“És que són tantes coses…” Amb aquesta fórmula, que esquitxa de forma repetida el seu relat, amb un esbufec d’extenuació, la Lilian, una veïna del barri del Guinardó de Barcelona, intenta detallar la quantitat de gestos i detalls –alguns fefaents, d’altres de submergits en la vida invisible d’una comunitat veïnal– del que ella descriu com una situació d’assetjament continuat per part d’una veïna que viu al pis immediatament superior al seu. Tot va començar, segons relata, fa quatre anys, quan va decidir tornar momentàniament a l’Equador, el seu lloc d’origen, per reunir-se amb la seva filla gran, que hi vivia. En tornar, mentre celebraven el retrobament, la família del pis de dalt –un matrimoni amb una filla adulta, a qui assenyalen com a principal responsable de la situació que pateixen– els va trucar a la porta, queixosa pel soroll que feien i reclamant poder descansar, i cridant-los: “Lluitaré perquè se’n vagin d’aquí”. Des de llavors, les situacions de pressió i amenaça s’han succeït a cada encontre al replà de l’escala, tal com explica: “Són agressions psicològiques. Insults, paraules com ‘delinqüents’, ‘gilipollas‘, que no tenim ètica amb els morts, que vivim d’ajudes, que som ganduls, que ella ens manté… Diu que ens farà fora del barri perquè és la mestressa del barri, que fa trenta anys que viu aquí i que tothom la coneix”, descriu. Una escalada que ha vist salts qualitatius, com quan va aparèixer la seva bústia de la porteria guixada amb un objecte punxegut amb un “fora, fills de puta” o una agressió que ha patit un dels seus germans, amb qui conviu.
El de la Lilian i la seva família (viu amb els seus pares, dos germans i tres fills) és un dels 73 casos que va abordar l’ONG SOS Racisme de possibles discriminacions per origen o per perfil ètnic exercits per part de persones particulars, tal com queda recollit en l'”Informe sobre l’estat del racisme a Catalunya” de l’any 2019. D’aquests, més de la meitat (el 55%) es detecten en l’àmbit de la convivència domèstica, entre veïns i veïnes de la mateixa escala. Alícia Rodríguez, coordinadora del Servei d’Atenció i Denúncia de SOS Racisme, explica la dificultat afegida de detectar i enfrontar aquesta mena de situacions com a conflictes amb motivació racista, pel fet de produir-se de portes endins: “Com el racisme succeeix en un espai privat, es tendeix a minimitzar els fets, a negar-los o soterrar-los, reduint-ho a ‘problemes de convivència’ o culturals”.
Alicia Rodríguez, coordinadora del Servei d’Atenció i Denúncia de SOS Racisme, assenyala que hi ha dues tipologies reiteratives entre els estereotips amb veïnat d’origen forà: “que fan soroll i la mala olor”
Tal com apunta Rodríguez, les persones que truquen a la porta de l’ONG després d’haver patit aquest tipus de situacions “ho fan ja molt deteriorades” i “necessiten, en primer lloc, un procés de conscienciació” del que realment els està passant. En efecte, l’autoculpabilització és una de les conseqüències més habituals de les estratègies assetjadores. I així es desprèn del relat de la Lilian, que assenyala que normalment “a qui més busquen és als meus pares i els meus fills, les persones més dèbils, que no es poden defensar. Hem arribat a mirar la tele a un pam per no apujar el volum, a parlar tots fluixet a la taula, els nens amaguen les joguines per por de fer brogit”, recorda, amb veu tenallada, davant les constants acusacions de fer soroll.
Una tipologia semblant presenta el cas de la Najia, una veïna de Badalona nascuda al Marroc, que demana preservar la seva identitat, i que viu des de fa un any i mig en un bloc amb majoria d’inquilines d’origen migrat i en el qual una veïna que fa més temps que hi resideix “fa la vida impossible a totes les que hi arriben fins que aconsegueix que marxin” i que “afirma clarament que ella és qui mana i no vol gent de fora”. Explica que durant el darrer any ja han deixat el bloc tres persones, d’origen algerià, peruà i bolivià. “Quan han marxat tots els altres, ha arribat el meu torn”, conclou. En l’episodi de la Najia, que conviu amb un fill de vuit anys i inicialment vivia amb una amiga també marroquina, les acusacions també van començar amb queixes pel soroll, cosa que va portar-la a un procés d’autoreprimir-se (“parlar sempre fluixet” o “dormir amb el meu fill per la por que tenia”), però més endavant ja va ser víctima d’accions més contundents, com “trobar-me excrements de gos o porqueria escampada davant de la porta del pis”, una pràctica que assegura que han patit les altres noves inquilines, però “només les estrangeres. Ara han vingut dues noies d’aquí i fan el que volen, no els diu res”.
