Fa 530 voltes de la Terra al voltant sol, durant el que a Occident es coneix com el segle XV, el territori gegant –més de quatre vegades la mida d’Europa– que avui anomenem Amèrica estava poblat per una basta diversitat d’éssers vius, dels quals uns 50 milions eren persones. El nombre exacte de la població d’aquells temps és difícil de definir: arqueòlogues, antropòlogues i historiadores de diversos orígens parlen de des de 13 fins a 80 milions de persones, la majoria establertes al subcontinent sud, el més càlid, el que avui es coneix com Amèrica Llatina. La mortífera arribada i la conquesta del territori per part d’expedicions espanyoles, portugueses i d’altres procedències europees va fer –segons alguns estudis demogràfics– que, uns 150 anys després de la primera passa de Cristòfol Colom a l’illa de Guanahaní, al Carib, sobrevisqués només un 10 % de la població originària. Altres investigacions rebaixen aquest percentatge, però totes les recerques fetes fins ara coincideixen en un notable descens poblacional.
Algunes investigacions calculen que, en poc més de cent anys, durant el primer segle d’irrupció europea, van morir al voltant de 50 milions de persones com a conseqüència directa d’aquesta arribada, una xifra semblant a la de víctimes de la Segona Guerra Mundial. Però més enllà del quant, hi ha el com. Com es vivia abans de 1492 i com van ser exterminats pobles, llengües
i maneres d’entendre el món, és un debat polèmic a Amèrica entre el món acadèmic, historiogràfic i periodístic i entre els mateixos pobles indígenes. “No interessa la quantitat perquè ningú té la veritat, tot són hipòtesis”, assegura Moira Millán, escriptora i weichafe o defensora del territori maputxe. “El que sí que és important, és emfasitzar que aquesta matriu civilitzadora imposada va ser una matriu civilitzatòria de mort”.
Com vivien?
Quan Colom, Hernán Cortés o Francisco Pizarro van desembarcar al que avui anomenem continent americà, sense saber ben bé on eren i a la recerca d’espècies i recursos naturals, es trobaren amb realitats molt diverses. Igual que la naturalesa dels territoris que van trepitjar –les platges de les illes tropicals del Carib, els àrids i interminables deserts del nord de Mèxic o les afilades i glaçades muntanyes dels Andes, a tocar d’una selva gairebé de la mida d’Europa– els pobles que els habitaven també eren múltiples i diversos. Nòmades, sedentaris, agricultors, recol·lectors, caçadors, organitzats en grans ciutats o en petites aldees, vestits o despullats, amb narigueres i tatuatges o amb trenes i plomes als cabells: hi havia milers de maneres d’existir.
“Durant molts segles a Amèrica van existir moltes formes diferents, extraordinàriament diverses, de ser humà”, explica l’escriptor i periodista estatunidenc Charles C. Mann, especialista en la història d’Amèrica fins al 1492. “Segur que no eren perfectes, però hi havia una diversitat de cultures i llengües que es va mantenir durant molts segles mentre que a altres llocs, com a Europa, aquesta diversitat va ser destruïda per l’imperi romà”. Autor del llibre 1491: Una historia de las Américas antes de Colón (Capitán Swing, 2022), Mann assegura que l’intercanvi i el reconeixement mutu de sobirania entre pobles era més important que l’esperit de conquesta, encara que aquest darrer també existia entre els pobles originaris.
“Hi ha més famílies lingüístiques a l’estat de Califòrnia que les que hi ha a tot Europa”, assenyala Mann. A Amèrica s’estima que hi han conviscut més de 1.087 llengües diferents que ja es parlaven abans de l’aterratge europeu, de les quals 148 es donen per mortes o desaparegudes. Es tracta de grups idiomàtics que, en alguns casos, poden incloure desenes de llengües. Per exemple, explica Mann, “els blackfoot tenen gent a Montana i a Alberta, estan dividits en uns tres grups –Kainai, Piikani i Siksika– i cada una de les seves llengües és força diferent: són tres llengües o una? Només des dels nostres paràmetres podem dir que hi havia centenars de famílies lingüístiques”.
Com s’organitzaven?
I de tantes llengües, tantes maneres d’entendre el món i d’organitzar la societat o les comunitats. Les feministes comunitàries de Bolívia asseguren avui que el patriarcat és un sistema colonial i que, si bé existia un patriarcat de baixa intensitat al seu territori ancestral, les dones van ser víctimes d’un entroncament de patriarcats. És un error buscar un barem generalitzador a tot el continent sobre aquest punt. L’autor de 1491 explica que “hi havia societats, com els blackfoot o els lakota, on les dones tenien un poder polític enorme i altres, com l’inca, on en tenien menys, però m’atreviria a dir que si visquessis en l’any 1500 i haguessis de ser una dona qualsevol a Europa o a Amèrica, tindries més possibilitats de ser feliç a les Amèriques”, assegura somrient.
