Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

L'emergència sanitària accentua els obstacles per accedir a drets sexuals i reproductius

Interrompre voluntàriament l'embaràs i obtenir l'anticoncepció d'urgència ha estat més complicat per moltes dones sota la Covid-19. Les causes, però, no són noves, sinó que subratllen deficiències i buits que precedeixen l'actual crisi sanitària, segons detecta el darrer informe de l'Observatori de Drets Sexuals i Reproductius. Les residents en comarques catalanes on no es practiquen avortaments, les migrades sense targeta sanitària i les adolescents apareixen entre les més afectades per l'impacte que la sobresaturació del sistema sanitari té, també, en els drets bàsics per l'autonomia de les dones sobre el propi cos i la salut sexual i reproductiva

/ Arxiu

Rebre informació errònia en demanar suport al CAP per avortar, com ara que a partir de les catorze setmanes de gestació és il·legal. Ser, directament, desatesa en acudir al centre de salut perquè “no s’ocupen de res que tingui a veure amb l’avortament” des que ha començat la pandèmia. Haver de recórrer diversos centres sanitaris abans de comptar amb l’atenció necessària per gestionar la interrupció voluntària de l’embaràs. Rebre informació falsa quan demanes la pastilla del dia després a la farmàcia, com ara que et cal dur recepta mèdica per obtenir-la. Patir un tracte alliçonador en sol·licitar-la per part de professionals que estan lluny de comprendre l’accés a l’anticoncepció d’urgència com un dret, també, per les més joves.

Són experiències que apareixen reiteradament en el centenar de denúncies rebudes al llarg de l’any per l’Observatori de Drets Sexuals i Reproductius. El seu darrer informe, centrat en l’impacte que la pandèmia ha tingut -i està tenint-, detecta que, amb el sistema sanitari sobrepassat, s’han agreujat “de forma exponencial” les debilitats i mancances preexistents a la Covid-19 a l’hora de garantir drets sexuals i reproductius (DSiR) a Catalunya.

Entre els grups poblacionals principalment afectats: les joves i les migrades, en concret, les que no tenen targeta sanitària. Una barrera que, per exemple, afecta moltes dones ocupades com a treballadores de la llar i les cures internes, que viuen a les cases on treballen, així com moltes persones que només poden llogar una habitació i, per tant, tampoc poden aportar el contracte de lloguer que molts municipis exigeixen per tramitar l’empadronament, requerit per accedir a la targeta sanitària. “Les inequitats que el sistema ja genera en una situació de normalitat sanitària, en una situació de crisi suposen escletxes superprofundes per garantir els drets en general i els DSiR en concret”, remarca Sílvia Aldavert, coordinadora de l’Associació Drets Sexuals i Reproductius, entitat impulsora de l’Observatori, nascut dos anys enrere.

Entre els grups poblacionals principalment afectats: les joves i les migrades, en concret, les que no tenen targeta sanitària

L’informe també destaca les treballadores sexuals i les dones forçades a exercir la prostitució com a col·lectius especialment afectats per les dificultats d’accés a l’atenció presencial, la disminució dels serveis i del nombre de professionals disponibles, la reducció de proves de seguiment, la manca de controls periòdics i l’ajornament d’intervencions ginecològiques. “Són dones que han viscut l’agreujament de les limitacions que abans ja suposaven un repte, com un domini nul o baix de l’idioma, la manca de recursos econòmics o l’escletxa digital”, indiquen des de l’Observatori.


Serveis sanitaris i farmàcies, principals assenyalats

Del centenar de casos recollits, la gran majoria relaten vulneracions de DSiR que han tingut lloc en centres de salut: CAP, hospitals i serveis d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva (ASSIRs). Si bé la “situació límit” en què ha quedat el sistema de salut a Catalunya sota la Covid-19 és un factor per explicar-ho, l’anàlisi de l’Observatori apunta que hi ha deficiències enquistades des de fa anys, en concret, en l’accés a l’avortament. “Hi ha casos de vulneracions de drets que són fruit d’estructures i circuits que no funcionen i que impliquen que, per exemple, dones de Terres de l’Ebre hagin d’anar a avortar a Barcelona, alhora que també hi ha casos en què trobem professionals que no estan aplicant correctament protocols establerts”, explica Aldavert.

Del centenar de casos recollits, la gran majoria relaten vulneracions de DSiR que han tingut lloc en centres de salut: CAP, hospitals i serveis d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva

L’Associació Drets Sexuals i Reproductius detecta encara desconeixement sobre els termes establerts per la llei de l’avortament entre el personal sanitari. Per això, reclama formació generalitzada i sensibilització, per tal d’assegurar que dins dels serveis públics s’identifica com un dret que ha de ser garantit i que no pot veure’s afectat ni per manca d’informació ni per objecció de consciència d’alguns professionals. “Encara falta voluntat política per informar la ciutadania sobre el dret a l’avortament”, afegeix Aldavert, que afirma que la majoria de dones “no saben on han d’anar, on han de trucar, ni si és legal o si han de pagar”.

Si bé l’accés a l’avortament -com també a l’anticoncepció d’urgència- es va considerar servei essencial durant l’Estat d’Alarma i una mesura aprovada per la Conselleria de Salut de la Generalitat va permetre reduir el nombre de visites presencials obligatòries prèvies a interrompre voluntàriament l’embaràs, la desigualtat territorial existent a Catalunya quant a centres mèdics que practiquen avortaments ha impactat encara més en temps de pandèmia. Són moltes les dones de comarques catalanes que han hagut de traslladar-se, sovint fins a Barcelona, per avortar, asseguren des de l’Associació Drets Sexuals i Reproductius. “En un moment de crisi sanitària com aquest encara genera més angoixa haver de desplaçar-te lluny del teu territori i també pensar a haver de donar explicacions de més sobre un tema encara carregat d’estigma”, explica Aldavert.

