Simone de Beauvoir ha despertat en molts de nosaltres la consciència de gènere. L’ús del masculí aquí no és una interpel·lació casual, sinó el següent pas en la presa de valor que les autores feministes s’han de reivindicar més enllà de dones i aliades, com una lectura necessària per a la humanitat, fins ara només referida en gènere masculí. Beauvoir també ens ha instruït l’ús literari de la consciència sexual –no oblidem el seu assaig ¿Hay que quemar a Sade? (1955)–, però el que desvela en la novel·la pòstuma, Les Inseparables, és una veritat tan desapercebuda com essencial: el nostre primer amor són les amigues. Quan creixem cap a l’adultesa, i queda enrere la fascinació per la família de sang –o la que marquen els papers d’adopció–, quan per fi se’ns dona l’oportunitat d’escollir, les triem a elles.
Arran d’aquesta passió juvenil, entenem la presa de consciència de Beauvoir com a dona i el seu ímpetu defensant a altres autores com Violette Leduc o Sylvie Le Bon
Entenent a la perfecció el fet que tota autobiografia és una forma d’autoficció, Beauvoir va novel·lar en la intimitat la seva relació amb Elisabeth Mabille –sobre el paper Zaza Lacoin– i el trinomi que formen amb Maurice Merleau-Ponty, aquí retratat com a Pascal Blondel. Arran d’aquesta passió juvenil, de la que recomano no llegir cap espòiler fins a haver finalitzat el relat, entenem la presa de consciència de Beauvoir com a dona i el seu ímpetu defensant a altres autores com Violette Leduc o Sylvie Le Bon, que en aquesta edició firma un epíleg-reflexió crucial, acompanyat d’un arxiu de fotografies i correspondència inèdita.
Aquesta novel·la va ser el quart intent de l’autora de posar sobre paper el seu primer amor, i on ens serà fàcil mimetitzar el nostre. També hi llegim entre línies i amb gust els fonaments de la seva posterior labor filosòfica. Se’ns fa evident com el funcionament de la societat desequilibra el pes cap a l’actitud, devoció i accions de dones, infants i col·lectius minoritzats, quan la responsabilitat s’hauria d’exigir en la direcció contrària. I com el paper de les amigues ens ajuda a comprendre’ns, a explicar-nos a ulls nostres i als dels altres, perquè són elles a qui permetem llegir les nostres senyes en igualtat de condicions.
