“Imagineu que sou alts càrrecs de les forces armades i us encomanen una tasca de seguretat per a l’esdeveniment: La selecció espanyola de futbol guanya la copa del món. En dos dies arriben a Espanya i ho celebraran amb tots els espanyols que vulguin rebre’ls i acompanyar-los pels carrers de Madrid. Com sabeu, milers d’espanyols es concentraran en aquesta rebuda i, en haver-hi tanta gent concentrada, poden tenir lloc desgràcies provinents de persones que estiguin en contra d’aquest esdeveniment o algun atemptat terrorista per matar gent innocent. Com protegireu tanta gent perquè no passi res? Cal tenir en compte que un explosiu pot guardar-se en qualsevol lloc: cotxes, papereres, clavegueram, un helicòpter que sobrevola la zona… Us podeu camuflar entre la gent. Inventeu tot el que us vingui al cap”. Aquesta és una de les activitats, dirigides a l’alumnat de cinquè i sisè de primària, que s’inclouen en els materials del projecte “Coneixement de la seguretat i la defensa als centres educatius”, impulsat conjuntament pels ministeris espanyols d’Educació i Defensa i destinat a l’ensenyament de primària. El document va ser publicat l’any passat, tot i que al portal web on està disponible s’adverteix que la “publicació del Reial decret 1008/2017, pel qual s’aprova l’Estratègia de Seguretat Nacional 2017, afecta el contingut d’algunes parts d’aquesta obra, i per això se n’està elaborant una segona edició actualitzada”.
L’objectiu d’aquest projecte és, segons defensen les institucions impulsores, “promoure el coneixement i la sensibilització dels joves escolars al voltant dels temes relacionats amb la pau, la seguretat i la defensa”. Els materials “didàctics” estan pensats per ser inclosos en les assignatures Valors Socials i Cívics i Valors Ètics, “de manera que es difongui als centres escolars la cultura de la defensa i els valors que s’hi associen com a instrument al servei de la pau i la llibertat”. El document, de 240 pàgines, està dividit en deu unitats didàctiques, acompanyades d’activitats destinades a l’alumnat, material de suport i unes fitxes d’autoavaluació on els alumnes valoren el que han après pintant els colors de la bandera espanyola en tres plantilles. “Convivim tots”, “respecto i em respecten”, “amenaces que posen en perill els nostres valors” o “els símbols nacionals” són alguns dels encapçalaments del decàleg destinats a treballar amb l’alumnat d’entre els sis i els onze anys.
Aquests materials curriculars tenen tota la pàtina franquista, recorden l’assignatura Formación del Espíritu Nacional (FEN) de la dictadura”, afirma Jordi Muñoz, membre de la campanya Desmilitaritzem l’Educació
A través de les pàgines, es presenta l’exèrcit com a garant dels principis constitucionals del 1978 i dels valors que representen. “Les forces armades són les encarregades de garantir la sobirania i independència d’Espanya, defensar la seva integritat territorial i l’ordenament constitucional, és a dir, la nostra democràcia”, expliquen. Els eixos que es treballen en les diferents unitats es basen en tres principis: els valors i símbols nacionals espanyols, la seguretat interna i externa i el militarisme, encarnats al text per les forces armades sota l’empara de la Constitució.
Davant d’aquesta promoció dels valors castrenses, entitats i col·lectius que treballen des de fa anys la cultura de la pau han denunciat les intencions del Govern espanyol amb la creació d’aquests materials, tot i que encara estan en fase de revisió. “És un autèntic pla estatal d’adoctrinament reaccionari adreçat a l’alumnat de les escoles amb l’objectiu d’intentar desactivar una educació basada en l’exercici del pensament crític. Aquests materials curriculars tenen tota la pàtina franquista, recorden l’assignatura Formación del Espíritu Nacional (FEN) de la dictadura”, afirma Jordi Muñoz, membre de la campanya Desmilitaritzem l’Educació. No és l’únic que vincula aquest projecte amb el franquisme: per a Xènia Amorós, vicepresidenta de la Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes de Catalunya (FaPaC), “amb aquest tipus de material es retorna a l’ambició de la creació d’un pensament únic. I això ja ho hem viscut durant 40 anys”.
L’exèrcit, un servei públic?