El ventilador dels rumors
“Han arribat a dir de nosaltres que som delinqüents, que un dels meus germans ha apunyalat gent, que vivim catorze persones al pis, que subarrendem habitacions…”, inventaria la Lilian. Segons SOS Racisme, la proliferació de rumors i de fets no contrastats són una de les pràctiques sobrevingudes més habituals en els processos d’assetjament amb motivació racista en l’àmbit veïnal. A les persones vingudes de fora, se’ls atribueixen característiques com la insolvència econòmica, la deixadesa en el manteniment de l’habitatge i una tendència general al comportament incívic. Però, per Alícia Rodríguez, tal com es dedueix dels casos abordats per l’entitat, “hi ha dos motius estrella” en el manual dels prejudicis racistes veïnals: “fan soroll i fan pudor”.
Les acusacions de mala olor és justament el pal de paller del conflicte que viu K., un veí de Terrassa que no vol revelar el seu nom ni origen, i que resideix en un bloc on ell i la seva família són els únics veïns procedents de fora de Catalunya. K. és cuiner de professió, i les queixes de sis o set famílies del bloc que, segons el seu convenciment, volen fer-lo fora abans que acabi el seu contracte, se centren en la mala olor de menjar que diuen que prové del pis. També el responsabilitzen dels sorolls i del fum que no absorbeix una campana extractora, que ell assegura que ja ha canviat i ha estat revisada per diverses inspeccions municipals. Tot això, enmig d’acusacions de tenir a casa un negoci il·legal de menjar per emportar-se que assegura que també ha demostrat que és del tot fals.
Tots els casos de discriminació amb motivacions racistes en l’àmbit domèstic coincideixen en un fet: la intencionalitat directa, en alguns casos explícita, per part de les persones assetjadores d’aconseguir que les víctimes abandonin el bloc de pisos. En aquest sentit, tant en K., com la Lilian com la Najia coincideixen en un fet: aguanten per la dificultat de trobar un lloguer que tenen les persones migrades o d’aspecte ètnic no europeu.
Silenci administratiu
Un informe que fa públic avui SOS Racisme denuncia que “el racisme entre veïnes s’identifica, erròniament, com a problemes de convivència o culturals i, per tant, no s’incideix en aquesta discriminació i no es creen polítiques públiques contra el racisme en l’àmbit de la convivència privada”. Segons l’organització, no es produeix “protecció ni en el dret al gaudi de l’habitatge ni en el dret a la dignitat de la persona en un dels espais més privats i íntims com és la llar”, i vies previstes com la mediació per part dels serveis públics “no incorporen en la seva intervenció el racisme com un motiu que pot generar conflictes en aquests espais”. Amb tot, la Llei catalana 18/2007, de dret a l’habitatge, sí que imposa a les administracions, en l’article 46, “l’adopció d’accions positives en favor de col·lectius i persones vulnerables, la prohibició de conductes discriminatòries i l’exigència de l’eliminació d’obstacles i restriccions a l’exercici del dret a l’habitatge i d’ajustaments raonables per a garantir-lo”.
Un informe que fa públic avui SOS Racisme denuncia que “el racisme entre veïnes s’identifica, erròniament, com a problemes de convivència o culturals i, per tant, no s’incideix en aquesta discriminació i no es creen polítiques públiques contra el racisme en l’àmbit de la convivència privada”
Alícia Rodríguez apunta que és necessari que els poders públics “identifiquin el racisme com un eix prioritari de discriminació i de vulneració del dret en aquests conflictes” i que reconegui “la seva responsabilitat, tal com s’ha fet amb la discriminació per gènere i conseqüentment amb els temes de violència masclista”. Des de SOS Racisme s’apunta que “la via penal tampoc és la solució”, perquè, “a banda de les dificultats per iniciar-la, tampoc es reconeix el racisme per part de l’àmbit judicial”. En els episodis la Najia i la Lilian, els casos han acabat als jutjats perquè coincideixen que s’han denunciat agressions físiques, que es van produir al carrer, en ambdós casos amb atenció mèdica i informes de lesions que han facilitat aquesta via. En el cas de la família d’origen equatorià, va ser un germà d’ella, Cristian, qui fou colpejat després d’una discussió. El judici del cas està previst per al desembre. “Des que va rebre la citació judicial, els cops des del sostre i les amenaces han cessat”, remarca el denunciant. “El problema és que només podem denunciar aquests casos per delictes de lesions –assenyala Rodríguez. Demostrar la situació d’assetjament, o l’agreujant d’odi, tot i que està previst en el Codi Penal, és pràcticament impossible”. En el cas de la Najia, va denunciar un cop amb unes claus al carrer per part de la veïna que assegura que l’assetja, a conseqüència del qual va perdre el coneixement. El cas es troba recorregut a l’Audiència de Barcelona, perquè els serveis jurídics de SOS Racisme no estan d’acord amb la qualificació penal dels fets determinada pel jutjat.
