Es pot parlar de la vida sense parlar de diners en un món on el capitalisme no només és un sistema econòmic sinó també una manera de concebre el món? Alguns dels films presents a l’edició d’enguany de la Mostra de Cinema Africà de CineBaix, que tindrà lloc entre els dies 27 de maig i 6 de juny, aposten per visualitzar el pes fortíssim dels diners, i de l’absència d’aquests, en les vides de les persones desposseïdes i anònimes.
Pas d’or pour Kalsaka ens explica una història d’extractivisme. Tracta d’un punt concret de l’esclat de la febre de l’or extret per mitjà de la mineria industrial a Burkina Faso. Kalsaka és una zona basada en el cultiu agrícola que ha quedat arrasada per aquesta pràctica: s’han enverinat els aqüífers i el mateix sol on abans es conreaven els aliments que nodrien la zona. El documental és també una història de promeses incomplertes: l’explotació minera, duta a terme per una empresa europea, havia de comportar una gran inversió econòmica en estructures socials i en camins de desenvolupament de la zona. Del seu pas, diuen els habitants, només queda la destrucció d’un turó sagrat, un enorme forat, l’aigua malmesa pels productes tòxics, una infermeria i una escola sense equipament.
En diversos inserts foscament còmics, el realitzador de Pas d’or pour Kalsaka, Michael K. Zongo, insisteix a usar la iconografia del western, amb lladres a cavall que s’enduen el botí de la febre de l’or. Més enllà del gest irònic, els gags visuals suggereixen els fonaments (neo) colonials de l’explotació dels recursos d’un país. En tot cas, Zongo no parla tant de geopolítica com dels efectes humans en l’existència dels vilatans.
El film nigerià Eyimofe, caracteritzat perquè explica dues històries fortament diferenciades que tenen lloc, probablement, al mateix edifici, també parla de vides que trontollen per motius econòmics
El film nigerià Eyimofe, caracteritzat perquè explica dues històries fortament diferenciades que tenen lloc, probablement, al mateix edifici, també parla de vides que trontollen per motius econòmics. En aquesta ocasió, no cal un gran sotrac col·lectiu com el que suposa el desplaçament d’una comunitat. Els germans Arie i Chuko Esiri expliquen històries més petites en aquesta ficció de persones asfixiades per la necessitat de diners, amb el somni de la migració al rerefons. Es parla dels esclats de frustració derivats dels problemes econòmics, i també de les decisions equivocades o a contracor que aquests comporten. Sovint, amb els lligams familiars i les responsabilitats adquirides com a factors decisius. Entre altres coses, s’escenifica com els personatges han d’oblidar els seus desitjos per fer-se càrrec de persones properes. El resultat és, potser, un dels més estimulants de la mostra: un realisme sobri que acompanya els personatges sense subratllats dramàtics i que cuida l’estètica visual sense caure en l’artificiositat.
Les prières de Delphine és, en alguns aspectes, una història de diners. També és una història de violència sexual, de culpabilització masclista de les víctimes, de la prostitució com a sortida econòmica per a noies joves en un país sense xarxes socials. Delphine és una dona camerunesa que viu un matrimoni sense amor i una vida sense gaires expectatives a Bèlgica. La realitzadora Rosine Mbakam filma un documental minimalista centrat completament en els testimonis a càmera de Delphine, que explica la mort de la seva mare durant un part, la violació que va patir als tretze anys i la consegüent maternitat prematuríssima, la prostitució per poder pagar l’ingrés hospitalari d’un nebot malalt…
Una altra de les propostes netament femenines que s’inclouran dins de la programació, Youth (Dhalinyaro), de Lula Ali Ismail, resulta comparativament més amable: la història de tres joves que han d’optar entre anar a una universitat francesa o continuar els estudis al seu país, Djibuti. Evidentment, el camí es va complicant. I Notre-Dame du Nil, una mirada juvenil als antecedents històrics del genocidi ruandès de 1994, ens acaba de suggerir que els paisatges de l’Àfrica fílmica no acostumen a ser acollidors per a les dones. Una escola religiosa francòfona acaba convertint-se en l’escenari d’un esclat d’odi i violència per motius ètnics. L’escriptor i cineasta afganès Atiq Rahimi relata el procés amb un cert gust per l’embelliment i la poetització de les vides adultes que estan a punt de començar (si l’odi atiat políticament ho permet).