“La mirada d’Occident és antagònica a la mirada dels pobles originaris d’Amèrica, és antropocèntrica, individualista, racista, patriarcal i especista, mentre que els pobles indígenes tenim una mirada cosmocèntrica, col·lectiva, horitzontal, de dualitat complementària”, assegura Moira Millán. Així i tot, de nou, no és possible generalitzar. Si a Europa hi havia hagut un gran imperi, el romà, i una religió, la cristiana, que hegemonitzaren gran part de les cosmovisions d’altres pobles pagans com els celtes o els ibers, a Amèrica la diversitat imperava, però s’hi havien desenvolupat també civilitzacions hegemonitzadores.
A Amèrica hi ha notícia de més de 1.087 llengües diferents que ja es parlaven abans de l’aterratge europeu, de les quals 148 es donen per mortes o desaparegudes
Segons l’activista maputxe, nascuda al que avui coneixem com Patagònia argentina, “existien dos grans blocs de pobles: el de nacions sense estat, com els maputxes, que són la immensa majoria,
i el dels estats religiosos, com els maies, els inques o els asteques, però tots érem cosmocèntrics”. Al Tawantisuyu (el que avui és principalment el Perú) la cultura quítxua, amb l’Inca o rei dels quatre suyus, es trobava en plena expansió cap al que avui és l’Equador quan Francisco Pizarro i els seus homes, molts d’ells desterrats de la península per la seva activitat delictiva, van arribar a imposar la divisió entre Huáscar i Atahualpa, hereus de l’imperi.
7.000 quilòmetres més al nord, l’imperi asteca o de la Triple Aliança també vivia temps d’esplendor. “A Tenochtitlán, tecnològicament hi havia invents molt sofisticats, però eren tecnologies diferents”, explica Mann. En el seu llibre, aquest autor explica diversos fets sorprenents com que un aliment tan bàsic a tot el món com el blat de moro va ser seleccionat genèticament pels ancestres del poble maia, o que la densitat i varietat d’arbres fruiters de l’Amazònia, en un inici, va ser configurada pels pobles que l’habitaven.
“La ciència, l’estudi arqueològic, difícilment parlarà mai del que va passar, perquè la majoria d’intel·lectuals té una ment colonitzada”, explica Lídia Carrión, aimara boliviana, del col·lectiu Bartolina Sisa. El cas és que, efectivament, de nou, una cultura es va imposar per sobre l’altra: “l’illa-ciutat de Tenochtitlán –avui Ciutat de Mèxic– que feia dues vegades la mida de Venècia, i dues més, Tetzcoco i Tlacopán, conformaven una aliança i governaven l’imperi que avui anomenem asteca”, explica Charles C. Mann. En aquest cas, va ser Hernán Cortés, “un polític força hàbil”, qui “va aconseguir crear una guerra civil entre les tres ciutats, captant altres asteques enemics de Tenochtitlán i organitzant un gran exèrcit per poder derrotar-la”, narra el periodista.
Des de l’argumentari catòlic es van desenvolupar estratègies de justificació que passaven sobretot per l’evangelització dels “heretges i salvatges” que habitaven les noves terres. En la línia d’aquesta estratègia es va elaborar el contingut dels llibres escolars d’història que continuen beneint fins avui conceptes com “el descobriment” i que construeixen amb ells una versió supremacista que classifica categories de persones o inclús, com detallaria el teòric anticolonialista martiniquès Franz Fanon, una línia entre l’humà i el subhumà, el ser i el no ser. “Els motius pels quals els espanyols van ser capaços de conquerir els territoris, que és el que van fer, tenen més a veure amb factors externs com les malalties que amb algun tipus imaginari de tecnologia o cultura superior”, opina Mann. Una afirmació que obre un altre gran debat.
Com van morir?
Bartolomé de las Casas (1475-1566), en els seus escrits, contradiu des del passat l’opinió de Mann. Frare dominic, bisbe i teòleg, però també filòsof lliurepensador i reformador social, De las Casas va navegar amb Colom en el seu segon viatge i va escriure, des de l’illa que es va batejar com la Hispaniola –avui ocupada per Haití i la República Dominicana–, la Brevíssima relació de la destrucció de les Índies, on narra les atrocitats comeses contra els taíns i la resta de pobles originaris que va conèixer, assegurant que aquestes van ser la principal causa de la mortaldat. Segons aquest frare –qui, per primera vegada, va defensar que les habitants indígenes “també tenen ànima”–, entre 1492 i 1542 van ser assassinades entre quinze i setze milions d’homes i dones autòctones a la Hispaniola, Cuba, Puerto Rico, Jamaica i l’Amèrica Central.
