Marcos Cáceres (Brians 1): “No hi ha cap dia descans ni festius”
Vaig entrar a treballar en destí de neteja al gener de l’any passat. En teoria havia d’estar set dies de prova, però, degut al meu bon rendiment, al cap de tres dies els tècnics del CIRE em van dir que parlarien amb el cap de mòdul perquè em donessin d’alta immediatament, cosa que no va passar fins un mes més tard. En aquesta feina de neteja no hi ha cap dia de descans ni festius, i la paga per mitja jornada és de 120 euros al mes. Al maig em vaig lesionar treballant i vaig estar de baixa, perquè havia de ser examinat pel traumatòleg. Això em va causar problemes amb el cap de mòdul, que a principis de juliol em va amenaçar amb fer-me la vida impossible si tornava a demanar la baixa laboral. Abans que em veiés el traumatòleg em van canviar de mòdul i el CIRE em va acomiadar de la feina. He fet diverses instàncies per denunciar aquesta situació però no he rebut cap resposta.
Rubén Casado (Mas d’Enric): “Em van acomiadar per agafar pans de pessic caducats”
Treballo pel CIRE des que vaig entrar a la presó ara fa cinc anys. He passat per tot tipus de feines: tallers productius, office, manipulador d’aliments, tasques de càrrega i descàrrega, etc. El passat mes de juny vaig ser acomiadat de la meua feina en la cuina per agafar uns pans de pessic caducats que anaven a ser llançats a les escombraries, cosa que els mateixos treballadors del CIRE i els funcionaris fan cada dia. Per aquest motiu vaig ser amonestat amb una sanció greu i acomiadat immediatament sense cap tipus d’explicació ni liquidació. Simplement em van donar de baixa i ja no vaig tornar a treballar en aquest destí. El proper mes de juny tinc un judici contra el CIRE per acomiadament improcedent.
Maria Fernández (Mas d’Enric): “Incompleixen la seua pròpia legislació”
En la meua nòmina fica que soc “operària base” tot i que tinc un càrrec de responsabilitat per dirigir un equip de vuit persones en un taller productiu per a una empresa de l’exterior. Segons el reial decret que regula el treball en presó, la meua categoria seria la “d’operari superior” i hauria de cobrar molt més. Per tant, incompleixen de forma sistemàtica la seua pròpia legislació. Però qui revisa i regula això aquí dins? Fa uns mesos ens vam queixar al responsable del CIRE d’aquesta presó, i literalment ens va dir: “Ai teniu algun problema amb les condicions laborals, acudiu als tribunals, però ja us aviso que de moment hem guanyat tots els procediments judicials iniciats contra nosaltres”.
Mohammed Akram (Brians 2): “Aquí, si no produeixes, no guanyes”
Vaig començar a treballar pel CIRE a Brians fent cablejat per a cotxes per una subcontractista de la SEAT i altres marques de cotxes, i des d’aleshores he passat per diferents feines, tant a destins (bugaderia, fleca, neteja, manipulador…) com a tallers productius a diferents presons. Tot i que en teoria tens dret a baixa laboral, només és retribuïda en casos molt extrems. Aquí, si no produeixes, no guanyes. I en cas de no tenir papers, tampoc cotitzes. Si ets estranger sense papers, quan estàs treballant dins generes un número de la seguretat social que desapareix quan surts de presó, i quan sol·licites la teua vida laboral no consta que has treballat enlloc. No tens dret a l’atur ni a cap subsidi per excarceració. Moltes persones estrangeres són deportades quan estan en tercer grau o surten de presó; per tant, tot el que han treballat dins no els serveix de res.
Manuel Martín (Lledoners): “Les condicions de treball són pèssimes”
Treballe fent manetes de frens per diferents marques d’automòbils: BMW, Volvo, Renault, Mercedes… dins d’aquest centre a través d’una subcontractista que desconec. Treballe quatre hores i mitja al dia i cobro entre 6 i 8 euros per jornada. No tinc nòmina, sinó una fulla de producció que m’entreguen cada mes i que us adjunte en aquesta carta. La feina aquí és pesada i mai ocupes el mateix lloc de treball, sinó que vas rotant per diferents tasques. Les condicions de treball són pèssimes i les mesures de seguretat, inexistents. No et deixen fumar ni menjar, i per anar al lavabo has d’insistir molt als encarregats. De fet, per no poder aguantar-me més de vegades he hagut de pixar en una ampolla d’aigua buida i continuar treballant.
