El xopsuey és un plat d’origen xinès i nord-americà. És una barreja de carns i verdures, servida amb arròs blanc. Literalment significa “trencar en molts trossos”. A banda d’una opció gastronòmica, “Chop-suey” també és el títol d’un dels disset contes de Silenci a taula. “De vegades, els torno a llegir i els cremaria”, admet la seva autora, Cristina Garcia Molina, que posa ordre a aquesta trencadissa. Dona forma al caos, com diria el seu admirat Samuel Beckett.
I ho fa dibuixant un punt de partida generacional. “Arriba un moment on t’atures i et preguntes: ‘Què he fet amb la meva vida?’”. I d’aquest interrogant, un llarg silenci. Molts, de fet. El de no dir quan vols dir. El de la pèrdua. El dels anys perduts. Els triats i els imposats. Silencis vehiculats a través de personatges inadaptats. “Imagino que jo també m’hi sento”.
El silenci també és creatiu. “Escriure també és no parlar. És udolar sense fer soroll”. Ho diu Marguerite Duras i ho executa un llibre que posa paraules al silenci.