A falta de testimonis escrits pels taíns, guanahatabeys, siboneis o altres pobles que aleshores habitaven el Carib, les pàgines de De las Casas són un gran testimoni de l’infern que van viure durant alguns centenars d’anys: “Una vez vide que, teniendo en las parrillas quemándose cuatro o cinco principales y señores (y aun pienso que había dos o tres pares de parrillas donde quemaban otros), y porque daban muy grandes gritos y daban pena al capitán o le impedían el sueño, mandó que los ahogasen […]. Y porque toda la gente que huir podía se encerraba en los montes y subía a las sierras huyendo de hombres tan inhumanos, tan sin piedad y tan feroces bestias, extirpadores y capitales enemigos del linaje humano, enseñaron y amaestraron lebreles, perros bravísimos que en viendo un indio lo hacían pedazos en un credo”, descriuen els seus relats.
“És clar que va haver-hi massacres”, assegura Moira Millán, qui denuncia que està “farta del negacionisme de la blanquitud que vol endolcir i ser redemptora d’una versió històrica completament fal·laç”. De qualsevol manera, tal com opina la defensora maputxe, “que fossin, la immensa majoria víctimes de malalties o de les matances executades per ells no alleugereix ni minimitza el genocidi perpetrat. Són responsables tant per ser portadors de malalties com pel sabre i l’espasa”, declara.
Per la seva banda, Charles C. Mann argumenta la teoria de les malalties. Si la majoria de grans malalties a la història humana són zoonòtiques –és a dir, que es transmeten d’animals als humans–, cal tenir en compte que “aquests animals no existien a les Amèriques i, per tant, hi havia moltes menys malalties, de manera que la població no havia desenvolupat anticossos contra elles”. Per això, “les pandèmies que a Europa o Àfrica van durar diversos segles, a Amèrica van estar comprimides en 150 anys i el resultat és que entre el 75 % i el 90 % de la població va morir”.
Les atrocitats de la colonització es van justificar des del punt de vista catòlic per la “necessitat” d’evangelització dels pobles originaris “heretges i salvatges”
Un fet explicat per diversos historiadors que provaria parcialment aquesta versió històrica, però que en cap cas n’anul·la d’altres, és la de la colonització de l’Amazònia. Narrat poèticament per Wiliam Ospina a El País de la canela (Penguin Random House, 2008), es calcula que els primers espanyols que van baixar per l’Amazones van poder observar ciutats gegants a la selva –poblades per persones amb una alçada mitjana sorprenentment elevada– a inicis del 1600. Però cap al 1700, quan “conqueridors” holandesos i portuguesos hi arriben des de l’altra banda, riu amunt, van trobar territoris despoblats. Cal tenir en compte que avui dia hi ha encara un centenar de pobles no contactats endinsats en les selves amazòniques, que molt probablement fugen des de fa segles d’aquest contacte.
Va ser un genocidi?
En l’actualitat, i des d’un vessant jurídic internacional, és considerat genocidi qualsevol delicte del dret internacional que inclogui alguna o diverses de les següents accions: matança de membres d’un mateix grup, lesió greu a la integritat física dels membres d’un grup, sotmetiment intencional que comporti la seva destrucció total o parcial, mesures destinades a impedir naixements o trasllat per la força d’infants d’aquest grup. Amb altres paraules, un procés de neteja ètnica. Un argumentari formulat des d’una visió occidental sustenta que, si la gran mortaldat que es va produir després de l’arribada de Colom va derivar bàsicament del contagi de malalties portades involuntàriament amb les caravel·les europees, no es pot parlar de genocidi. Ara bé, el que va passar amb els grups de persones que van resistir a aquesta mortaldat seria el nucli del debat.
Moira Millán té clar que “en el moment en què les persones que aquí transitaven i vivien lliurement van veure modificada la seva condició de llibertat i se les va reduïr a l’esclavitud, s’està cometent un genocidi”. “El genocidi té moltes arestes i l’epistemicidi [destrucció sistemàtica del sistema de coneixements i valors d’una ètnia] és una d’elles, perquè sense els sabers ancestrals, reprimits i considerats diabòlics, les seves vides no tenien bones eines per subsistir”, explica l’activista. Charles C. Mann veu, al respecte, un únic indicador clar: “Genocidi inclou moltes coses que la gent no coneix, i una d’elles és endur-se els fills i forçar-los a assimilar una altra cultura. Això va passar arreu de tot Amèrica en diferents formes, sobretot per mitjà d’escoles religioses. Així que totes les nacions europees, en aquest sentit, legalment, van cometre un genocidi”.
Milers de pobles, llengües i cosmovisions van ser exterminades durant el procés de colonització. Mai coneixerem conceptes que només existien des de les seves mirades del món, mai recuperarem la riquesa en diversitat que podien aportar. “No es pot imposar una matriu de pensament sense cometre un genocidi: la colonització sempre ha sigut i continuarà sent una forma d’aniquilar mons diversos”, sentencia la weichafe maputxe.
