Cada dia s’envien 500 milions de tuits, es fan 4.200 milions de “m’agrada” a Instagram i es pugen més de 300 milions de fotografies a Facebook. Ingrid Guardiola reconeix que és una mena de desertora de les xarxes socials: “Gairebé ja no entro a Facebook, només penjo activitats per si algú en el món físic es vol trobar”, bromeja. I és que darrere de les hores que passem connectades, hi ha canvis profunds en les relacions personals, socials i en la configuració de l’espai i el temps. És possible mesurar, preveure i prevenir les conseqüències d’aquesta tecnologia? Entre incerteses, la productora cultural gironina a L’ull i la navalla. Un assaig sobre el món com a interfície (Arcàdia, 2018) ens toca amb reflexions que serveixen de brúixola
Moltes persones que es mouen per la interfície de la ciutat estan immerses en la interfície de la pantalla. Estem substituint progressivament el que fins ara havíem anomenat esfera pública?
L’espai públic tradicional, entès com l’espai de socialització bàsic format per la família i el treball, s’ha desplaçat a internet en els països tradicionalment anomenats occidentals. Definitivament, hem passat a socialitzar o intercanviar els nostres coneixements, efectes i reivindicacions a internet, concretament a les xarxes socials. És molt obvi quan veiem la gent connectada a les seves pantalles, però les mateixes estadístiques donen prova d’aquest desplaçament. És molt més còmode poder accedir a una realitat a la carta que enfrontar-nos a aquest espai tan complex, que és l’espai públic tradicional. També, com que han canviat tant les formes familiars i del treball –cada vegada tenim menys fills, cada vegada estem més atomitzats, més desprotegits–, això fa que saltem, fins i tot d’una forma una mica suïcida, en mans d’altres xarxes de suport. Internet no et demana cap mena de desplaçament físic ni gaires protocols comunicatius, i és econòmic; una manera molt fàcil de sentir-te abrigat en una època de màxima atomització.
La gent s’aferra a aquests espais de socialització perquè els altres s’extingeixen o a la inversa?
Hi ha un procés doble: hem abraçat les xarxes socials de forma irreflexiva, i just ara ens adonem una mica de què comporta passar-hi tant temps, de qui són i què passa amb les nostres dades. I, per tant, hi ha un cert recel; hi ha desertors. En paral·lel, hi ha hagut una transformació molt clara de l’espai públic, una privatització molt evident, i el fet d’estar molt pendents del que passa a la nostra esfera virtual també fa que desatenguem aquest espai públic en crisi. Ara ens trobem en una realitat escandalosa, amb un turisme que ha colonitzat la ciutat o amb unes places regulades per lleis antisocials que impedeixen la reunió. El fet de conviure més en l’espai públic ens hauria fet més sensibles a aquests canvis.
Una gran diferència entre les dues interfícies és que a les pantalles els cossos no hi són. Quins perills comporta fugir dels nostres cossos?
“Hem abraçat les xarxes socials de forma irreflexiva, però ja han aflorat recels; comença a haver-hi desertors”
D’una banda, aquests espais virtuals que desmaterialitzen el cos tenen una cosa bona: es pot utilitzar la màscara, l’avatar, per pal·liar certes inseguretats o fins i tot precarietats de l’individu. Hi ha un projecte de Robbie Cooper on els usuaris –a través dels seus dobles– compleixen desitjos que no poden aconseguir a la vida real: gent amb cadira de rodes que en el món virtual és capaç de caminar, per exemple. El món virtual pot ser una eina de reconciliació amb el cos, però alhora et desconnecta del teu cos físic. El nostre cos es basa en la consciència de la nostra finitud, de la nostra precarietat, vulnerabilitat, fragilitat i diversitat, i en l’espai virtual tot tendeix a homogeneïtzar-se més ràpidament. El cos és un posicionament literal en el món, serveix de frontera, de xarxa de suport, de punt de vista de l’anunciació, de veu, de proclama, d’òrgan de resistència… I, si desapareix el cos, desapareix tot això. Com a individu tu pots queixar-te a la xarxa i és un crit en va. En canvi, una persona física es persona i automàticament fa molt evident el neguit o les seves reclamacions. I si en comptes d’una són 10, 100 o 1.000, és més evident. A la xarxa és molt difícil passar de la xifra a la traducció en necessitat social. Per això és molt important que les nostres demandes i desitjos es facin des del cos físic, des d’allò present. I sobretot perquè a la xarxa, les reclamacions es fan en un espai que pertany a l’empresa privada i tot això queda absorbit per les seves pròpies regles de funcionament. Que la gent manifesti el seu neguit o la seva indignació a les xarxes suposa un alleujament psíquic emocional temporal molt bo per al poder. Estaria molt bé fer una vaga semiòtica i de reclamacions a les xarxes perquè la indignació sigui efectiva, operativa i ens mobilitzi al carrer. Només així convertirem un neguit en una necessitat de canvi.
