“Haurem d’estar cinc mesos fora de casa?”. Poc després de ser expulsades de casa seva, desenes de famílies de la població de Bayt Nabala, a l’actual Estat d’Israel, dormien sota la pluja en una localitat propera, lluny d’imaginar que la seva condició de refugiades ja no les abandonaria mai. Era el 1948, i la Najma Nakleh, que llavors tenia tres anys, va acompanyar la seva família en un periple que la portaria fins al camp de refugiats de Jalazone, al nord de Ramallah.
La Nakba, que significa ‘catàstrofe’ o ‘desastre’ en àrab, va suposar el desplaçament forçós i violent de fins a 800.000 palestines del territori que avui forma oficialment Israel, part inalienable de la Palestina històrica. “Ens en vam anar pensant que hi tornaríem”, afirma la Najma. Però ja han passat setanta-cinc anys. Cisjordània, Gaza i els països àrabs veïns es van veure desbordats per una allau de refugiats que escapaven de les bandes armades israelianes i als quals el dret al retorn se’ls ha negat fins ara.
Com tants altres palestins, la Najma no ha deixat mai de considerar com a pròpia la terra on va néixer, i així ho ha transmès als seus descendents. Vestida amb la roba tradicional de la seva regió, canta les cançons que la transporten a una infància que, tot i que aleshores era ben petita, sembla recordar amb claredat. “A les nostres terres hi venia gent dels pobles de la vora a treballar”, explica orgullosa. D’un dia per l’altre “ens ho van robar tot i ens van portar a un lloc desconegut”.
Refugiades de per vida
L’Agència de les Nacions Unides pels Refugiats de Palestina (UNRWA), l’únic organisme de l’ONU creat amb la finalitat de donar suport a les refugiades d’un territori concret, afirma que, actualment, més de 5,8 milions de palestins es poden continuar considerant refugiades. Aquesta categoria englobaria, segons la seva pròpia definició, totes aquelles persones que tenien com a residència habitual el territori del Mandat britànic de Palestina entre l’1 de juny del 1946 i el 15 de maig del 1948, així com els seus descendents.
“Al principi ens donaven moltes ajudes perquè oblidéssim els nostres orígens i no hi volguéssim tornar”, afirma la Najma quan se li pregunta per la UNRWA. “A poc a poc ens han anat tallant les ajudes i ara ja fa més de vint anys que no n’arriben. Ells ens van treure de la nostra terra, són ells els responsables del que ens passi”, conclou seriosa. La Múnia Khaled, qui prefereix fer servir un pseudònim per motius de seguretat, és habitant de Jalazone i es mostra encara més crítica amb el paper de la UNRWA: “Quan ens van fer fora de casa, les Nacions Unides ja estaven preparades, llavors va començar el xou. El seu objectiu no era només ajudar”, sentencia.
Per a la majoria d’habitants dels camps, parlar de la UNRWA vol dir enfrontar-se a contradiccions. Aquesta neix amb una finalitat exclusivament assistencial i provisional: oferir serveis bàsics a una població que ha hagut de fugir de casa seva. Això, però, no ha anat acompanyat d’una acció política que pressioni Israel perquè compleixi les resolucions de les Nacions Unides que reflecteixen el dret al retorn de les palestines, de manera que se’ls ha condemnat a ser refugiades de per vida.
Quan la Najma i la seva família van arribar a Jalazone, “les cases, l’escola o l’hospital es trobaven en tendes”. Amb el temps, aquells campaments desordenats van veure aparèixer el formigó, i lluny de les icòniques imatges dels camps de refugiades atapeïts de tendes de campanya, els campaments palestins han anat creixent en vertical. En la majoria dels casos, en lloc de compensar el lògic creixement demogràfic, conserven les mateixes dimensions que quan van ser creats.
Al camp de refugiades d’Aida, a Betlem, desenes de persones s’amunteguen a les portes del centre d’atenció primària. Obrirà durant unes hores perquè la gent pugui accedir als medicaments més urgents. Ja fa més de dos mesos que els treballadors d’UNRWA de tot Cisjordània estan en vaga per exigir millors salaris i millors condicions de jubilació, circumstància que complica encara més la vida en uns camps ja molt afectats per la sobrepoblació. “Els carrers són plens de brossa, els infants no van a escola i no hi ha metges”, afirmen enfadats mentre fan cua. Asseguren que des d’UNRWA fan cas omís de les reivindicacions i atribueixen la situació actual a “molts anys d’insuficiència crònica de fons”.
Llluitar per conservar la identitat
“La població dels camps és la que encara parla de la Palestina completa”, detalla la Yussi. Segons argumenta, és Israel qui ha jugat amb la política de fets consumats per aconseguir que tant la comunitat internacional com l’Autoritat Palestina ja no qüestionin la legitimitat de la mateixa existència de l’Estat d’Israel. Els habitants dels camps han contribuït a la conservació d’una identitat palestina global, que no només inclou els territoris ocupats per Israel l’any 1967 (Cisjordània, Gaza i Jerusalem Est), sinó també la població palestina dels territoris reconeguts com a Israel des del 1948 i la diàspora.