D’acord amb l’ordenament constitucional, es presenta el concepte de “defensa” com un “servei essencial que presta l’Estat als ciutadans mitjançant les forces armades”. Un servei que, segons el document, està al mateix nivell que altres com poden ser l’educació i la sanitat. Això sí, amb algunes diferències, una d’elles molt xocant: “Els militars assumeixen un compromís especial amb el nostre país, ja que poden posar les seves vides en perill (i de vegades perdre-les) durant el compliment del seu deure, que és servir Espanya”. Els serveis públics es paguen a través dels impostos, i per això “tots els ciutadans tenen l’obligació de contribuir al seu sosteniment perquè puguin ser de qualitat i estar al servei de tothom”. “Si les persones no paguéssim impostos, no podria haver-hi col·legis, ni hospitals, ni carreteres, ni policies, ni bombers, ni Defensa…”, conclou.
Perquè quedi clar es proposa una activitat on “el professor farà comprendre als alumnes el servei tan important que realitzen les forces armades per als ciutadans espanyols a través del visionament de Gràcies, militars”, un vídeo produït pel Ministeri espanyol de Defensa amb motiu del Dia de les Forces Armades de l’any 2016, on es veuen militars en diferents escenaris. En una altra activitat, es proposa a l’alumnat que assenyali les diferències i les similituds entre un soldat i una mestra. Però l’obligació de la ciutadania no consisteix només en el pagament d’impostos: el dossier explica un taller on es recomana al professorat escriure a la pissarra altres “obligacions cíviques per a tots els espanyols”, com són el “deure de defensar Espanya”, el “deure de treballar” o que “els pares prestin assistència als seus fills”.
Júlia Granell, membre de la junta de Lafede.cat – Organitzacions per a la justícia global, s’expressa en els següents termes: “L’objectiu real de la introducció del militarisme als espais educatius és assegurar la presència de la guerra, la violència i l’ús de la força al currículum escolar, a les aules i com a sortida professional normalitzada”
Per a Carlos Pérez, membre del Moviment d’Objecció de Consciència (MOC), la intenció d’aquest tipus d’activitats és “garantir el reclutament professional de nous soldats, especialment després de la desaparició del servei militar obligatori, i aconseguir una major acceptació social de la despesa militar”. “El que s’hi amaga és la intenció de preparar les noves generacions per no qüestionar la despesa en armament, la indústria armamentística i el comerç d’armes, que afavoreixen els interessos privats de les grans fortunes, mentre que es desatenen les necessitats primàries de la majoria de la ciutadania”, expressa en la mateixa línia Jordi Muñoz. Júlia Granell, membre de la junta de Lafede.cat – Organitzacions per a la justícia global, s’expressa en els següents termes: “L’objectiu real de la introducció del militarisme als espais educatius és assegurar la presència de la guerra, la violència i l’ús de la força al currículum escolar, a les aules i com a sortida professional normalitzada”.
El text aprofundeix en les obligacions i els deures que té la ciutadania, que “podríem resumir en acatar la Constitució”, i exposa alguns dels valors que fonamenten aquest ordenament jurídic, que mitjançant la “pau social” ha possibilitat que “en els últims anys s’hagi produït el creixement més gran econòmic, cultural, educatiu i social de la història d’Espanya”. Entre els valors que fonamenten el text constitucional hi són la llibertat (“els meus drets acaben on comencen els teus”), la justícia (“no és possible una societat sense normes ni jutges que les apliquin amb imparcialitat”) o la tolerància (“respectar les idees de la resta encara que no les compartim”). El marc territorial queda clar, segons el text: les autonomies i regions es basen “en la premissa de la unitat indissoluble de la Nació espanyola, pàtria de tots els espanyols i espanyoles”.