Hem deixat que el voyeurisme i la vigilància entrin a l’espai privat i íntim. Quines conseqüències té?
Penso ara en els quadres impressionistes de Renoir, les majas desnudas de Goya o les ballarines de Degas, que sembla que espiï per un forat del pany, on hi ha una cosa molt voyeurista en la història de la pintura. John Berger ho explica molt bé, sobretot en relació amb el gènere pictòric del nu. Berger diu que hi ha un gènere per encàrrec en què les dones s’exhibeixen al pagador i estan ofertes per al plaer escópic [visual] de la persona que l’ha encarregat, que normalment té un alter ego dins el quadre. Això s’hereta a la televisió, sobretot als 90, amb la incorporació del reality show, però la diferència és que amb les xarxes socials, que incrementen més aquest voyeurisme, hi ha la possibilitat d’actuar
a l’altra banda del mirall. Aquesta interacció pot generar coses positives, però alhora pot esdevenir una eina de vigilància de la moral pública. Quan Facebook censura imatges, convida la gent a funcionar com a censors voluntaris. Allò políticament correcte és molt ben valorat, però alhora no veiem les coses més terribles. És a dir, el puritanisme arrasa amb tot: amb el que no hauríem de veure perquè no aporta res, però també amb el cos despullat, que és el principi bàsic de la natura. De vigilar a castigar hi ha un pas molt petit. I, a més, vigilar els altres constantment –observar vides, que no saps si són pitjors o millors que les teves, però es mostren millors que les teves– genera passions asimètriques com l’odi, l’enveja…
En realitat, però, no mostrem la nostra vida, sinó la que volem ensenyar. Al llibre dius que la transparència ha deixat de ser sinònim de veritat.
Per començar, tot i que sempre hi ha hagut la necessitat antropològica d’explicar els nostres secrets, fos al capellà o a la família, a les xarxes el principi confessional l’apliques al món. Però el que tu tens a dir a una persona no és el mateix que el que tens a dir al món, i aleshores canvies el pacte comunicatiu, teatralitzant-ho, convertint-ho en una perfomance i en un acte d’exhibició públic. El falsejament, crear-te una felicitat a la teva pròpia mesura, és una eina de protecció contra la vulnerabilitat. Com expressaràs cada dia el que et passa i sents, si potser a la vida només hi ha tres moments veritables en què sàpigues i que puguis entendre què t’està passant? Jo molt sovint no sé què em passa, és un acte de meditació diari. Si hi ha gent que cada dia expressa això, vol dir que es construeix un personatge a la seva mesura.
Al final, “ja no sabem si el record de l’amor va ser amor en el moment en què la imatge va fixar-lo”. Mai hi havia hagut tanta confusió entre el que és veritat i el que no ho és?
Sovint, el record navega en una direcció i l’esdeveniment en una altra. En qualsevol fotografia hi ha un efecte al·lucinatori perquè crea un doble que no necessàriament es correspon amb el moment passat, ni tan sols amb l’estat d’ànim passat. Avui dia hi ha una intensificació d’això que ja passava a l’origen de la fotografia. Però crec que sempre hi ha un principi de veritat. Primer, hi ha una documentació sobre els cossos brutal amb la fotografia, això ja està dient alguna cosa sobre el món i sobre tu. Vivim en un capitalisme on els símbols –el capital immaterial– són tan o més importants que els atributs físics. La gent col·lecciona o s’envolta de cites, autors i opinions com si fossin part del seu jo. És una manera de projectar-se al món molt concreta. Quan no hi havia les xarxes, era molt més costós, la gent no ho utilitzava com a part de la seva identitat. I això no és bo ni dolent, és un signe del temps. És cert, però, que cada evolució, cada estadi dels mitjans, desplaça la veritat, fa trontollar la veritat en alguna direcció, posa noves regles del joc a l’hora de produir discursos. Però les notícies falses, per exemple, mentre que d’una banda generen confusió, de l’altra ens fan conscients de com és de fàcil manipular els missatges en aquest espai. És a dir, genera un problema i hi va implícita també la solució.