Rosa Blanco (Mas d’Enric): “Cada cop cobrem menys”
Per mi el CIRE és un monopoli de lladres. Ens donen treball amb unes condicions laborals molt precàries perquè després gastem el poc que guanyem en sobreviure dins la mateixa presó degut a la mala qualitat del menjar. A sobre, cada cop cobrem menys. En 2009, un encarregat d’economat cobrava quasi 500 euros, en 2012 va baixar a 395 i ara, en 2020, cobra per una jornada laboral uns 250 euros. El salari mínim puja fora de les presons, però aquí va al contrari. No tenim contracte, només un document que ens dona d’alta, i si ens fiquem malaltes no cobrem ni cotitzem. Treballes set dies a la setmana els dotze mesos de l’any. A banda, diuen que fan una tasca de reinserció i et donen feina fora, però en cinc anys que porte aquí no conec ningú a qui hagen buscat una altra feina. El CIRE és un negoci dins dels centres penitenciaris de Catalunya, no una reinserció per a les persones preses.
Miguel Ángel Rivas (Brians 2): “El treball aquí funciona com un xantatge”
Per treballar aquí dins es cotitza el mínim, i només tens dret a l’atur un cop estàs fora. A banda, l’INEM et denega el subsidi d’excarceració si has treballat i cotitzat durant la teua estada a presó perquè sempre preval l’atur al subsidi. Jo, per exemple, he decidit no treballar perquè no em vull quedar sense la paga l’excarceració un cop surta, ja que pel poc que cotitzes per treballar aquí em surt molt millor cobrar l’ajuda. Això no és tan fàcil perquè el programa individual de tractament (PIT) que et marquen per a aconseguir beneficis penitenciaris i permisos de sortida et marquen el treball, junt amb l’escola i els programes de tractament, com a prioritàries en el teu “procés de reinserció”. Si no ho fas, normalment t’acabes menjant la condemna a pols i sense gaudir de cap permís ni reducció de pena. Per tant, és evident que el treball aquí dins sí que funciona com un xantatge.
Roberto Sales (Brians 1): “Tota la jornada de treball sense poder seure”
En 2015 vaig treballar per a una empresa externa en tallers productius col·locant adhesius en caixetes de gerds. El salari anava en proporció amb el nombre d’adhesius que col·locaves durant cada jornada; cobraves 5 cèntims bruts per cadascuna. Jornades laborals de cinc hores, amb horari de matí o tarda. Tota la jornada de treball plantat sense poder seure i sense cap tipus de ventilació a l’estiu, amb temperatures molt elevades, fet que provocava que se’ns inflaren els turmells al final de la jornada. El meu salari rarament superava els 100 euros al mes. No conec l’empresa però sé que al mateix taller es feien altres productes per a l’empresa Germans Boada SA. També he treballat fent la neteja de locutoris, on treballava més de 40 hores a la setmana per 240 euros al mes.
Carles Romero (Ponent): “Nòmines de 80, 100 o 120 euros”
Aquí a la presó de Lleida treballo en tallers productius fent sacs mortuoris i pitets per a empreses externes que desconec. A mi només em diuen que treballo per al CIRE i mai he signat cap contracte. Bàsicament, la meva tasca aquí és cosir i posar cremalleres. A tallers cobres segons produeixes. Jo, per exemple, treballo quatre hores al dia tots els dies de la setmana, però, és clar, si no saps cosir bé, cobres una misèria. Nòmines de 80, 100 o 120 euros màxim. Algunes persones poden arribar a cobrar un màxim de 250 euros per aquesta tasca, però s’han de matar a treballar sense aixecar el cap de la màquina ni un descans.
