Principis del mes d’abril de 1919, els membres de la recentment constituïda Vanguardia Inquera patrullen els carrers. La missió d’aquesta organització juvenil és “preservar els interessos morals i materials d’Inca” amb la constitució d’un sometent. Els carrers semblen tranquils i els seus membres poden passejar-s’hi sense cap problema. L’entitat, catòlica, amb regidors conservadors dins el grup, és una reacció als fets dels passats dies a Inca. Els fets que havien provocat la reacció de les forces conservadores havien tengut el seu origen un any abans a Palma.
L’any 1917 l’Estat espanyol havia viscut una vaga revolucionària, fracassada, moguda per les centrals CNT i UGT. A més, la revolució russa deixava caure la seva allargada ombra sobre tota Europa. Això va fer que, davant unes organitzacions obreres més radicalitzades i fortes, la reacció cercàs formes de domesticar el moviment obrer, com era la creació de sindicats grocs, cercar posicions reconciliadores amb sectors del socialisme –a Mallorca aquest era el cas de Llorenç Bisbal– o intentar desarmar o comprar el moviment obrer com fou més endavant la construcció i donació de la Casa del Poble per part de Joan March. També té una importància cabdal la notícia de la creació de la Unió Soviètica de resultes del triomf de la revolució de 1917. Per a la classe obrera en aquell moment, era la prova que les utopies comunistes es podien realitzar. Una prova i una esperança.
Semblava que amb l’acabament de la Primera Guerra Mundial els problemes de subsistències acabaven a Mallorca. Aquest havia estat un problema crònic durant la guerra a causa de les exportacions i importacions fraudulentes. Era més profitós vendre les matèries primeres a la península i la importació del carbó –combustible necessari per a escalfar les llars i encendre els focs de la cuina– no arribava a tothom. L’especulació era despietada. Aquesta situació d’extrema necessitat arribaria al seu punt àlgid l’any 1918.
Concretament, el dilluns dia 17 de febrer, quan, el poble desesperat en veure que no hi ha prou carbó a la venda, i seguint les indicacions del Governador, es dirigeix al port per aconseguir-ne. Allà, tampoc n’hi ha prou per als presents i els reunits esclaten i comencen a saquejar els magatzems. Això provoca una brutal resposta de la guàrdia civil que, sense dubtar-ho, utilitza les armes de foc. Una dona, que presencia els fets des d’un balcó, és ferida mentre que, al carrer, l’obrer Miquel Cabotà cau ferit de mort. La multitud es dispersa. Així i tot, els avalots duraren fins ben entrada la nit. La protesta havia estat espontània. Els socialistes i els anarcosindicalistes simplement s’havien afegit. L’endemà les forces obreres no dubtaren en culpar al governador pels fets. Els socialistes demanen la dimissió del Governador, se solidaritzen amb la vaga dels picapedrers de la CNT, que havia començat uns dies abans i demanen la restricció de l’electricitat per poder així dirigir el carbó resultant (de la restricció) a les llars obreres. L’Ajuntament de Palma va demanar també la dimissió del Governador. Aquesta no es va produir. Més endavant, hi haurà dimissions presentades- i retirades-per part del Governador i el batle de Palma. Posteriorment, el batle va ser denunciat per Llorenç Bisbal per presumpta implicació en un cas de contraban de farina.
Els familiars de Miquel Cabotà no podran veure el cadàver i l’autoritat militar el porta d’amagades de la família, ja que segons la llei el cadàver continuava essent processat i pres dels militars, al cementeri
El dia 26 de febrer mor l’obrer Miquel Cabotà per les ferides. No se sap amb exactitud si mor ferit per una o diverses bales de la guàrdia civil. Mai se sabrà quantes, ja que els familiars no podran veure el cadàver i l’autoritat militar el porta d’amagades de la família, ja que segons la llei el cadàver continuava essent processat i pres dels militars, al cementeri. Així i tot, les forces obreres no desconvoquen l’acte d’homenatge i més de 5.000 persones parteixen des de l’Hospital General i fan un recorregut per Palma que acaba al cementeri on es dipositen corones de flors i el líder socialista Llorenç Bisbal fa un discurs.
La mort de Miquel Cabotà s’esdevingué pel moviment obrer illenc un símbol de la lluita pels seus drets. Isabel Penyarrubia al seu llibre Carnaval, codolades i teatre popular (Documenta Balear, 1999) cita un testimoni que diu que arran la mort de Miquel Cabotà es decideix fer més comparses reivindicatives i deixar les festives de banda.
L’escassesa de subsistències continua. L’octubre del mateix any és la farina. Aquesta situació continuarà durant tot l’any 1918 i part de l’any següent. Hem de recordar que això es produïa a causa de l’ànsia especulativa dels productors, exportadors i importadors.
Quasi un any després, el dimarts dia 18 de febrer de 1919, a la plaça del mercat de Palma -llavors situat a l’actual plaça Major- un venedor demana un preu exagerat per una col. La compradora protesta i aquesta simple protesta encén la indignació de les dones que dia rere dia han d’intentar comprar queviures amb els minsos sous que tenen les seves llars. Dies abans ja s’havien produït protestes pels preus a plaça. Per exemple, el diari La Almudaina el 20 de gener diu “Ayer escándalo en la plaza de abastos entre compradores y vendedores de patatas tiernas, por exigir los primeros que se vendiesen a 35 céntimos el kilo, precio de tasa”. El dia 18 de febrer, però, les dones s’apoderen de la mercaderia per la força i comencen a saquejar les parades. També comença de forma espontània però sembla que els anarcosindicalistes aquesta vegada intervenen. Llorenç Bisbal, socialista i regidor de l’Ajuntament de Palma intenta calmar la gent i aconsegueix que el Governador es desplaci al mercat per calmar els ànims. Al migdia però una multitud omple la plaça de Cort manifestant-se contra l’Ajuntament. Bisbal demana ordre però és escridassat i es produeix un saqueig de les tendes de queviures per tota la ciutat. Aquesta situació dura fins al vespre quan l’exèrcit surt al carrer.