Un dels valors que segons el projecte ajuda a cohesionar la societat és el de la participació. Però no de qualsevol manera, sinó a través de les eleccions. És per això que una de les activitats recomanades, anomenada “El joc del país democràtic”, aconsella al professorat “explicar als alumnes que un país democràtic implica la participació de tots els ciutadans majors de 18 anys i que això s’aconsegueix amb unes eleccions”. La finalitat de l’activitat és “ajudar els alumnes a reflexionar sobre com és d’important ser responsable a l’hora de votar, que cal acceptar allò que la majoria vol i que el vot és secret”. “Es tracta d’una infantilització que es fa extensiva no només als infants sinó a tota la societat”, afirma Jordi Muñoz. I rebla: “S’utilitzen enunciats perversos o directament mentides per reforçar la idea que la societat ha de delegar tota responsabilitat per construir-se ella mateixa”. Per a Ainhoa Ruiz Benedicto, investigadora del Centre Delàs, aquests tipus de materials representen un retrocés, ja que “l’educació ha de ser un espai crític amb allò que ens envolta i qüestionar el militarisme és cabdal per trobar altres formes de relacions internacionals, però també de relacionar-nos entre nosaltres mateixes”.
Obediència i culte als símbols
En la unitat número 3, que porta el títol “Els soldats i els mariners, el meu equip”, pretén ensenyar a l’alumnat de primària les característiques que ha de complir un bon membre de les forces armades. A més d’explicar l’organigrama que fa funcionar l’exèrcit, la unitat dona especial importància a un tret en concret: la disciplina. “Més que un valor, és un factor de cohesió que obliga a tots per igual, que té la seva expressió col·lectiva en l’acatament de la Constitució i la seva manifestació individual en el compliment de les ordres rebudes”.
Per ampliar informació sobre aquesta visió, s’aporta com a document annex les Reials Ordenances de les Forces Armades, en concret les que afecten els mariners i soldats. Tot i que actualment es troben en funcionament les aprovades l’any 2009, els materials recomanen la lectura de les normes aprovades l’any 1978, “a causa del caràcter històric, així com la seva relació directa amb els continguts de la unitat”
Per ampliar informació sobre aquesta visió, s’aporta com a document annex les Reials Ordenances de les Forces Armades, en concret les que afecten els mariners i soldats. Tot i que actualment es troben en funcionament les aprovades l’any 2009, els materials recomanen la lectura de les normes aprovades l’any 1978, “a causa del caràcter històric, així com la seva relació directa amb els continguts de la unitat”. Aquest reglament exigeix a les persones amb escalafons més baixos dins de la jerarquia militar una sèrie de requeriments per poder executar correctament la seva feina. L’article 51, per exemple, diu que el soldat o el mariner “no manifestarà […] descontentament per les condicions que imposa la vida militar”. En el 53, es requereix al soldat que “en tota acció de pau o de guerra guardarà l’ordre i el silenci apropiats”. “Desenvoluparà amb interès
i diligència els treballs conferits, mostrant-se digne de la confiança i l’estima dels seus caps”, segons l’article 55. En la mateixa línia s’expressa el 37: “Per cap motiu donarà [el soldat o mariner] mal exemple amb les seves murmuracions: no les tolerarà ni parlarà malament dels seus caps”. Per fer entendre a la canalla aquestes premisses, una activitat recomana que el professorat indiqui “que a casa els nens i les nenes han d’obeir els seus pares, mares, avis i àvies; a l’escola han d’obeir els mestres, cuidadors del menjador i l’aula matinal; a les activitats extraescolars, els monitors, etc.”.
Segons el membre del MOC, “cal problematitzar l’existència d’aquesta mena de continguts, ja que valors com la pau o la no discriminació són contraris a conceptes militars com són la jerarquia, la disciplina o la violència”. “L’acceptació de diverses formes de militarisme no és nova, és el format el que de vegades és nou, canvia i muta, i, sovint, entra per altres espais”, comenta Ainhoa Ruiz. “És el que passa amb la història, per exemple. No estudiem que la Primera República va rebutjar la guerra com a mitjà de defensa nacional –i així va constar a la seva constitució– ni que va abolir el servei militar obligatori: hi ha un militarisme implícit en l’educació i la societat en general”.
A més dels militars i la Constitució, un dels punts que s’encarreguen de reforçar el projecte “Coneixement de la Seguretat i la Defensa” són els símbols nacionals espanyols, amb una unitat destinada a parlar-ne. En especial de tres: l’himne, la bandera i l’escut. Per sobre d’ells, la figura del rei, “símbol de la unitat i la permanència de l’Estat”.
