“Estimats germans, en temps de Mahoma ja s’utilitzava la marxa enrere”, explica un representant del Ministeri d’Afers Religiosos afganès a un grup de mul·làs a Kabul. No obstant això, els imams semblen no entendre a què fa referència el representant del govern. “Sí, la marxa enrere”, torna a insistir l’home amb cara de complicitat. Però no hi ha manera. Els mul·làs es miren els uns als altres com si els estiguessin parlant en xinès. “A veure, quan un home i una dona tenen relacions sexuals, l’home moltes vegades s’aparta en l’últim moment”, detalla aleshores el representant de la cartera d’Afers Religiosos, posant-se ja visiblement nerviós. “Ah, la marxa enrere!”, exclama finalment un mul·là, mentre els altres també assenteixen amb el cap, deixant entendre que per fi l’han comprès.
Afganistan és un dels països del món amb més mortalitat materna en el moment del part
Anys enrere, el Ministeri d’Afers Religiosos afganès va començar a donar classes als imams del país per convèncer-los de la necessitat de fomentar la planificació familiar entre la població. L’Afganistan és un dels països del món amb més mortalitat materna en el moment del part i amb una taxa de natalitat molt alta, encara que moltes criatures moren al cap de poc de néixer. La iniciativa d’impartir aquest tipus de classes va ser d’una ONG: Marie Stopes International.
El problema, però, és que en aquestes classes no es poden anomenar les coses pel seu nom perquè això podria ferir la sensibilitat dels imams. Per exemple, ni al penis se li pot dir “penis”, ni al coit, “coit”, i del cos de la dona, ni parlar-ne. A més cal basar totes les explicacions en l’Alcorà, i buscar paral·lelismes i eufemismes per convèncer els mul·làs. Però si l’imam surt convençut de la classe –i alguns en surten–, l’efecte és realment multiplicador. Els mul·làs tenen una gran influència social en un país tan summament religiós i conservador com l’Afganistan, en què tot es basa en la paraula de Déu. Si ells diuen a les mesquites que cal fomentar la planificació familiar, els fidels ho faran.
El sexe, un tema tabú
El més explícit que es mostra a les classes de sexe per a mul·làs són els dibuixos dels ovaris, les trompes de Fal·lopi i l’úter d’una dona i, malgrat això, alguns imams ja ho consideren excessiu. “Faci el favor de treure aquests dibuixos d’una vegada”, es queixa un mul·là visiblement molest per les il·lustracions.
El sexe i el cos de la dona és un tema completament tabú a l’Afganistan, almenys públicament. Les cadenes de televisió fins i tot difuminen les imatges de les pel·lícules o les sèries on es veu un escot femení o els braços nus d’una dona que vesteix màniga curta. En l’àmbit privat, les mares ni tan sols expliquen a les seves filles què és la menstruació, i les adolescents acostumen a espantar-se quan tenen el seu primer període perquè ningú els ha advertit que un dia sagnaran.
“Abans els musulmans viatjaven fins a la Meca a cavall. Ara van amb avió. Si ens aprofitem dels avenços per a això, per què no fer-ho per a això altre?”, continua explicant el professor del Ministeri d’Afers Religiosos per convèncer els imams que la tradicional marxa enrere està bé, però que els condons, les pastilles anticonceptives, les injeccions o fins i tot els dispositius intrauterins són mètodes molt més efectius per a la planificació familiar.
En aquest cas, l’inconvenient és que els homes no acostumen a fiar-se de les dones. “No estic d’acord que les dones es prenguin medicaments per no quedar-se embarassades”, replica un mul·là. Els altres li donen la raó i cap d’ells tampoc sembla disposat a posar-se un condó.
Preservatius amb instruccions
“Traieu el globus amb cura de la caixa i de l’embolcall”, diuen literalment les instruccions d’una caixa de preservatius que l’associació Marie Stopes International comercialitza exclusivament a l’Afganistan. “Quan estigui preparat per a la relació sexual, s’ha de cobrir amb el globus”, afegeix el paper amb indicacions. “Quan acabi, s’ha de treure el globus sense vessar el líquid. I recordi: per a cada relació sexual, necessita utilitzar un globus diferent. No pot usar el mateix per a diverses vegades”, destaca.