Però ens allunyem de l’experiència sense mediatitzar. Retransmetem els concerts en comptes de viure’ls, per exemple. A què renunciem?
“Internet és una manera fàcil de sentir-se abrigada en una època de màxima atomització a la societat”
A mi això és el que em sembla més problemàtic. Quan ets en una taula on tothom està mirant els mòbils, d’aquella trobada no en sortirà res. És terrible, és desolador. Als concerts, és cert que hi ha gent que està més pendent del que quedarà d’allò que de viure. Fins i tot es generen classes: els que volen viure les coses directament i els que estan més pendents dels registres. Per mi és un problema que hi hagi gent que visqui més a través de la pantalla –i la distància que imposa– o per a un reconeixement que de forma directa. És un dels grans problemes. En lloc de valorar el coneixement, es valora el reconeixement, i, al final, això comporta posar més accent en la resposta pública que en com aquesta experiència pot arribar a ser un element de transformació personal o social.
Tot i que les aparences sempre han existit en les relacions socials, quin paper juguen en el món de les xarxes socials?
Per començar, una cosa és simular i l’altra dissimular. Dissimular és fer veure que no tens allò que tens, però simular és fer veure que tens o ets allò que no tens o no ets. Les xarxes operen segons la lògica de la simulació. És una diferència important. I després, la quantificació: tota l’estona simulant. Alhora, però, no es pot oblidar que la percepció pública que es té de la xarxa canvia la nostra relació amb la xarxa. L’any passat es va filtrar que la consultora Cambridge Analytica va utilitzar les dades de més de 50 milions d’usuaris de Facebook per orquestrar campanyes polítiques. Això va impactar negativament en la xarxa social, i va ser quan Mark Zuckerberg va fer un comunicat i va dir que prioritzarien les comunicacions significatives i penalitzarien promocions i notícies falses. Facebook s’ha d’anar reinventant, perquè la gent tampoc hi està a cegues; el crèdit que donen a l’aplicació és canviant.
Al conjunt de les xarxes socials és comuna la cerca de gratificacions permanents. És a dir, arribes a interactuar pensant en el que aconseguiràs a canvi.
La gratificació és molt important perquè fa que l’espai de comunicació sigui molt poc honest. Es basa en el xantatge o en una espècie de promesa que si reconeixes els altres, els altres et reconeixeran a tu. I també instrumentalitza molt la comunicació: fa que tu facis, diguis o et mostris per recollir el premi de l’audiència i no perquè tens la necessitat o la urgència de fer-ho. El més important no és el que dius, sinó com els altres et premien i et reconeixen el que dius. Això, però, no sorprèn. Vivim en un món que ens dona molt poca seguretat a tots els nivells, molt pocs espais de comunicació honesta, i les xarxes són com les noves sagristies, on se’t donarà el consol que no pots aconseguir a la vida real. Vivim en un món molt competitiu, terriblement competitiu, molt atomitzat. Qui et consola? La gent de les xarxes amb els seus “m’agrada”. El problema sorgeix quan aquest principi de consol esdevé una compulsió per agradar, i aquesta gratificació, una carrera per aconseguir fer el tuit més repiulat o el post més comentat.
A més, a l’espai públic la gratificació sovint és immediata i a les xarxes no. Això ens deixa a l’espera…
Tens la sensació que cada moment la realitat virtual canvia. Això et fa estar molt pendent del que passa. Són falsos esdeveniments, perquè tenir dos o deu “m’agrada” no canvia el teu lloc en el món, però sí que et dona una felicitat momentània. El problema és que entre el moment de comunicar una cosa i el de quedar-ne satisfet pel reconeixement, hi ha un període d’ansietat generat per la incertesa. Les gratificacions impliquen unes expectatives i, per tant, una frustració. Ja hi ha estudis que mostren la relació entre l’ús/abús de xarxes socials i certes disfuncions nervioses com la síndrome FOMO [patologia psicològica produïda per la por a quedar-se fora del món tecnològic], l’ansietat, l’insomni, la depressió… També fa que ens desocupem de la gent que ens envolta: tanta falsa cura d’aquest espai virtual i després som incapaços d’expressar-nos a la persona que tenim davant o té un problema. Ens fa cecs, com les càmeres que només enfoquen de prop. La mirada de xarxes socials és molt macro, ens desenfoca el context social en què vivim.
