El títol d’aquest article no és meu. Es tracta d’una obra de teatre documental escrita per Maria Aurèlia Capmany i Xavier Romeu, estrenada clandestinament el 1970 als Amics de les Arts de Terrassa, publicada el 1971, reposada a la Sala Villarroel el 1976 i per a la qual es va fer una adaptació televisiva pel canal català de TVE l’any 1979, que es pot veure en aquest enllaç.
Val molt la pena mirar-se aquesta obra de caràcter minimalista, que precisament respon al seu títol. És un assassinat polític, planificat, amb un objectiu gens casual i en un context especial. Després de la relativa victòria de la vaga de la Canadenca (que acaba amb un èxit de mobilització, la demostració de la força de la CNT i l’obtenció de la jornada laboral de vuit hores), la patronal catalana va voler refer-se del cop, auxiliada pel més reaccionari del règim de la Restauració. Entre 1917 i 1923, l’anomenat pistolerisme (i que més pròpiament caldria denominar “guerra social”) causa entre 400 i 600 morts, segons les diverses investigacions, i el sindicalisme posa més del 70% de les baixes i el 100% dels empresonats. Ara bé, anem a les circumstàncies concretes dels fets.
El 20 de novembre de 1920, la policia deté 64 militants sindicals i polítics republicans d’esquerres, entre els quals hi ha Lluís Companys, líder del Partit Català. Tres dies més tard, és detingut el seu amic d’infantesa i líder natural de la CNT, Salvador Seguí. Aquesta detenció massiva és la carta de presentació del nou governador civil de Barcelona, Severiano Martínez Anido.
L’arribada de Martínez Anido fa que la violència es desboqui. Des del seu nomenament fins a finals de novembre, moren vint-i-dues persones en diversos atemptats, especialment comesos per mercenaris del Sindicat Lliure
L’arribada d’aquest militar fa que la violència es desboqui. Des del seu nomenament fins a finals de novembre, moren vint-i-dues persones en diversos atemptats, especialment comesos per mercenaris del Sindicat Lliure. En certa manera, el virregnat de Martínez Anido propicia una mena de guerra d’extermini contra l’anarcosindicalisme català, que busca precisament liquidar els representants dels seus sectors més moderats, aquells amb capacitat de reconduir la situació de manera política mitjançant el diàleg amb els representants més moderats de la burgesia. Aquesta situació empeny a què siguin els grups d’acció de la CNT, més avesats a la clandestinitat, els qui acabin portant les brides de l’organització, més disposats a respondre amb les armes les agressions patronals i intensificant aquest clima de violència extrema.
Dies després de la detenció de Companys, Seguí i la seixantena llarga d’anarcosindicalistes i republicans (amb Layret no s’havien atrevit per la seva condició de diputat electe a Corts), Martínez Anido decreta la seva deportació al castell de la Mola, a Maó (Menorca). Francesc Layret és alertat de la situació per la dona de Companys, Mercè Micó, a primera hora de la tarda. La intenció era que Layret anés a protestar davant l’alcalde de Barcelona per impedir l’embarcament. Tanmateix, en sortir al carrer, un pistoler de la patronal, segons algunes fonts un tal Fulgencio Vera (mai detingut), va disparar-li set vegades, algunes de les quals al rostre. Al cap de poques hores, Layret mor a causa de les ferides.
Layret, Companys i Seguí representaven un triangle de republicanisme, catalanisme i obrerisme amb potencial per tombar la monarquia i capgirar les bases de poder del règim
L’assassinat va causar una gran commoció a la ciutat. Amb la poca capacitat organitzativa que quedava de la CNT i el republicanisme, es va convocar una vaga general de protesta. La UGT, contravenint els pactes subscrits, no hi donà suport. El funeral, amb la presència de desenes de milers de persones, va ser durament reprimit per la Guàrdia Civil i l’exèrcit, que van arribar a ferir els quatre obrers que portaven el taüt, fins al punt que el fèretre va caure i fou trepitjat pels cavalls. La policia va disparar a la multitud i es van comptar desenes de ferits.
Per què Layret?
Layret, juntament amb Companys i Seguí, grans amics, representaven un triangle que potencialment podia permetre acabar amb el règim de Restauració. El projecte compartit comportava un triangle de republicanisme, catalanisme i obrerisme capaç de tombar la monarquia i capgirar les bases de poder del règim. Com Companys, Layret provenia d’una burgesia progressista, amb un projecte regeneracionista que, a tall d’exemple, va apostar per crear un sistema educatiu amb les escoles municipals de la ciutat de Barcelona, fonamentat en el de les escoles racionalistes de Ferrer i Guàrdia (laic, mixt, renovador i en català). Això va representar una amenaça al lobby de l’ensenyament religiós, motiu pel qual els sectors conservadors de la Lliga Regionalista van portar la qüestió a Madrid per fer avortar el projecte.
Layret va ser un dels fundadors de l’Ateneu Enciclopèdic Popular –que es presentava com l’alternativa a l’Ateneu Barcelonès– i buscava que fos un espai d’alta cultura i interclassista, amb la participació de la classe obrera. És aquí on sembla constar la primera relació més formal amb Salvador Seguí. Layret, Companys i Seguí, íntims amics personals, compartien precisament aquesta voluntat de teixir ponts entre la classe treballadora, les classes mitjanes i el catalanisme, i per això calia una capacitació tècnica, política i cultural que qüestionés l’hegemonia de la gran burgesia catalana, que, com es va poder comprovar, va haver de pactar per impedir la confluència d’aquest espai.
Layret i Companys –tots dos advocats de formació– van dedicar bona part de la seva activitat laboral a defensar anarcosindicalistes dels diversos abusos patronals i judicials
És per això que Layret i Companys –tots dos advocats de formació– van dedicar bona part de la seva activitat laboral a defensar anarcosindicalistes dels diversos abusos patronals i judicials que es van accentuar a partir de 1917, moment en què l’agitació política nacional i internacional es va instal·lar a Barcelona. L’èxit de l’anarcosindicalisme i la seva confluència amb els sectors de classes mitjanes suposava una veritable amenaça per al manteniment de la monarquia i els beneficiaris del règim. Convé recordar que la vaga de la Canadenca començà com un acte de solidaritat amb els empleats de les oficines i que el local del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI) servia com a espai habitual de les reunions cenetistes.
La triple confluència entre aquest republicanisme, catalanisme i anarcosindicalisme realment semblava capaç de portar una alternativa creïble, compartida i sòlida. I és en aquest context on es va desfermar la violència contra tots aquests actors, d’acord amb el peculiar estat de dret borbònic –amb massa semblances a l’actual– on l’estat profund tracta de desfer a qualsevol preu una confluència entre grups socials bastida malgrat les distàncies i conflictes d’interès.
Un dels avantatges (i problemes de la història) són les seves lliçons i paral·lelismes. Fernand Braudel podria parlar de la importància de les constants històriques i els processos de longue durée. Estableixin vostès les seves pròpies conclusions.