Els preservatius que es venen a l’Afganistan amb aquest tipus d’instruccions s’anomenen aramish, que significa “pau i plaer” en dari –una de les llengües oficials del país– i van empaquetats de tres en tres en una capseta de color blau amb un dibuix d’una dona amb vel, un home amb turbant i dos coloms blancs que recorden l’estampa de la concepció de Jesús al si de la Verge Maria per obra de l’Esperit Sant. Marie Stopes International abans venia una mitjana de dos milions de caixes de condons a l’any a l’Afganistan; una xifra que és una nimietat en un país amb uns trenta milions d’habitants. Segons una enquesta realitzada per aquesta ONG entre 212 mul·làs, només el 18,3% sabia què era un preservatiu.
La majoria d’imams semblen convençuts que les dones han de parir cada tres anys de mitjana
Abans d’arribar al punt d’usar un condó, però, cal persuadir els imams de la necessitat d’utilitzar algun mètode anticonceptiu. Per això el professor recorre al llibre sagrat de l’islam: “L’Alcorà diu que la dona ha d’alletar la criatura fins als dos o tres anys. Si una dona és mare per primera vegada als 16 o 18 anys, té fills fins als 40 o 45 i dona a llum una criatura cada tres anys, podrà tenir en total entre vuit i nou fills. Per tant, pot espair els embarassos uns tres anys perfectament”. L’argument resulta demolidor. La majoria d’imams semblen convençuts amb aquella explicació. Per als que encara es mostren reticents, el professor encara té una altra raó: “Quan conreem un camp cada any, al final la terra deixa de ser fèrtil i cal que reposi. Amb les dones passa el mateix. També és bo donar-los una mica de descans”, destaca.
Criatures amb paràlisi cerebral
Als hospitals de l’Afganistan es registren tants parts cada dia que diverses dones donen a llum a la vegada en una mateixa sala, una al costat de l’altra amb les cames obertes, i només poden quedar-s’hi una mitjana d’una hora un cop han parit. Després han de cedir el llit a una altra que espera per donar a llum. Es podria dir que les maternitats són gairebé fàbriques de parir. I malgrat això, les dones que són ateses allà es poden considerar unes privilegiades. Moltes ni tan sols tenen aquesta possibilitat: donen a llum a casa.
“Amb la disminució de l’ajuda internacional a l’Afganistan, les dones són les que estan sortint més perjudicades”, declara el metge italià Alberto Cairo, que és una de les persones que més coneix l’Afganistan: fa gairebé 30 anys que hi treballa i en l’actualitat és el responsable del programa ortopèdic del Comitè Internacional de la Creu Roja (CICR) al país. Amb la retirada de la majoria de les tropes internacionals de l’Afganistan a finals del 2014, la seguretat al país va empitjorar i això va dificultar la feina de Marie Stopes International i moltes altres ONG. El segrest de cooperants estrangeres va esdevenir habitual i els atemptats s’hi van multiplicar. La disminució de la presència estrangera al país va tenir, de retruc, una altra conseqüència: la reducció de l’ajuda internacional.
El nombre de pacients que més creix cada any al centre ortopèdic del CICR a Kabul en l’actualitat no són ni les víctimes de mines antipersones ni els ferits de bala, sinó les criatures amb paràlisi cerebral, assegura Alberto Cairo. I sempre a causa de complicacions en el part. “La criatura no ve en la posició correcta o la mare és massa jove i la seva pelvis no és prou ampla per donar a llum i, malgrat això, li treuen el nadó a la força”, explica el metge. En conseqüència, el petit pateix danys cerebrals irreparables. El centre del CICR va atendre 1.882 menors amb paràlisi cerebral el 2012. L’any passat aquesta xifra ja s’havia multiplicat per dos.
El president dels Estats Units, Donald Trump, va anunciar a finals del 2018 que pretén retirar la meitat dels 14.000 militars nord-americans que es troben desplegats a l’Afganistan. La incògnita ara és saber si aquesta retirada anirà acompanyada de la reducció de l’ajuda estrangera al país, com ja va passar el 2014, i si l’Afganistan tornarà a caure en l’oblit.
Article publicat al suplement sobre la Mostra de Cinema Asiàtic de Cinebaix
