El passat mes de novembre, l’empresa Cervecería Turis 3 SL, que gestionava un dels locals de la cadena 100 Montaditos, el situat al carrer Burgos de València, va tancar el restaurant i el va vendre a l’empresa Acfh Aqua SL. El passat 19 de desembre, aquesta el va tornar a obrir amb una nova plantilla, de manera que les set dones que hi treballaven van ser acomiadades. Segons denuncien les treballadores, no van ser informades del traspàs i es van assabentar dues setmanes després del tancament, quan una treballadora va passar per davant i va veure que estaven fent obres per tornar-lo a obrir. “Els van dir que era un nou 100 Montaditos, amb nova gerència i nous treballadors, tot i que algunes de les treballadores tenen dret a ser subrogades, perquè són indefinides”, explica Marisa Pérez, secretària de la secció d’alimentació, comerç i hostaleria del sindicat CGT, que ha estat assessorant les treballadores. El personal també denuncia que l’anterior propietari els va deixar d’ingressar les mensualitats i les pagues extres en agost de 2020.
Leidy Valencia és una de les treballadores afectades, la qual feia quatre anys que treballava al restaurant. Segons explica, l’empresa va aprovar un expedient de regulació temporal d’ocupació (ERTO) durant l’estat d’alarma, i des que van reincorporar-se, en el mes de juliol, van començar les irregularitats, retards en els pagaments, un tall de llum o denúncies dels clients per productes en mal estat, la qual cosa va implicar el tancament del local per part de Sanitat durant deu dies.
A partir d’agost, l’empresa els va deixar de pagar, tot i que van continuar treballant fins que l’empresa va tancar el local. “Vam haver de demanar diners, ja no sabíem com pagar les nostres despeses, i algunes companyes tenen fills”, declara Valencia. Els impagaments van generar situacions d’emergència social, que a més coincidien amb les dificultats afegides per la pandèmia. “Jo tinc una hipoteca i un segur a pagar, i no estava cobrant. El meu marit estava en l’atur, i a sobre va donar positiu en COVID-19, amb les dificultats que això implica”, lamenta Valencia, qui va haver de sol·licitar una ajuda d’emergència social a l’Ajuntament per sortir del pas.
Tal com estableix l’Estatut dels Treballadors i el Conveni d’Hostaleria, de les set treballadores, cinc tenen dret a ser subrogades per la nova empresa, ja que feia més de quatre mesos que treballaven al restaurant
“Des que vam saber que havia venut el local, vam intentar contactar amb l’anterior gerent, però estava desaparegut”, assegura Valencia. A més a més, es va mostrar reticent a facilitar-los els certificats d’empresa necessaris per poder demanar l’atur. Valencia ho va denunciar a Inspecció de Treball, la qual va intervenir i, finalment, el 18 de desembre, el propietari els va entregar certificats, de manera que han començat ara a cobrar l’atur. “Quan Inspecció de Treball vol implicar-se, pot ser una ferramenta molt útil. En aquest cas, la inspectora es va implicar molt, però per desgràcia és una excepció”, opina Fernando Carmo, advocat de la CGT. Les treballadores, però, continuen sense rebre les últimes nòmines i han decidit començar a mobilitzar-se. El passat 4 de gener, es concentraren davant la porta del Turis 2, l’altre bar que gestiona l’expropietari del 100 Montaditos. “Vam estar dues hores allà, però no va donar la cara. Es desentén del problema”, explica Pérez. “Si la situació continua així, seguirem fent mobilitzacions fins a aconseguir el que se’ls deu”, anuncia.
Pel que fa al dret a la subrogació, tal com estableix l’Estatut dels Treballadors i el Conveni d’Hostaleria, de les set treballadores, cinc tenen dret a ser subrogades per la nova empresa, ja que feia més de quatre mesos que treballaven al restaurant. Tanmateix, la nova empresa ha contractat nou personal i no ha mostrat gens d’interès a fer-se càrrec de les treballadores, tot i que el sindicat ja els ha informat. “Com és possible que dues empreses acorden un trasllat i no es preocupen de la situació de la plantilla?”, critica Valencia.
El Grup Restalia, la franquícia propietària de la marca 100 Montaditos, tampoc s’ha responsabilitzat, ja que “ells només faciliten els drets per a utilitzar el nom, però deixen la gestió en mans dels particulars”, explica Pérez. Les tres empreses han sigut citades en diverses ocasions als actes de conciliació que s’han organitzat per tal de solucionar la situació, però no s’han presentat en cap d’ells. Com a última via, les treballadores van decidir denunciar i ara es troben a l’espera de judici. “Segons ens han dit, haurem d’esperar, amb sort, sis o huit mesos”, lamenta Valencia.
