i petits queden els grans plans de transició energètica a les Illes -per molt d’hidrogen i camps de plaques que li posem- si la demanda energètica turística no deixa d’incrementar-se. Les millores en eficiència i estalvi en aquest escenari sempre es veuran desbordades per l’augment incessant de demanda. El mateix passa amb les inversions i plans d’electrificació del parc de vehicles mòbils amb la idea -o pretext, millor dit – d’alliberar les carreteres d’emissions, quan més de 75.000 cotxes de lloguer, dels de sempre (encara que potser els pintin de color verd també), col·lapsaran les carreteres i els accessos a les platges saturades, espais naturals i pobles de l’interior. Petits queden els debats de sobirania i seguretat alimentària i la crisi climàtica -debatuts i abordats pel XIV Congrés de SEAE (Societat Espanyola d’Agricultura Ecològica i Agroecologia) que ha tengut lloc aquesta setmana a Mallorca-, enfront del gran monstre del Turisme que tot ho engoleix. El sector de l’agricultura, que hauria de ser estratègic i prioritari per enfrontar futurs possibles, és relegat a les Illes a ser residual, proveïdor de paisatges per a selfies, d’acord amb unes polítiques econòmiques en què la diversificació del model productiu se segueix interpretant tossudament com la diversificació de productes turístics. Així, el camp i l’àmbit rural esdevenen tan sols un producte més de l’àmplia oferta del laboratori turístic insular que és aquesta terra nostra.
El sector de l’agricultura, que hauria de ser estratègic i prioritari per enfrontar futurs possibles, és relegat a les Illes a ser residual, proveïdor de paisatges per a selfies
Així ho va manifestar també l’investigador de la UIB i membre de l’equip del centre de recerca i comunicació Albasud, Ernest Cañada, en la jornada organitzada pel Fòrum de la Societat Civil sobre la transició de model econòmic a les Illes: “la solució a l’empobriment de la població passa per la diversificació més enllà del turisme, per posar les bases d’un canvi en l’activitat econòmica, limitar, decréixer i créixer amb altres activitats econòmiques. I el turisme no pot ser que només estigui al servei de la reproducció del capital i del benefici d’unes poques empreses, hauria d’estar al servei de les necessitats de majoria de la gent, tant en termes de treball com en termes de possibilitats d’oci.”
Tot això es cou ara mateix a les Illes. Haurem de pensar com fer-hi front, cada cop amb més urgència i deixant de tractar l’essencial com perifèric.