A Inca, davant dels fets de Palma, es decideix fer un ple extraordinari a l’Ajuntament el 20 de febrer que s’ha de suspendre davant els crits de “abaix els cacics”
Els fets de Palma s’estengueren pels pobles de Mallorca. Més que avalots, va ser una sensació de por davant dels esdeveniments per part de les autoritats. L’únic poble on els fets foren d’una certa entitat fou Inca. Allà els anarcosindicalistes eren majoria, cosa que li havia valgut a la ciutat el sobrenom d’ “el bressol de l’anarquisme”. A Inca, davant dels fets de Palma, es decideix fer un ple extraordinari a l’Ajuntament el 20 de febrer que s’ha de suspendre davant els crits de “abaix els cacics”. Uns dies després es torna a celebrar un altre plenari i el públic assistent -i el públic que s’hi havia juntat al carrer- exigiren la dimissió del batle. Es llançaren pedres contra els fanals de la Sala i la situació va ser tal que la multitud va haver de ser dispersada pels soldats del quarter General Luque amb la baioneta calada als fusells.
Aquesta tensió va seguir i finalment esclatà el mes de març. A principis del mes la població es va veure envaïda per la guàrdia civil. El plenari del dia 5 no es va poder celebrar per la pressió popular, “massa gent i renou”. El dia 9 es va celebrar un míting prosubsistències amb els parlaments dels anarcosindicalistes Antoni Bestard, Joan Marroig i d’Antoni Negre i Vicenç Torres per part dels socialistes. Al míting culpen al caciquisme de la situació de necessitat que es pateix i a l’Ajuntament de preocupar-se més pel campanar de l’església que en solucionar els problemes del poble.
Per ordre del Governador Civil es constitueix a Inca una junta local de subsistències per marcar els preus dels queviures. Aquesta junta marca uns preus més baixos i el 13 de març, dijous de mercat, els placers en veure les taxes fixades, i no acceptar-les, decideixen tornar-se’n. Els carnissers i peixaters del poble també tanquen les portes. En assabentar-se de la situació els obrers deixen les fàbriques i es dirigeixen cap a l’Ajuntament. Allà denuncien al batle que molts de venedors amagaven patates. El batle els anima, si era veritat, que tornassin amb elles. Quan els obrers tornen es troben les portes de l’Ajuntament tancades. En veure això, els obrers reaccionen repartint les patates entre la gent. Això va produir una reacció en cadena: obrers, dones i infants assalten les parades del mercat i una peixateria. També saquegen a l’estació un vagó carregat de farina i patates propietat d’un regidor de l’ajuntament. La revolta va ser reprimida per la guàrdia civil, que va registrar moltes cases d’obrers cercant els responsables dels saquejos. El batle va dimitir i es va posar un nou batle, un tinent coronel retirat, que no va dubtar en acusar dels fets a “aquells qui criden contra la religió i la propietat” i en concret a la societat obrera La Justícia.
Finalment foren arrestats els obrers considerats culpables. A principis d’abril s’organitza La Vanguardia Inquera per pacificar els carrers. Així i tot, el 15 d’abril es va declarar vaga general a Inca per demanar la llibertat dels empresonats. Aquests foren alliberats a instàncies del Governador Civil -de fet, el cacic Domingo Alzina va pagar la fiança dels empresonats i els va tornar a Inca amb el seu cotxe- per por que d’una repetició dels fets de març (i del seu possible efecte de contagi a altres poblacions).
Els fets de febrer de 1918 i febrer de 1919 són importants dins el moviment obrer mallorquí ja que signifiquen una nova situació. Per una banda, les forces obreres -socialistes i anarcosindicalistes- actuen unides i per altra, els socialistes comencen a tenir protagonisme dins el món polític
Els fets de febrer de 1918 i febrer de 1919 són importants dins el moviment obrer mallorquí ja que signifiquen una nova situació. Per una banda, les forces obreres -socialistes i anarcosindicalistes- actuen unides i per altra, els socialistes comencen a tenir protagonisme dins el món polític. Per a ells, significarà un augment organitzatiu i electoral. Aquest augment farà que els socialistes cerquin posicions d’entesa amb els republicans, tenint friccions amb la resta del moviment obrer. De totes formes, l’interessant dels fets és que per primera vegada la força obrera és vista per part del poder amb prevenció i por. Per a molt d’autors la classe obrera, i les seves organitzacions, arriben a la seva maduresa i prenen consciència de les seves capacitats. També farà que els elements conservadors reaccionin intentant ofegar aquesta nova força ja sigui mitjançant les lleis, creant organitzacions afins o, com fan a Inca, creant grups paramilitars.
L’any 1919 la classe obrera comença a exigir conscient de la seva força. La reacció no dubtarà en fer tot el possible per dominar la situació.
Article publicat originalment a l’‘Aguait’