‘Montaditos’ per un euro, hores extres per zero
Encara que durant els últims mesos els impagaments es van incrementar, les treballadores asseguren que era una realitat constant. “Quasi sempre ens pagava amb un mes de retard, havíem d’estar darrere d’ell”, critica Valencia. “Sempre anava amb excuses, que tenia molts problemes i que no hi havia diners”, afegeix. Així mateix, denuncia la situació d’explotació en la qual treballaven, amb horaris i descansos que no es complien, contractes que no reflectien la jornada real de la plantilla, etc. “No es respectaven les hores de descans. Hi havia dies que, si hi havia molta feina o si alguna companya faltava, havies de treballar de huit del matí a cinc de la vesprada i, després, de nou de la nit a una, i l’endemà de nou a treballar al matí. És quasi esclavitud”, denuncia. Aquesta treballadora també critica que la manca de personal els obligava a allargar les jornades per poder fer el seu treball i generava situacions de molta angoixa. Durant algunes èpoques, només hi havia una persona per atendre o el personal treballava cada dia de la setmana. “En estiu del 2019 jo vaig estar dos mesos sense lliurar”, assegura.
Pel que fa als salaris, assegura que les hores extres no es pagaven mai, i a més a més, “ens feia fitxar a una hora que no era la real per si venia Inspecció”, denuncia. Segons explica, tres persones treballaven com a encarregades i, per tant, feien més hores que la resta, però no tenien la categoria reconeguda en el contracte, de manera que cobraven un salari més baix del que els tocava. Valencia també afirma que no se’ls van subministrar mascaretes quan van tornar a treballar després de la quarantena. Per últim, des de la CGT, destaquen que l’empresa els exigia estar disponibles les 24 hores, la qual cosa els feia impossible conciliar. “Això és difícil de compaginar amb les responsabilitats de criança que solen recaure sobre elles. A més, una està embarassada i una altra és mare soltera”, conclou.
Menjar ràpid i precari
En el sector de l’hostaleria, i concretament en els restaurants de menjar ràpid, l’explotació i la precarització són un problema generalitzat que s’incrementa cada vegada més. “Les plantilles són cada vegada més joves i generalment són dones. Els contractes són temporals i de mitja jornada o menys, no hi ha sistema de fitxatge ni un control de les hores de treball reals…”, denuncia Carmo, amb experiència en els casos d’abús laboral en aquest àmbit. Moltes treballadores, per tal de no perdre el lloc de treball, es veuen obligades a treballar sota una pressió constant o a fer moltes hores extres, que en molts casos no es cobren ni es cotitzen. Des de maig de 2019, les empreses estan obligades a controlar i registrar la jornada laboral de la seua plantilla, una mesura que Carmo considera insuficient. “El que acaba passant és que els fan fitxar a una hora i després ixen tres hores més tard”, assegura.
La legislació permet que l’acomiadament siga un procés fàcil per a les empreses, ja que els contractes són temporals i les indemnitzacions són reduïdes, entorn dels 300 euros
Carmo destaca que la precarització s’accentua per la poca capacitat de reivindicació. “La gent entra en aquests treballs per supervivència. No es poden permetre el luxe de denunciar, ja que al final, excepte en alguns casos, això acabarà en la pèrdua del lloc de treball”, declara. A més, critica que la legislació permet que l’acomiadament siga un procés fàcil per a les empreses, ja que els contractes són temporals i les indemnitzacions són reduïdes, al voltant de 300 euros. “I si el treballador és indefinit, no canvia molt, perquè li fan un acomiadament improcedent, que els surt un poc més car i ja està”, afegeix.
Víctor Sánchez va treballar al Burger King d’Alfafar i al d’Alcàsser durant dos anys. Critica els horaris “inestables”, l’impagament d’hores, jornades des de les set del matí fins a les tres de la matinada, la pressió constant i el maltractament psicològic. “Et podies negar, però aleshores et tenien fitxat”, recorda. “Aquestes empreses busquen gent que fa molt de temps que està en l’atur i que necessita treballar, perquè així els poden explotar”, rebla amb rotunditat.
Segons explica, des de fa ja alguns anys, no es fan contractes indefinits, sinó que es van concatenant contractes temporals de tres o sis mesos. “Quan feia ja temps que hi treballaves, et feien fora i et tornaven a contractar al cap de sis mesos per tal de no haver de fer-te indefinit”, matisa. També denuncia els accidents laborals per la manca de material de seguretat. Finalment, en març de 2019, Sánchez, amb el suport de la CNT, va interposar una denúncia a la Inspecció de Treball. L’organisme va multar l’empresa amb 187.000 euros, una xifra que Sánchez considera “insuficient”. “A una multinacional com Burger King, no li suposa res”, conclou.