Tot i que en el capítol dels símbols nacionals només es parla d’aquest himne, durant tots els materials són recurrents les activitats centrades en diferents composicions musicals lligades als cossos militars. La majoria d’elles van ser compostes i escrites durant el franquisme, com “Ganando Barlovento” (1966), l’himne de l’exèrcit de l’aire (1967) o de l’armada (1940)
De l’himne, es diu que és un dels més antics del món, però no explica l’absència de lletra (un fet destacable en tractar-se d’un himne nacional) més enllà de dir que és així perquè es tracta “d’una marxa”: “La marxa granadera”. En aquest punt és un dels pocs moments que es parla de les èpoques republicanes de l’Estat espanyol al llarg dels materials: es parla de l’himne de Riego, l’himne de la Primera República Espanyola (1873-1874) i el de la Segona República Espanyola (1931-1939, tot i que no se citen les dates). Tampoc es parla de la restauració de l’himne actual per part del franquisme, en acabar la Guerra Civil.
Tot i que en el capítol dels símbols nacionals només es parla d’aquest himne, durant tots els materials són recurrents les activitats centrades en diferents composicions musicals lligades als cossos militars. La majoria d’elles van ser compostes i escrites durant el franquisme, com “Ganando Barlovento” (1966), l’himne de l’exèrcit de l’aire (1967) o de l’armada (1940). Les lletres d’aquests dos últims van ser obra de José Maria Pemán, un escriptor que va donar suport al règim de Primo de Rivera, que es va posar del costat dels colpistes en produir-se la sublevació de l’any 1936 i que va arribar a ocupar diferents càrrecs durant el franquisme. Però, sense dubte, una de les cançons més compromeses és el pasdoble “La banderita”, que va ser considerat l’himne espanyol en les guerres al Marroc a principis del segle XX i que es proposa en una de les activitats didàctiques. “Allà por tierra mora. Allá por tierra africana un soldadito español de esta manera cantaba: […] El dia que yo me muera, si estoy lejos de mi Patria, solo quiero que me cubran con la Bandera de España”, diu la lletra de la cançó.
La bandera és, segons el text, “l’únic símbol que es menciona la Constitució”. “Un símbol que ens representa a tots i simbolitza la nostra història, els nostres drets i les nostres llibertats”. Es parla del canvi d’ensenya “durant la república que va haver-hi el 1931”, però es deixa clar que en iniciar-se la Guerra Civil “el bàndol nacional torna a recuperar la bandera rojigualda”. Complementant la bandera, s’explica l’escut actual, dividit en diferents parts que representen les regions i la monarquia.
En aquest apartat, el rei té molt de protagonisme. S’expliquen les seves atribucions constitucionals: unitat de l’Estat enfront de la divisió de poders, representació de tot l’Estat espanyol davant els ens territorials (tot i que “ha de respectar els drets de cadascuna de les comunitats”) i unitat de poders. Però, a més, es fa referència al monarca espanyol com a “símbol de permanència”, pel caràcter hereditari de la corona, un fet “que assegura la continuïtat”. És per això que una de les activitats de la unitat, dirigida a l’alumnat de tercer i quart de primària, consisteix a crear una biografia de Felip VI, dividint en grups segons les etapes de la seva vida: “naixement i nom, els seus 18 anys i estudis, la boda, les seves filles i l’arribada al tron”.
Enemics interns i externs: terrorisme i migracions
“No podem parlar de la militarització de l’educació sense tenir en compte el context creixent de militarització mundial com a resposta al ‘terrorisme’”, explica Júlia Granell. Aquest és precisament un dels elements que més es repeteix al llarg dels materials. És per això que una de les deu unitats porta el títol “Amenaces que posen en perill els nostres valors”. Un dels seus objectius és “comprendre i valorar les noves amenaces a la pau a Espanya, principalment el terrorisme”. Es defineix el terrorisme com “qualsevol delicte greu” que té la finalitat de “subvertir l’ordre constitucional o desestabilitzar […] les institucions polítiques de l’Estat”. També quan es busca “alterar greument la pau pública” o “desestabilitzar […] una organització internacional”, a més de “provocar un estat de terror en la població”. “L’Estratègia de Seguretat Nacional planteja com a objectiu en l’àmbit de la lluita contra el terrorisme neutralitzar l’amenaça que representa i reduir la vulnerabilitat de la societat davant els seus atacs, fent front als processos de radicalització que els puguin precedir o sustentar”, diu el text.
