L’Estat francès es blinda amb una llei mordassa pròpia que desplega en 32 articles el discurs repressiu del govern d’Emmanuel Macron. L’anomenada llei de seguretat global va ser presentada pels diputats Alice Thourot i Jean-Michel Fauverge –un antic comissari de policia i director de la unitat policial d’intervenció especial RAID. Requerida i amb tot el suport del govern, la llei va seguir el procés d’aprovació accelerat, cosa que va permetre tirar-la endavant el 20 de novembre, amb només dues setmanes de debat i en període de confinament de la població.
La norma aprovada té diversos objectius. D’una banda, limitar la viralització de vídeos i fotografies de les violències policials. L’article 24 prohibeix la difusió d’imatges d’operacions policials que busquin “un prejudici de la integritat física o mental”, una acció que pot comportar penes d’un any de presó i 45.000 euros de multa. L’ONG Reporters sense Fronteres alerta que “totes les imatges que mostrin policies identificables poden ser acusades de buscar perjudicar les forces de l’ordre” i comportarà, en conseqüència, una restricció de la llibertat de la premsa, com s’alerta en una tribuna publicada per Libération i signada per més de 25 rotatius.
La primera mobilització contra el canvi legislatiu es va fer el 17 de novembre, en una situació de toc de queda i confinament
D’altra banda, a la vegada que protegeix l’anonimat dels agents policials, el text proposa una vigilància massiva de la població en temps real gràcies a l’ús de drons i de les càmeres ja presents als espais públics. Una circular del Ministeri de l’Interior preveia també que els cossos policials poguessin tenir accés a aquestes càmeres en directe i no només a través de l’enregistrament per facilitar el reconeixement facial i la identificació de les participants en manifestacions i protestes. Per la Lliga dels Drets Humans, el desplegament massiu de drons i càmeres mòbils portaria a una “capacitat de vigilància generalitzada de l’espai públic”.
Per últim, la llei també preveu una transferència de competències de l’Estat a la policia municipal i a agents de seguretat privada: per exemple, amb la possibilitat d’identificar i actuar en casos d’ocupacions i disturbis a les universitats. Aquesta transferència de competències deixa les polítiques repressives a mercè de les arbitrarietats dels batlles, i obre la porta a una desigualtat territorial en la seva aplicació.
Deriva autoritària
Irònicament, la primera mobilització que ha marcat el cicle de contestacions a la llei de seguretat global es va dur a terme el 17 de novembre. És la data del segon aniversari del moviment de les armilles grogues, que va posar el focus sobre les violències policials –recordem que vint armilles grogues van perdre un ull i cinc, una mà.
La desfeta de la imatge pública de la policia que van representar les càrregues contra les armilles grogues ha accelerat aquest blindatge legal. “No s’havia vist mai una cobertura informativa de les violències policials tan precisa, documentada i meticulosa. Si les armilles grogues s’haguessin mobilitzat fa deu anys, no hauria tingut, segur, la mateixa forma ni efecte”, assenyala Juan Branco, activista polític i advocat de les armilles grogues.
La llei preveu una transferència de competències de l’Estat a les policies locals i als agents de seguretat privada
Branco considera que cal posar la llei en perspectiva i comprendre les arrels de la cultura repressiva policial a l’Estat francès. Des del 2005, sota la tutela de Nicolas Sarkozy, llavors ministre de l’Interior, les forces de l’ordre funcionen a la pràctica amb un mecanisme de cogestió entre el poder polític i els sindicats policials. Així, tot el sistema de promocions depèn de les afiliacions sindicals de cadascú. I, en teoria, el Ministeri de l’Interior és l’administració pública amb una taxa d’afiliacions més alta, superior al 70%. Aquesta cogestió ha facilitat la feina a Macron, ja que només necessita complaure les demandes dels sindicats per garantir-se la lleialtat. “Quan ens trobem en moments crítics, com per exemple durant les protestes de les armilles grogues, en què el poder queda a mercè que les forces policials compleixin les ordres –malgrat que en teoria no seria la reacció natural de persones mal pagades i amb contextos personals més pròxims als dels manifestants que als dels dirigents–, llavors, en contrapartida, els sindicats demanen compensacions. Això explica la prima aconseguida pels agents després de les armilles grogues, però també els ulls grossos davant les seves actuacions, la impunitat”, assevera Branco.
Per a l’advocat, el moment àlgid del conflicte social dels darrers anys ha vingut representat pel relleu de la màxima figura policial de París el 16 de març de 2019. Michel Delpuech, el nou prefecte de la ciutat, és un defensor de l’ordre, a qui Macron ha donat carta blanca. Delpueuch ha atorgat una autonomia completa als cossos policials. “Ja no apliquen les ordres del govern de reprimir de manera violenta, sinó que han començat a prendre la iniciativa i autoinstruir-se”, explica Branco. D’aquesta manera, continuen amb la repressió del moviment de les armilles grogues mentre, a canvi, “entre 2019 i 2020 es discuteixen les demandes de compensacions per part dels sindicats i d’una llei per protegir-se de la mirada pública”. Les actuals legislacions “en són el resultat, amb la instauració legal del microfeixisme”, assegura Branco.
Falta de procés democràtic
Aquesta llei sembla ser la culminació d’una voluntat de complaure les forces de l’ordre. Però la rapidesa per aprovar la llei i el context de confinament han aixecat el to del debat sobre els procediments democràtics a l’Estat francès.
La Comissió Nacional Consultiva dels Drets Humans francesa (CNCDH), encarregada d’aconsellar el govern i el Parlament, va estimar en un comunicat que la “banalització de l’excepció” en la tramitació de “processos legislatius” danya profundament el debat democràtic. “Ja ni comptem els projectes de llei adoptats a través d’un procés accelerat”, es queixen. A més, es tracta d’una llei que vulnera desproporcionadament el dret a la vida privada, la llibertat d’expressió i de manifestació, han remarcat des de les Nacions Unides. A la vegada, aquesta tramitació accelerada impedeix debats polítics d’importància, com són el de la llei de programació i de recerca –actualment en votació.
El conflicte als carrers es va aguditzar pel nomenament de Michel Delpuech com a nou prefecte de París, d’una línia més dura
El nou marc legal en l’àmbit de la seguretat preveu una pena de fins a tres anys de presó per l’estudiantat que creï disturbis a les universitats. Confinada per raons de riscos sanitaris, la població veu cada vegada més restringit el seu dret a reunir-se i manifestar-se. Però, en un context de saturació social, també s’estan fent més virals les imatges d’actuacions policials abusives, que fan visible el que era invisible. És el cas, per exemple, de Michel Zecler, que va ser víctima el 17 de novembre d’una agressió per part de quatre policies al transport públic, gravada amb càmeres i que ha posat al centre del debat polític les violències policials. En una entrevista, Zecler afirmava que “el que em sorprèn més no és que hi hagi elements racistes a la policia, sinó que tinguin prou confiança per anar tan lluny en els seus actes”.
La mobilització de la ciutadania –malgrat les restriccions sanitàries– i el nivell alt de combativitat han tornat a visibilitzar la repressió policial i han posat contra les cordes el govern Macron, que ha hagut de cedir –de moment– en l’article 24 sobre la filtració d’imatges de la policia. Juan Branco recorda que el valor del sistema democràtic rau “en la capacitat de la massa per reequilibrar les relacions de poder i donar a la ciutadania les eines per defensar-se”. “La recuperació del contrapoder i d’una revolució popular, sense ser utòpics ni ingenus, és l’única manera per reequilibrar la societat i posar en marxa eines democràtiques directes”, proclama.
