Els dolors dels prats són els laments d’un món que agonitza*
D’un temps ençà, com a discurs, va guanyant terreny el propòsit de repoblar el món rural, i més quan des dels racons abandonats es comencen a alçar veus reivindicatives. Es parla de la España Vacía, vaciada, i més tardà, i a poc a poc, també es comença a parlar de la Catalunya buidada. Amb tot això, la Generalitat anuncia, per a poc abans del proper febrer, una prova pilot d’ajudes per rehabilitar habitatges en desús en els micropobles rurals; d’entrada vint municipis d’un total estimat de 372 se’n podran beneficiar i la primera partida inversora serà d’un total de dos milions d’euros. Tot arriba amb gran retard i amb un minso o testimonial pressupost. Això no obstant, alguns col·lectius ja porten anys tornant a posar els peus a la terra com a pràctica col·lectiva: han estat experiències truncades i amenaçades, precisament pels que des de l’exercici del poder (estatal, autonòmic, municipal, i de tots els colors) ara comencen a omplir-se la boca de bones intencions. En el record, entre d’altres, resten Sasé, Can Piella… Encara dempeus Fraguas, també Kan Pasqual i Can Masdeu que perduren a Collserola. I els més recents que prenen el relleu i rellancen l’embranzida, com al Lluçanès, el Puig dels Eixuts.
La doble pandèmia, la sanitària de la COVID-19, però també i sobretot l’estructural del capitalisme, han disparat aquest interès, ara crematístic, pel món rural. És el no man’s land: tot trosset de terra ha de sucumbir a la mercantilització, prèvia privatització i assistència estatal; allò que podríem anomenar el capitalisme assistit i la defenestració de l’estat del benestar. Els propietaris contents, ja que el que no deixin caure a terra convertint-ho en runes podrà ser venut o llogat a un preu de mercat a l’alça i especulatiu, i les immobiliàries a l’aguait: omplim ara de professionals els raconets més o menys bucòlics (la dita transició ecològica) i fem-los arribar la fibra òptica (la venerada revolució digital, si bé amb les seves esquerdes) per al benvingut teletreball d’alguns, que d’altres, més precaris, ja els faran feines per reconvertir pastures en jardins i encarregar-se del manteniment del “nou habitatge” i de tantes tasques com calgui… Tot apunta que l’extrema perifèria rural, allunyada de la metròpoli, va camí de convertir-se, a tots els efectes, en una mena d’extraradi com a barri dormitori d’una certa elit, amb la caseta i l’hortet (o, més aviat, el jardí) a l’abast de pocs, complementari a l’acceleració i proliferació de segones residències i a la incentivació estacional del turisme rural i les seves rutes verdes.
Tot apunta que l’extrema perifèria rural, allunyada de la metròpoli, va camí de convertir-se, a tots els efectes, en una mena d’extraradi com a barri dormitori d’una certa elit, amb la caseta i l’hortet (o, més aviat, el jardí)
I és que estem aquí: el procés d’urbanització capitalista procura “injectar” riquesa al seus centres (les metròpolis) mentre “ejecta” pobresa a les seves perifèries, o les fa captives dels seus tentacles. Allò que diuen ordenació territorial, o territori i sostenibilitat, no deixa de ser un desgavell o més aviat una aplicació de les lògiques territorials del món i de la civilització capitalista, doncs darrere de tota articulació territorial hi ha raons socials: la dels desequilibris territorials i l’accentuació i cronificació de les desigualtats socials. Tan senzill com entendre que no hi ha desenvolupament d’algunes àrees sense subdesenvolupament (espoliació) d’altres, ni Nords sense Suds, ni centres sense perifèries. Així al món rural, encara que es pot vendre com a “territori amable, ressort de salut”, li cauen a sobre totes les infraestructures que demanen les metròpolis: des de MATs a presons, abocadors, centrals nuclears, polígons, circuits de curses, parcs temàtics, el negoci de l’or blanc -l’esquí-, i tot el que comporta la indústria de l’entreteniment de masses…, i també, és clar, totes les nocivitats de l’agroindústria.
Si s’aconseguís una mínima remuntada (o si més no una frenada) del despoblament a l’àmbit rural, de ben segur que des de les institucions es parlaria de revifalla, de reequilibri o de cohesió territorial. Si bé obviaran que, amb les dinàmiques impulsades, la desagrarització no deixarà d’aguditzar-se: encara menys població activa al sector primari amb uns salaris i rendes sota mínims, i més beneficiaris de sofà de les subvencions de la PAC, més pèrdua de la superfície agrària útil (i increment de les àrees boscoses descuidades), més acaparament entre pocs de les terres, més masos i cases enrunades i més escassetat de lloguers, més cars i amb l’expulsió de masovers; més agroindústria petroliera i química controlada per grans empreses multinacionals distribuïdores, més residus tòxics a la terra i increment desmesurat de l’extractivisme… I menys, molta menys, vida i cultura rural arrelada a la terra.
No n’hi ha prou amb el repoblament com a divisa de negocis; això, més aviat, representaria l’agonia definitiva del camp, l’última depredació tant del seu hàbitat com dels seus habitants per part del tsunami urbanitzador
No n’hi ha prou amb el repoblament com a divisa de negocis; això, més aviat, representaria l’agonia definitiva del camp, l’última depredació tant del seu hàbitat com dels seus habitants per part del tsunami urbanitzador. Si compartim que no hi ha paisatge sense “paisanaje”, el que cal és una re-ruralització del camp, del món rural. I això implica rehabitar la terra, per gent que vulgui viure a la terra i de la terra. I persistir en unes mínimes premisses: curosa custòdia integral del territori, pràctica i extensió de l’agroecologia d’avui (o l’agricultura tradicional anterior a la revolució verda). En definitiva, preservar i actualitzar allò comunal, la cultura dels béns comuns.
* En record a Dolors Prat, lluitadora llibertària nascuda a Ripoll l’any 1905. Dempeus per un món rural viu, del seu nom fem néixer aquest lament.
