Europa s’africanitza, sí, s’africanitza. Als que pensen o imaginen el continent només amb la seva pobresa i les seves guerres, potser no els agrada el que dic. D’altres, com Stephen Smith, temen que Europa s’ompli de cossos negres. En el seu llibre La fugida cap a Europa, alerta d’una possible africanització. Diu que el creixement demogràfic d’Àfrica empenyerà desenes de milions de joves africans cap a Europa, i que aquesta serà “africanitzada”. “Cada família africana tindrà un nebot o una neboda a Europa en una o dues generacions”, i afegeix, “és un fet que, inevitablement, causarà seriosos problemes”. No podria cabre més xenofòbia en aquest llibre que no té una anàlisi crítica i seriosa del paper controvertit dels països europeus en la política social africana. La tesi és parcial i la culpa a qui emigra és denigrant. No obstant això, val la pena rescatar la seva idea d’africanització, perquè efectivament Europa s’africanitza, i no precisament per la presència de persones africanes, sinó per aquesta realitat política i econòmica que ens està empenyent a pèrdues de llibertats i a certa despossessió del futur i del temps. Una situació, en part, comparable a la que porten vivint les persones africanes des de fa segles.
Les africanitzacions que venen (algunes ja hi eren) són tan simbòliques com reals; algunes estan lligades a la recerca de noves formes d’organització, a explorar connexions més espirituals o a crisis de valors; i altres simplement tenen a veure amb un empitjorament de les condicions de vida.
Primera africanització: inventiva davant de la pobresa
En els anys vuitanta, s’evidencia el fracàs de “l’Àfrica oficial” i del projecte d’estat nació a semblança d’occident. Llavors comença la crisi del deute africà i una deriva afropessimista, provocada en part perquè governs i institucions occidentals demanen la devolució del deute amb interessos. Una situació kafkiana en què lladres presten diners per després exigir-ne el pagament imposant una sèrie de plans d’ajust i privatitzacions que empenyen les noves nacions a pagar-les amb costos molt elevats per a les poblacions.
Si el que cal esperar són plans d’ajust estructural i una rebaixa de l’estat del benestar, no seria interessant mirar el continent africà per aprendre tècniques d’estalvi i supervivència?
Aquí es desencadena la depressió social que persisteix fins als nostres dies. Davant el món, Àfrica es consolida com un lloc d’incapaços, negres i primitius, idees ja divulgades en l’era colonial. A la ciutat africana s’origina l’anomenada “cultura de l’ajust postestructural”, una cultura de la supervivència que combina diferents repertoris d’habilitats i una inventiva desesperada per tirar endavant. Apareixen noves formes d’economia alternativa i popular, i es genera una cultura del carrer inseparable de la supervivència econòmica i de l’enginy cultural. Aquesta intel·ligència social i creativitat que brolla dels obstacles i indignitats quotidianes, de la desesperació, i fins i tot de la violència individual i col·lectiva, és el que sosté avui dia tots els discursos del “miracle africà”.
A Europa estem sent testimonis de com la població s’empobreix al mateix temps que augmenta el deute. Si el que cal esperar són plans d’ajust estructural i una rebaixa de l’estat del benestar, no seria interessant mirar el continent africà per aprendre tècniques d’estalvi i supervivència? I no s’hauria d’incentivar més la inventiva popular?
Segona africanització: retrocés i retòrica nacionalista
Entre 1957 i 1991, la majoria de països africans es van independitzar. Ho van fer sota el “permís” dels seus antics colonitzadors; seguint les seves regles, les de la Guerra Freda, i sortejant les disputes de poder internes. En l’emancipació, en els casos en què les elits van prendre el comandament, tenien certa obsessió amb “africanitzar” Àfrica per recuperar la seva essència després de segles de domini colonial. Llavors molts es van preguntar: quina era l’essència africana? Pocs van saber donar-hi una resposta satisfactòria i va prevaler la performativitat de la nació, que, igual que a Europa, també va ser excessiva i violenta. Aquesta “descolonització com africanització” va ser per Franz Fanon un retrocés, perquè es va produir una retòrica nacionalista en la qual aguaitava l’horrible cara del xovinisme en la seva forma més amarga i detestable: desitjava desfer-se de l’estranger.