Més de 5,8 milions de palestines es poden considerar refugiades, segons l’ONU i, des del 1948 se’ls ha negat el dret al retorn
De forma natural, les persones refugiades es van distribuir pels camps segons les seves procedències, en un intent de reproduir les dinàmiques socials i les tradicions dels seus territoris originaris. Al camp de Balata, a la rodalia de Nablus, l’Ibrahim Jammal treballa com a director del Centre Cultural Yafa, on es porten a terme activitats culturals i artístiques per tal de dinamitzar el jovent d’un dels camps més empobrits i el més poblat de Cisjordània. El nom del centre fa referència a una de les principals ciutats de la Palestina històrica, com és el cas de molts carrers i barris de cinquanta-vuit camps palestins.
“Volem viure aquí, és així de simple. Si haguéssim de marxar, només seria per tornar a les nostres terres”. En Munther Amira, director d’un centre cultural al camp de refugiades d’Aida, respon així als intents d’Israel per aconseguir que les palestines deixin de tenir estatus de refugiades. “Aida és el territori més gasejat del món. Els soldats d’Israel entren, ens gasegen i se’n van. Han convertit el camp en un entrenament per als joves soldats que fan el servei militar”. Tot i les tortures psicològiques constants que Israel exerceix perquè se’n vagin, en Munther sap molt bé que la millor resistència és simplement continuar existint: “Si ens n’anem perdrem la identitat”. “La meva lluita no és només per mi, i això els posa nerviosos”, afegeix.
Un èxode constant
Quan es parla de la Nakba, sovint s’entén com un episodi concret i aïllat en el temps. Per les palestines, en canvi, la Nakba és només el punt àlgid del projecte colonitzador dels jueus sionistes europeus sobre Palestina. Més enllà del 1948, l’inici de la invasió militar israeliana sobre la resta del territori l’any 1967 i, fins i tot, els controvertits Acords d’Oslo del 1993 suposen obstacles cabdals per a la seva existència.
L’Omar Hajajla va néixer el 1967 al poble d’Al-Walaja, molt a prop de Betlem, el mateix any que Israel guanyava la guerra dels Sis Dies i començava l’ocupació militar de Cisjordània, Jerusalem Est i Gaza. Menys aquesta última, que Israel ha convertit en una gran presó a cel obert amb un rígid bloqueig, els altres territoris segueixen ocupats més de cinc dècades després. La història d’aquest poble exemplifica, com tants altres, el procés colonitzador, igual com la història de l’Omar i la seva família exemplifica la incansable resistència dels palestins, allò que ells anomenen sumud.
La població palestina denuncia el paper passiu de la comunitat internacional i la manca de pressió política contra Israel malgrat les resolucions de l’ONU
L’any 1948, forces israelianes van atacar Al-Walaja i van obligar els habitants a fugir. Amb la demarcació establerta en l’armistici del 1949 (la “línia verda”) es va entregar el 66 % de les seves terres al flamant Estat d’Israel, el qual poc després va destruir el poble per tal d’evitar que hi tornessin. Tot i això, els veïns van aconseguir repoblar part del territori original i van fundar una “nova Al-Walaja”. Amb l’inici de l’ocupació, però, gran part del nou poble va ser expropiat per construir-hi els assentaments de colons de Gilo i Har Gilo. Amb els Acords d’Oslo, el 97,4 % de les terres d’Al-Walaja quedaven dins la Zona C, formada pels territoris de Cisjordània sota control exclusiu d’Israel, i des de llavors a la població palestina se li neguen permisos de construcció i a molts se’ls obliga a viure en la incertesa de quan els enderrocaran la casa. “Quan les tiren a terra, la gent les torna a construir”, explica l’Omar.
La família de l’Omar viu a Al-Walaja des de fa diverses generacions i la construcció del mur que travessa Cisjordània va canviar per sempre les seves vides. Casa seva és l’única que queda a la banda israeliana del mur i una porta metàl·lica els separa de la resta del poble. No va ser fins fa pocs anys que van aconseguir la clau que permet obrir-la. En aquest punt, el mur no està fet de l’omnipresent ciment, sinó d’una reixa metàl·lica, perquè, segons l’Omar, “als colons els espatllava les vistes”.
“Em van oferir molts diners perquè abandonés les meves terres”, afirma l’Omar, que assegura haver estat enverinat mentre construïen el mur. “Vaig estar més de noranta dies en coma i ara estic incapacitat per treballar”. Amb tot, malgrat l’esperpèntica situació en què viuen, l’Omar i la seva família tenen clar que no se n’aniran: “Plantem arbres perquè no ens puguin prendre les terres”. El cas és que, per “legalitzar” les confiscacions dels terrenys cisjordans, Israel utilitza una antiga llei de l’època otomana per la qual el sòl no cultivat passa a ser propietat de l’Estat.
Les situacions com la de l’Omar no són, en cap cas, fets aïllats, sinó que la colonització israeliana travessa en totes direccions les vides de la població palestina. Un dels casos més mediàtics ha estat el de Sheikh Jarrah, al Jerusalem Est ocupat. Els habitants d’aquest barri fa anys que s’enfronten al desallotjament forçós i a l’ocupació dels seus habitatges per part de colons emparats per una organització procolonització i la justícia israeliana. Molts van ser expulsats de les seves terres durant la Nakba i ara, com afirma en Mohammed Sabbagh, que viu a Sheikh Jarrah amb la seva família, es neguen “a tornar-se a convertir en refugiades”. L’any 2021, l’imminent risc de desallotjament de quaranta residents del barri va ser un dels detonants de les protestes que es van estendre a Palestina. I és que, quan l’ex primer ministre i considerat pare fundador de l’Estat d’Israel, David Ben-Gurion, va afirmar que “els vells moriran i els joves oblidaran”, semblava desconèixer per complet el significat de sumud.
