És de llarg conegut que la data del 25 d’abril de 1707 va assenyalar, de manera indeleble, una de les grans fites, no només de la Història del Regne de València, sinó de la més llarga història del País Valencià i alhora de la Història de l’Estat espanyol. Aquest daltabaix bèl·lic donava la victòria en Almansa a l’exèrcit francoespanyol al servei de Felip V de Borbó, enfront de les tropes d’una aliança formada per Anglaterra, Províncies Unides, Àustria i Portugal, entre altres, que defensaven la candidatura de l’arxiduc Carles d’Àustria al tron espanyol. Es tractava, però, d’un episodi més en el gran conflicte internacional de l’anomenada guerra de Successió, que tenia lloc, simultàniament, a distints escenaris europeus i encara trigaria alguns anys a trobar una solució, finalment pactada, en els Tractats d’Utrecht, Rastatt i Baden, de 1713 i 1714; i en el Tractat de Viena de 1725, pels quals es reconeixia com a rei de la Monarquia Hispànica al primer Borbó, Felip V de Castella i IV de la Corona d’Aragó.
Ara bé, tot i que la batalla d’Almansa no va alterar el decurs dels esdeveniments internacionals, i tampoc va significar la fi de la guerra a l’àmbit peninsular, sí que tingué efectes catastròfics immediats sobre els territoris que defensaven la candidatura de l’arxiduc Carles d’Àustria, en concret sobre els Regnes d’Aragó i València i, de rebot, Catalunya. En efecte, la desfeta de l’exèrcit aliat i la seua retirada cap a Catalunya permeté els vencedors iniciar de seguida la seua marxa cap a la capital del Regne de València, no sense topar amb la resistència aferrissada de la Ciutat de Xàtiva, el cruel destí de la qual és, de sobres, conegut: l’execució sumària dels qui havien pres les armes contra Felip V i també de persones indefenses, així com la deportació a Castella dels supervivents, seguida de la destrucció i incendi de la que era la segona ciutat valenciana en importància.
Tot i que la batalla d’Almansa no va alterar el decurs dels esdeveniments internacionals, i tampoc va significar la fi de la guerra a l’àmbit peninsular, sí que tingué efectes catastròfics immediats sobre els territoris que defensaven la candidatura de l’arxiduc Carles d’Àustria
El 8 de maig de 1707, l’arribada de les tropes borbòniques a les portes del Cap i Casal del Regne, la seua rendició –no sense resistència popular– i l’entrada dels caps de l’exèrcit en la ciutat per posar sota control la Casa de les Armes, els baluards i altres indrets estratègics, deixaven els seus habitants a mercé de la voluntat del rei. Aquesta havia estat ja formulada explícitament el desembre de 1705, pocs dies després de la proclamació de l’arxiduc Carles com a rei dels valencians. Llavors, Felip V va enviar de seguida al comte de les Torres al capdavant de les tropes destinades a recuperar València, una empresa que el comte equiparava a la d’Hernán Cortés a América.
En les instruccions que li foren lliurades hi havia una de conseqüències transcendentals. Si la Ciutat capitulava i tornava a l’obediència, la intenció reial era la de deixar en suspens el sistema de govern pactista regulat pels Furs i Privilegis: “S’ha de remetre i reservar només a la benignitat del Rei la facultat de concedir-los com semblés a la seua reial clemència”. Aquest propòsit reial, que ja anunciava moltes i molt greus conseqüències, quedaria anul·lat en el cas que la Ciutat es rendira per la força, circumstància en la qual no hi hauria lloc ni a la capitulació ni a l’ús de la benignitat reial. Les instruccions contemplaven també la intenció de modificar el sistema establert en els Furs per al manteniment de les tropes, obligant ara els valencians a cobrir completament les seues despeses.
Aquests designis cristal·litzaren a l’acte gràcies a la victòria d’Almansa. L’11 de maig de 1707, el mariscal de França, duc de Berwick, cap de l’exèrcit de les Dues Corones i artífex de la victòria, anunciava els Electes dels Tres Estaments valencians, Eclesiàstic, Nobiliari o Militar i Reial, els quals constituïen la màxima institució representativa del Regne fora de les Corts, la –no per esperada menys temuda– terrible decisió: “Jo he de parlar sol. No parle amb els individus, sinó amb el Rei, que en els seus electes està representat. Aquest Regne ha sigut rebel a la seua Majestat i ha sigut conquerit, havent comés contra la seua majestat una gran traïdoria, i així no té més privilegis ni Furs que aquells que la seua Majestat voldria concedir d’ara endavant”. Poc després, el dia 15, els Estaments rebien una carta de Berwick perquè el Regne contribuís a les despeses de l’exèrcit amb una grossa quantitat, 50.000 doblons de dos escuts d’or.
