Maria del Pilar Hurtado, membre de diverses organitzacions de víctimes del conflicte armat, va liderar la denúncia de cases de desaparició forçada i tortura de persones –conegudes com a cases de pique– a la seva localitat del departament del Cauca, Puerto Tejada. Aquesta activitat, com és massa habitual a Colòmbia, va desencadenar ràpidament en un seguit d’amenaces contra la vida de la lideressa caucana per part de grups paramilitars. Per aquest motiu, no fa massa més d’un any, Hurtado va haver de desplaçar-se forçadament de la seva terra, anant a parar al nord del país, a Tierralta, Córdoba. Allà, el passat 21 de juny, va ser assassinada a trets per un sicari davant d’un dels seus quatre fills. Un nen de 12 anys, el crit de dolor del qual segueix ressonant a la ment de milers de colombianes després d’haver esdevingut viral a través d’un vídeo publicat a xarxes socials.
7.816.500 persones s’han vist obligades a realitzar un desplaçament intern durant l’any 2018 a Colòmbia, el país amb el nombre més gran de desplaçaments forçats després de Síria
A Tierralta, la lideressa social havia ajudat a organitzar diverses famílies colombianes i veneçolanes desplaçades per la violència als seus territoris per aconseguir habitatge. L’1 de juny va arribar el pamflet de les Autodefenses Gaitanistes de Colòmbia (AGC), grup paramilitar hereu de les Autodefenses Unides de Colòmbia (AUC) que controla l’economia de la regió, amenaçant-la a ella i a vuit líders més. D’aquestes nou, quatre ja han sigut assassinades contant a Maria del Pilar Hurtado. Històries semblants es repeteixen per cada una de les 630 lideresses socials assassinades a Colòmbia des de la firma de l’Acord Final, segons les xifres d’INDEPAZ. I històries semblants, sense desencadenar en la mort, han viscut les 7.816.500 persones que s’han vist obligades a realitzar un desplaçament intern durant l’any 2018 al país caribeny.
Segons l’informe Tendències globals: desplaçament forçat l’any 2018 de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per les Refugiades (ACNUR), Colòmbia és el país amb el nombre més gran de desplaçament forçats interns després de Síria, que n’ha patit 6.183.900. En total, al món, gairebé 71 milions de persones s’han vist obligades a marxar de la seva terra a causa de la violència durant l’any 2018. D’aquestes, 41,3 han protagonitzat desplaçaments dins del mateix país, segons l’Observatori sobre Desplaçament Intern del Consell Noruec de Refugiats. Les xifres de morts i desplaçaments a Colòmbia no són indicadors d’un país en pau, idea estesa en l’imaginari de bona part de l’opinió pública occidental que s’ha quedat amb la imatge que, un cop firmat l’acord entre les FARC i el govern colombià l’any 2016, ja no hi ha guerra a Colòmbia.
“Estem denunciant l’assassinat sistemàtic de líders i lideresses a Colòmbia”, van repetir desenes de vegades per unes 200 persones que caminaven pels carrers del centre de Barcelona el passat 26 de juliol
“Estem denunciant l’assassinat sistemàtic de líders i lideresses a Colòmbia”. Paraula per paraula, aquesta màxima va ser repetida desenes de vegades per unes 200 persones que caminaven pels carrers del centre de Barcelona el passat 26 de juliol per exigir la fi del vessament de sang a Colòmbia. “Europa, les teves multinacionals estan assassinant els nostres líders socials”, predicava la marxa formada per una majoria de migrades colombianes. Justament la setmana passada, el Servei d’Atenció a Immigrants, Emigrants i Refugiats (SAIER) de l’Ajuntament de Barcelona anunciava que “els països d’origen de la majoria de persones ateses pel SAIER són: Veneçuela (1.308), Colòmbia (970), Geòrgia (565), Hondures (535) i El Salvador (420)” des de gener de 2019.
El crit agut del fill de Maria del Pilar Hurtado va penetrar la consciència de moltes colombianes que van entendre que Hurtado no era una xifra més d’una líder menys, sinó que era la mare d’un fill desconsolat, i va convocar a desenes de milers de persones a marxar per la vida en un dels països on la mort en forma d’homicidi està més normalitzada. On prémer el gallet d’una arma és una acció quotidiana. A Cartagena d’Índies, el president ultraconservador Ivan Duque es va intentar sumar a la mobilització però en va haver de sortir per cames mentre les manifestants cridaven amb ràbia “assassí!”. Missatges de solidaritat, clams de justícia i fotografies de lideresses assassinades a Colòmbia caminaren també pels carrers de Quebec, de Buenos Aires, de Nova York, de París i de fins a 30 ciutats al món on creix a poc a poc la visibilitat sobre aquest silenci mediàtic.