Tu dius que “no és que no vulguem estar sols, és que no volem semblar-ho”. Abandonar la soledat, l’avorriment i el dubte ens allunya de la imaginació i de la possibilitat de transformar?
La reflexió ha de tenir lloc sí o sí en soledat, i després millora en contacte amb els altres. Però ha de partir d’una estricta soledat. El problema d’abandonar-nos a nosaltres mateixos en pro de la socialització permanent és que acabem sent uns complets desconeguts nosaltres per a nosaltres mateixos. Quan estaves tu sol a l’habitació, reflexionaves sobre el que t’havia passat durant el dia i podies elaborar un discurs. Ara et connectes per desconnectar, per no haver de fer tota aquesta digestió. Jo crec que d’aquí a uns anys es valorarà molt positivament la soledat i la desconnexió. Ja està passant. Hi ha més sospita sobre la utilitat d’aquests espais.
La societat tecnologitzada està millorant la democràcia o les possibilitats d’intervenció política?
La tecnologia no és ni bona ni dolenta, s’ha d’aprendre a utilitzar. Hi ha un llibre que es diu Multitudes inteligentes que explica com un milió de filipins va enderrocar el seu president amb mobilitzacions massives convocades a través de missatges de mòbil. I el 15-M va ser un moviment que va créixer molt gràcies a internet. Es pot utilitzar a favor nostre, però cal dissenyar eines que puguin ser independents. La idea de xarxa social és bona, la perversió resideix en com aquestes empreses utilitzen eines que són de gran valor social per treure’n rèdit privat, beneficis econòmics. Un no es pot apoderar si no es gaudeix d’un marge de llibertat en aquests espais de socialització i no són una eina en pro dels mercats financers. Si no, al final, la nostra indignació l’únic que fa és mobilitzar l’algoritme i, per tant, mobilitzar els beneficis a borsa d’aquestes empreses. Cal ajuntar enginyers, humanistes, informàtics i activistes perquè treballin en projectes comuns.
Quan ens connectem, hem de saber que…
“Quan ets en una taula on tothom està mirant els mòbils, saps que d’aquella trobada no en sortirà res”
Que no és un espai neutre. La tecnologia s’imposa com una nova ideologia perquè és l’algoritme el que et filtra les notícies en funció dels teus gustos i patrons
i et radicalitza en la teva pròpia visió del món. No ens n’adonem perquè és invisible, no hi ha ni tan sols un logo clar. L’abús de poder en un món algorítmic és més perillós que en un món físic. També cal saber que aquest espai és hostil: hi ha robots, automatismes, que funcionen per triturar el que consideren l’adversari. S’ha de desmuntar la falsa transparència. Hi ha bots [abreviatura de robot] que bombardegen quasi automàticament amb missatges negatius una persona per desprestigiar-la. Com que el capital simbòlic és tan o més important que el físic, hem arribat a un punt en què el que tu fas en el món físic té conseqüències, però el que fas en el món virtual en pot tenir més. I això s’utilitza per fer política. Cal fer molta pedagogia de com funcionen aquests espais i fomentar l’esperit crític, que no vol dir ser un pessimista.
Creus realment que la comprensió de la no neutralitat d’aquests espais portarà un canvi d’hàbits? Ets optimista?
La necessitat de desconnexió serà real, però desconnectarem per anar a on? En quines condicions farem el salt al món real? La nostra generació i els que venen hem nascut en un context de precarietat; per tant, haurem de saltar a un espai prèviament dissenyat. Sovint penso en què passarà quan ens fem vells. En aquest sistema, els límits de l’entreteniment són els límits del meu món, però quan arribes a la vellesa, els límits del meu cos són els límits del meu món. Ens haurem d’enxarxar de veritat, plantejar formes d’envelliment conscient i conjuntament. Hem d’evitar que la desconnexió sigui una caiguda al buit.