Tot seguit, pas a pas, les tropes borbòniques van anar ocupant sense dificultats el país obert, però tardarien gairebé dos anys a sotmetre per la força, una a una, totes les poblacions que encara resistien. L’objectiu era ben clar, assegurar el domini sobre el territori, evitar noves rebel·lions i assentar les bases per a llançar les operacions contra la Catalunya austriacista. En aquest sentit, la conseqüència més immediata per als valencians va ser la imposició de l’autoritat i el control militars, tal com va quedar explicitat en un Reial Privilegi de 30 de maig, pel qual el duc de Berwick rebia plens poders militars i polítics: “L’omnímoda autoritat i comandament de les armes i jurisdiccions civils, criminals, polítiques i hisenda, sense cap limitació de quantes em toquen i pertanyen”.
Aquesta deriva militarista, en un territori històricament desmilitaritzat com era el País Valencià, havia de generar per força un gran i general rebuig. Les grans institucions forals representatives, la Ciutat de València i el Regne, representat pels estaments, s’apressaren a suplicar a Felip V el nomenament de “virrei i ministres a qui es dega obeir i obtemperar” en un desesperat intent de restaurar i recuperar el sistema de govern foral. Res, però, mes lluny dels projectes reials. Per una Reial Orde de 3 de juny, Felip V prohibia les reunions de cadascú dels estaments, així com les de les Juntes d’Electes d’Estaments. D’aquesta manera, els Estaments, que eren la veu del Regne i constituïen la seua màxima representació política quan no estaven constituïdes les Corts, quedaren emmudits i anorreats. De fet, la suspensió dels Furs i privilegis, primer, i ara la desaparició de les Juntes d’Electes d’Estaments, entre les quals destacava la Junta d’Electes de Contrafurs, encarregada de vetllar pel compliment dels Furs, significaven la desaparició, de facto, del sistema de govern instaurat per Jaume I i que havia regulat les relacions entre el Rei i el Regne al llarg de gairebé cinc segles.
La Ciutat de València, és a dir, la institució municipal, fou substituïda pel nou model d’ajuntament castellà, amb una composició majoritàriament aristocràtica i subordinat al poder militar
Prohibides les reunions dels Estaments i amb elles la institució i la veu de Regne, la resta dels Comuns valencians, és a dir, la Ciutat de València i la Generalitat, es mantingueren en peu perquè no representaven cap obstacle a la implantació del “domini absolut” que el rei s’atribuïa. No obstant això, una i altra perderen el seu caràcter representatiu en favor de la designació reial dels seus membres, així com l’autonomia en la gestió de les seues rendes, que foren confiscades. D’aquesta manera, els antics diputats de la Generalitat, convertits en simples administradors, acabaren integrant-se en el nou sistema fiscal castellà. Per altra banda, la Ciutat de València, és a dir, la institució municipal, fou substituïda pel nou model d’Ajuntament castellà, amb una composició majoritàriament aristocràtica i subordinat al poder militar.
Tanmateix, el pas següent, és a dir, la decisió d’abolir explícitament els Furs, era objecte de discrepància en la Cort madrilenya entre favorables i detractors, representats pel Consell de Castella i el Consell de la Corona d’Aragó, respectivament. A la fi, s’imposà el projecte d’unitat política entre les Corones de Castella i Aragó, amb un sistema de govern en el qual –en paraules del president del Consell de Castella– “els reis d’Espanya foren independents de tota altra llei que la de la seua natural pietat, en què principalment consistia el govern monàrquic”.
Així, el Reial Decret de 29 de juny, pel qual quedaven abolits els Furs d’Aragó i València i s’implantaven les lleis de Castella, com a càstig per la rebel·lió, confirmava la desaparició del sistema pactista, constitucionalista, propi dels Regnes de la Corona d’Aragó, i sustentat sobre dos grans pilars. D’una part, el rei estava obligat, pel jurament prestat al començament del seu regnat, a governar d’acord amb les lleis aprovades pel monarca en les Corts a proposta dels Braços, Eclesiàstic, Nobiliari –també anomenat Militar– i Reial. En cas d’incompliment, la Junta d’Electes de Contrafurs, de caràcter estamental i en representació del Regne, iniciava el procediment per reclamar al rei la reparació de la legalitat vulnerada. D’altra banda, més enllà de la fiscalitat reial ordinària, establerta i regulada per Furs, el Regne com a tal, en les Corts o fora de les Corts, així com els municipis, a títol propi, o fins i tot els particulars, podien oferir al rei serveis i donatius extraordinaris, però sempre amb caràcter voluntari. Per contra, a la Corona de Castella, el rei no estava obligat per cap jurament a respectar les lleis i, a diferència de la Corona d’Aragó, exercia, tot sol, la màxima potestat legislativa.
Així doncs, per als valencians, de qualsevol filiació dinàstica, la victòria borbònica en Almansa va desfermar un autèntic tsunami que arrossegà al seu pas el Regne de València i tot l’edifici polític-institucional sobre el que Jaume I i els seus successors havien fonamentat una cultura política i una praxi de govern constitucionalistes, que distaven radicalment del model absolutista i uniformista que caracteritzava la trajectòria històrica de la Corona de Castella i de la casa de Borbó. Alhora, el caràcter de conquesta que Felip V i els caps de l’exèrcit atribuïren a les actuacions militars i de govern deixà els valencians a mercé de la voluntat del rei i de les tropes.