Es defineix la figura del terrorista d’una manera extremadament simplista: “Els terroristes no toleren que hi hagi persones que pensen de manera diferent a la seva. I, per imposar la seva visió del món a tothom, atempten contra la vida de les persones i destrueixen infraestructures, dins i fora de les nostres fronteres”
A continuació, es defineix la figura del terrorista d’una manera extremadament simplista: “Els terroristes no toleren que hi hagi persones que pensen de manera diferent a la seva. I, per imposar la seva visió del món a tothom, atempten contra la vida de les persones i destrueixen infraestructures, dins i fora de les nostres fronteres”. Entre els valors que suposadament posen en perill els atacs terroristes es troben “la vida”, “la llibertat de consciència i religió”, “els desplaçaments”, “els subministraments que venen de l’exterior” (com són el “gas” i el “petroli”) o la “llibertat d’expressió”. En relació amb aquest punt, tenint en compte les nombroses denúncies que campanyes com No callarem o Demà pots ser tu fan sobre l’estat d’aquest dret a l’Estat espanyol, resulta sorprenent la definició que fan del risc terrorista respecte a la llibertat d’expressió. “En algunes zones del nostre planeta, les persones no poden dir lliurement allò que pensen o allò que opinen, ni molt menys escriure-ho o difondre-ho, perquè poden ser empresonades per no pensar el mateix que els seus dirigents o que les persones que controlen les zones on viuen”.
El terrorisme és un dels factors “que posa en perill la nostra seguretat nacional”. Però un fet que ha alarmat moltes entitats i col·lectius és la inclusió dels “fluxos migratoris irregulars” com una altra de les amenaces. “Els fluxos migratoris s’han transformat en un fenomen amb implicacions per a la política de seguretat. Així, el nostre país, igual que la resta de l’entorn europeu, s’enfronta a múltiples desafiaments derivats de l’assentament dels corrents migratoris irregulars”. Les reaccions a aquest plantejament van ser immediates. El passat mes de març, el Consell Municipal d’Immigració de Barcelona mostrava el seu rebuig mitjançant un comunicat a “aquests plantejaments de la immigració com a amenaça o perill, que perpetuen els estereotips de la distinció de ‘nosaltres-ells’, la xenofòbia, la penalització de la irregularitat, i que incentiven la por a tot el que és diferent”. Ana Fornés és membre de València Acull i CIEs No: “La legitimitat del control fronterer es basa en mentides, que són l’amenaça i el perill. Hauríem de ser capaces de veure com les polítiques europees migratòries s’han teixit en el binomi mobilitat humana – perill, vinculat a la pèrdua cultural, les epidèmies o el terrorisme”. “És una manera d’adoctrinar i de fomentar la cultura de la guerra i dels valors de defensa lligats a la securització”, explica.
Un exemple d’aquest ús és la inclusió d’un apartat destinat a les missions de l’exèrcit a l’exterior. Entre aquestes missions es parla de l’EUNAVFORMED Sophia, que es defineix al document com “una operació militar de la Unió Europea al Mediterrani central meridional, davant les costes de Líbia, per lluitar contra les xarxes de tràfic de persones, prevenir fluxos de migració irregular i evitar que mori més gent al mar”. “Resulta molt cínic que s’assenyalin aquestes operacions, quan són aquestes mesures les que han generat una major inseguretat al Mediterrani. S’ha militaritzat el mar, cosa que ha generat major desprotecció i noves rutes amb més perillositat”, argumenta Fornés.
“La militarització de l’educació, la securització de les fronteres o l’augment de la despesa militar no són més que cares d’una mateixa estratègia: impedir el debat social sobre el model de defensa i seguretat”, afirma Júlia Granell. Davant aquesta situació, “cal invertir la despesa militar en despesa social per transformar les estructures i garantir vides dignes i seguretat humana; articular una cultura de pau i una educació que es basi a generar nous imaginaris polítics crítics amb el sistema actual; generar noves formes de viure plegades que trenquin amb les relacions de poder i, per tant, amb els exèrcits i els ‘seus’ sistemes de guerres”, conclou.