Actualment, la xarxa d’atenció sanitària pública a Catalunya garanteix, dins dels seus centres, la interrupció de gestacions molt inicials, per via farmacològica, així com la intervenció hospitalària en casos de gestacions que suposen un perill per la vida de la dona. “Les interrupcions que trobem entremig s’estan garantint amb concerts públics allà on hi ha professionals que saben fer les intervencions: a les clíniques privades, la majoria, a Barcelona”, explica Aldavert, com a mancança que s’arrossega. Per revertir la desigualtat territorial en l’accés a l’avortament, per tant, l’entitat planteja que urgeix garantir personal mèdic format en les tècniques necessàries per practicar interrupcions voluntàries de l’embaràs dins de centres sanitaris públics arreu del país.


La detecció d’ITS i el seguiment ginecològic, abandonats

Al costat de la “carrera d’obstacles” per avortar durant el període de confinament, les dificultats per accedir a l’anticoncepció d’urgència també apareixen al capdamunt del rànquing de denúncies reportades enguany a l’Observatori. “Les farmàcies continuen sent espais en què es vulnera aquest dret”, afirma Aldavert, que detalla que no totes estan dispensant les pastilles del dia després. “A les menors d’edat els posen problemes per obtenir la píndola, a part de trobar casos en què les esbronquen; moltes no les volen dispensar i, de normal ja és greu, però aquests mesos ho és més, perquè no tenim la mateixa facilitat d’accés als serveis d’atenció primària”, detalla la coordinadora de l’Associació Drets Sexuals i Reproductius.

Una enquesta elaborada per aquesta entitat en què han participat més de 400 persones, assenyala que dues de cada tres dones que afirmaven necessitar una visita ginecològica no hi van poder accedir durant el confinament. També les visites de seguiment de l’embaràs s’han vist limitades durant aquest període. “Ens arribava molt la preocupació de dones embarassades per no poder-hi accedir, i també la preocupació de moltes per estar experimentant canvis en la regla -molta abundància, dolor o absència de menstruació-, fruit del confinament, la crisi, la por… Davant d’això, els era impossible accedir al sistema de salut i que algú els pogués explicar què els estava passat i, de fet, encara ara està sent complicat accedir a les visites”, detalla Aldavert.

Una enquesta elaborada per aquesta entitat en què han participat més de 400 persones, assenyala que dues de cada tres dones que afirmaven necessitar una visita ginecològica no hi van poder accedir durant el confinament

La mobilització d’efectius sanitaris per respondre als estralls de la Covid-19 també ha suposat que la meitat de persones que han demanat fer-se proves d’infeccions de transmissió sexual (ITS) afirmen que no se les han pogut fer. Veure’n el futur impacte és un dels aspectes que més preocupa dins l’Associació Drets Sexuals i Reproductius. “No hi havia capacitat de personal sanitari per fer-ne el seguiment i es va prioritzar només l’atenció a persones que ja tinguessin símptomes d’infecció de transmissió sexual, el problema és que la majoria de casos són asimptomàtics”, explica Aldavert, que remarca que aquesta tasca preventiva, a través de proves de diagnòstic, es manté només “a mig gas”.


Violència obstètrica: una vulneració “prou comuna”

Rebre pressions per induir el part. Menystenir les necessitats de les gestants durant el procés de donar a llum. Ignorar el pla de part pactat. Denigrar i desapoderar la dona mentre pareix, perquè “no és ella qui ha d’estar còmoda”, perquè “no sabia empènyer”, perquè “ho feia malament”. Diverses denúncies arribades a l’Observatori de DSiR relaten experiències de violència obstètrica durant el seguiment de l’embaràs i el part; una vulneració que “malgrat implicar pràctiques prou comunes, està invisibilitzada i s’acaba lligant a una mala praxi concreta d’un professional en concret”, explica Aldavert.

Diverses denúncies arribades a l’Observatori de DSiR relaten experiències de violència obstètrica durant el seguiment de l’embaràs i el part

Des de l’Associació Drets Sexuals i Reproductius mantenen que incorporar la violència institucional en la modificació de la llei del dret de les dones a erradicar la violència masclista (Llei 5/2008) que s’està plantejant és “imprescindible” per oferir un marc de regulació davant vulneracions de DSIR com és la violència obstètrica, que, encara avui, no està “visibilitzada en cap classe de protocol”. “Si les vulneracions de DSiR no s’erradiquen, les responsables últimes en són les institucions públiques, per no garantir-los; no hi ha mitges tintes”, reivindica Aldavert.

Les necessitats aparegudes en aquesta darrera diagnosi de l’Observatori, que parteix de denúncies ciutadanes, seran traslladades als grups parlamentaris per intentar arrancar compromisos de cara a les eleccions, així com al Departament de Salut.

Ara bé, Aldavert remarca que la preponderància de denúncies rebudes per fets que han tingut lloc en centres de salut no només parla de mancances en l’àmbit sanitari, sinó de com de “poc coneguts i reconeguts, tant entre la ciutadania com a les institucions” són els DSiR. I és que, tot i ser “drets transversals”, encara predomina una associació directa entre DSiR i salut sexual i reproductiva. Una mirada limitada sobre aquests drets -“marginats i moneda de canvi política, més encara en contextos de crisi econòmica”, lamenta Aldavert-, que es tradueix en escassa capacitat de detectar vulneracions en altres àmbits, com ara centres educatius o serveis socials.