Desencís vers la política institucional
El visionament de Les prières de Delphine arriba a ser altament incòmode. El relat de la protagonista és duríssim i, en alguns moments, molt intens. Alguns moments de crida desesperada a un deu que no escolta arriben a trencar el cor i generen dubtes sobre la posició de la documentalista a l’hora de mostrar material tan íntim. També la història que planteja Dieudo Hamadi a Downstream to Kinshasha pot arribar a trasbalsar les consciències i els cors. El documentalista s’acosta a una associació de víctimes de l’oblidada guerra de sis dies que va tenir lloc l’any 2000. Ruanda i Uganda van combatre durant sis dies a Kisangani (pertanyent a la República Democràtica del Congo), amb un balanç de 1.000 morts i 3.000 ferits. Divuit anys després del conflicte, el grup continua esperant les compensacions econòmiques que se’ls van adjudicar i decideix viatjar fins a la capital del país per intentar parlar amb alguna autoritat.
A ‘Softie’, un fotoperiodista decideix competir per convertir-se en parlamentari a la seva Kènia natal, en un procés que tensa la seva vida familiar, especialment quan les seves persones estimades comencen a rebre amenaces de mort
El film retrata una odissea precària, amb moments que termenegen el cinema catastrofista durant el relat d’un llarg viatge en una feble barca sense protecció per les pluges intenses i mostra la indiferència institucional envers les reivindicacions d’aquestes persones visiblement ferides, mutilades (amb visita inclosa a un assentament de les Nacions Unides). També Softie mostra l’enorme dificultat de mantenir qualsevol confiança en el bon funcionament de la democràcia parlamentària. Es tracta d’un documental dirigit pel realitzador Sam Soko que il·lustra la sempre complicada relació entre l’activisme i la política institucional. El fotoperiodista Boniface Mwangi decideix competir per convertir-se en parlamentari a la seva Kènia natal, en un procés que tensa la seva vida familiar, especialment quan les seves persones estimades comencen a rebre amenaces de mort.
Soko firma una pel·lícula realitzada des d’una certa admiració del sacrifici personal del seu protagonista. No s’oculten alguns dels dèficits en la vida personal de Mwangi, però se’l retrata amb entusiasme, com un impuls de renovació en una vida política de dinasties enfrontades pel poder on està quotidianitzada la compra de vots per mitjà de suborns o regals. Premi del jurat al Festival de Cinema de Sundance, és una obra apta per al consum extern, per a aquella opinió pública delerosa de mirades inspiradores i moderadíssimament positives a les dures realitats amagades al continent africà. I diem “moderadíssimament positives” perquè *Softie* és, a més d’un drama familiar i una mena de thriller polític de la vida real, la història d’una derrota anunciada.
Espais per a petites experimentacions
Softie o l’estimulant drama carcerari La noche de los reyes representen un cinema africà conscient i en contacte estret amb les convencions de l’audiovisual global. Zaho zay, una coproducció entre Madagascar, Àustria i França firmada per Maéva Ranaïvojaona i Georg Tiller, exemplifica un cinema més atípic. Tracta d’un assassí en sèrie itinerant i de la filla a la qual va abandonar, que ja és adulta i treballa a una presó. En col·laboració amb l’escriptor Jean-Luc Raharimanana, el fil conductor passa a ser un monòleg irat de la protagonista, que s’adreça al pare absent i criminal amb un to àcid que traspua rebuig al món. La combinació de les escenes fictícies dels homicidis del progenitor amb les filmacions documentals de la vida carcerària incrementen l’estranyesa de l’audiència davant d’un projecte difícil de classificar.
En tot cas, la programació també inclou altres peces amb un cert component d’indagació al voltant de les formes fílmiques. Dins de la secció “Des de l’altra riba”, que inclourà obres que tracten d’Àfrica des d’altres contrades, trobem Karen. Aquest breu llargmetratge espanyol, dirigit per María Pérez Sanz i protagonitzat per Christina Rosenvinge, és un peculiar biopic minimalista de Karen Blixen, l’autora de llibres com Memòries d’Àfrica. Pérez ofereix alguns diàlegs entre la protagonista i el seu criat esdevingut més o menys amic. Almenys en un context colonial, però amb algunes escenes de tarannà més sensorial, sembla centrada a copsar la bellesa de la llum del sol.
Pel que fa a la secció retrospectiva, “Retrovisor”, donarà l’oportunitat de recuperar tres clàssics contemporanis de la creació audiovisual africana. Venus negra, del polèmic realitzador Abdellatif Kechiche (conegut, sobretot, per La vida de Adèle), tracta del cas real d’una dona sud-africana que va ser exhibida com un animal per científics occidentals a principis del segle XIX. La secció també inclourà La herida, un drama sobre pressions socials masculines amb rerefons LGBTIQ+, i Rebelde, una història sobre nens soldat desenvolupada amb un enfocament atípic.