L’odi a l’estranger, com a estratègia política o com a emoció, s’institucionalitza; i el racisme, normalitzat en les mateixes institucions de l’Eetat, rep un ampli suport d’una classe política no molt diferent de l’africana
L’estat nació, amb les seves fronteres físiques i mentals, intenta refundar-se sobre les cendres d’Europa. Ressorgeix el nacionalisme sota el xovinisme més desproporcionat i xenòfob que pren formes organitzades i perilloses. L’odi a l’estranger, com a estratègia política o com a emoció, s’institucionalitza; i el racisme, normalitzat en les mateixes institucions de l’estat, rep un ampli suport d’una classe política no molt diferent de l’africana, tan criticada per la seva corrupció i clientelisme. Potser ja va sent hora d’acceptar sense embuts que el clientelisme inherent a aquesta societat no dista molt de l’africà.
Tercera africanització: els “valors” africans
Smith no només estava escandalitzat amb l’abundància de cossos negres per aquestes terres, sinó amb una possible africanització en valors i formes de vida. És incapaç d’entendre que aquests “nebots” africans que tant l’espanten podrien aportar valors necessaris a la vida quotidiana i domèstica, com la creació de xarxes de suport comunitàries, comaternitats, noves formes de suport recíproc i organització popular amb una forta presència del paper de la dona… Ho farien, i de fet ho fan, sense necessitat d’enunciar-ho constantment en l’esfera pública de l’heroïcitat de les “cures”. Així que el millor que li podria passar a Europa és que s’africanitzés i superés l’individualisme de què es vanta Díaz Ayuso en els seus discursos incendiaris. En una societat africanitzada, probablement no seríem testimonis, per exemple, de projectes de l’estil “Com està?”, fet per alleujar situacions de patiment i solitud de persones grans durant la pandèmia.
Aquests “nebots” africans que tant espanten Smith podrien aportar valors necessaris a la vida quotidiana i domèstica, com la creació de xarxes de suport comunitàries, ‘comaternitats’, noves formes de suport recíproc i organització popular
Així que, davant la gran crisi de valors i les constants recerques de sentit de vida, no estaria malament l’africanització de la vida quotidiana.
Quarta africanització: descolonització mental
I, finalment, si ens aturem en aquesta recerca del sentit de la vida des de l’espiritualitat, personal però també institucional, ens trobem amb la “necessitat” de sortir de la ceguesa per adquirir una consciència més àmplia del món. Ngugi waThiong’o parla d’un procés continu de “veure’ns clarament”; veure’ns en relació amb nosaltres mateixos i amb els altres en un univers que hem de compartir amb els nostres altres jos i amb la resta d’éssers humans i animals. Aquesta recerca “alliberadora” passa per la descolonització mental. I si prenem els valors ancestrals africans, llavors aquesta necessitat d’espiritualitat, d’obrir-nos i despullar-nos del capitalisme d’una vegada per totes, podria i hauria de ser un procés d’africanització.
Aquests símils d’africanització no deixen de ser una provocació i un greuge comparatiu per descolonitzar la mirada cap a Àfrica i també cap a Europa, que se sent en una superioritat constant. No seria una idea tan absurda pensar que aquestes analogies poguessin servir a les poblacions per aconseguir aquesta consciència de què parla Thiong’o. I si bé les africanitzacions en valors, la descolonització i fins i tot la inventiva davant de la pobresa són només una possibilitat (i també una invitació a la transformació), el retrocés i la retòrica xovinista es pagaran car perquè venen associades a discursos d’odi i de superioritat racial.