La resistència popular
Davant d’esdeveniments tan transcendentals com els que se’n derivaren de la batalla d’Almansa, la resposta valenciana fou unànime a l’hora de rebutjar l’acusació de rebel·lió general, en la qual se sustentava el Decret de 29 de juny, així com de reclamar la restauració dels Furs. El gran descontentament social es va plasmar en una iniciativa, protagonitzada per l’oligarquia borbònica valenciana a través de la Ciutat de València, de remetre un Memorial al rei reivindicant la devolució dels Furs, i que va obtenir com a única resposta l’empresonament en el castell de Pamplona dels seus màxims responsables. No obstant això, l’ajuntament borbònic de la capital reiterà la petició en distintes ocasions al llarg del segle, també infructuosament, sent la de 1760 signada de forma conjunta per Saragossa, València, Barcelona i Palma. Ja en aquell moment, València se singularitza en la reclamació del Dret Civil propi, tal com conservaven la resta de territoris de la Corona d’Aragó, reclamació activa en l’actualitat.
Per altra banda, el rebuig a la pèrdua dels Furs i el descontentament general per les conseqüències de la Nova Planta de govern, l’augment exorbitant de la fiscalitat i la presència i abusos de l’exèrcit, donaren lloc a un moviment de resistència popular, protagonitzat pels seguidors de l’arxiduc Carles, els maulets, organitzats en quadrilles de miquelets que, en connivència amb l’austriacisme català, obstaculitzaven els moviments de les tropes borbòniques i organitzaren nous intents de sublevació en favor de l’arxiduc que permeteren la recuperació dels Furs.
La caiguda de Barcelona, l’11 de setembre de 1714, feia ja irreversible el triomf de l’absolutisme. Catalunya seguiria el camí de València i Aragó i quedava patent el dit valencià de què “quan el mal ve d’Almansa… a tots ‘alcança'”
Mentrimentres, la causa borbònica o austriacista depenia de l’evolució dels esdeveniments militars a la Península i a altres escenaris europeus. En 1710, les victòries aliades d’Almenara i Saragossa permeteren recuperar Aragó per a l’arxiduc i amb ell la devolució dels Furs, però l’esperança dels austriacistes valencians de revertir les conseqüències de la desfeta d’Almansa es veieren frustrades amb les immediates victòries borbòniques de Brihuega i Villaviciosa. Amb tot, calia esperar esdeveniments, que es formalitzaren en els inicis de negociacions entre les potències europees implicades. No obstant això, la inesperada mort de l’emperador i l’ascens al tron del seu germà, l’arxiduc Carles, feu inviable la seua candidatura i accelerà la signatura dels Tractats d’Utrecht, Rastatt i Baden de 1713-1714, que reconeixien a Felip V com a rei de la Monarquia Hispànica.
Res, però, alterà la voluntat dels habitants de Barcelona, inclosos els valencians allí refugiats, de resistir el setge borbònic i de dur fins al final “la comuna empresa de la llibertat”. La caiguda de Barcelona, l’11 de setembre de 1714, feia ja irreversible el triomf de l’absolutisme. Catalunya seguiria el camí de València i Aragó i quedava patent el dit valencià de què “quan el mal ve d’Almansa… a tots alcança”.
Commemorar el 25 d’abril de 1707, una data transcendental que capgirà la trajectòria històrica i el sistema polític constitucionalista dels territoris de la Corona d’Aragó, pot ajudar, sens dubte, no sols a conèixer el nostre passat, sinó a entendre el present
Commemorar el 25 d’abril de 1707, una data transcendental que capgirà la trajectòria històrica i el sistema polític constitucionalista dels territoris de la Corona d’Aragó, en favor de la imposició de les lleis de Castella i d’un sistema de govern uniformista i centralista, pot ajudar, sens dubte, no sols a conéixer el nostre passat, sinó a entendre el present i ser capaços d’afrontar els reptes que ens planteja el nostre futur.
Afortunadament, són molts els estudis publicats en les darreres dècades sobre la guerra de Successió i les seues conseqüències internacionals i també internes, al si de la Monarquia Hispànica i, en concret, de la Corona d’Aragó. L’obra La guerra de Sucesión en España (1700-1714), de Joaquim Albareda Salvadó, ofereix una completa perspectiva general del tema, que se suma als nombrosos treballs de l’autor sobre Catalunya, com ara Els catalans i Felip V. De la conspiració a la revolta (1700-1705).
Josep M. Torras i Ribé ha fet també importants aportacions al tema, entre elles La guerra de Successió i els setges de Barcelona (1697-1714) o Felip V contra Catalunya. A l’exili, al que es veieren abocats molts i molts austriacistes, ha dedicat una extensa obra Agustí Alcoberro, L’exili austriacista (1713-1747). Altres territoris de la Corona d’Aragó compten també amb estudis específics, com ara, Canvi dinàstic i guerra de Successió. La fi del Regne de Valencia, de Carme Pérez Aparicio, o els nombrosos treballs d’Enrique Giménez sobre la Nova Planta valenciana.
