Quatre parlamentàries catalanes de diferents forces polítiques, tres d’elles provinents del moviment antiracista, van arribar a Bogotà el dissabte 26 de juny per constatar les greus vulneracions de drets humans que la població colombiana viu des de fa dos mesos, en el marc de les protestes del “Paro Nacional”. En mobilitzacions permanents per una vida digna i contra el govern uribista d’Iván Duque des del 28 d’abril, segons l’ONG Tremblores, 73 persones han estat assassinades, 43 d’elles per la força pública, 4 per civils armats; la resta estan en investigació. Almenys 4.687 manifestants han estat víctimes de violència policial, 28 de violència sexual i es calcula, amb risc de subregistre, que hi ha 548 persones desaparegudes. La delegació s’ha trobat “un règim autoritari encobert de democràcia. Un estat molt violent, molt autoritari i una població molt resistent i resilient que continua tot i el poder de l’Estat”, segons dues de les parlamentàries.
En mobilitzacions permanents per una vida digna i contra el govern uribista d’Iván Duque des del 28 d’abril, segons l’ONG Tremblores, han assassinat 73 persones
Basha Changuerra, activista antiracista catalana i diputada al parlament català per la CUP-Guanyem; Jessica Gónzalez, politòloga i feminista decolonial, original de Barranquilla, parlamentària per En Comú Podem; Aurora Madaula, historiadora catalana, parlamentària de Junts Per Catalunya i Maria Dantas, activista i jurista, original del nord-est brasiler, diputada en el Congrés espanyol per ERC, han estat la punta de llança d’una delegació que ha visitat Colòmbia amb la clara intenció de denunciar la violència estatal i les seves manifestacions per mitjà del paramilitarisme durant les protestes i de l’articulació de vincles de solidaritat amb organitzacions socials, comunitats negres, indígenes i camperoles.
“Un govern amb visió feixista”
Acompanyades per Marta Grau, de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament; David Llistar, director de Justícia Global i Cooperació de l’Ajuntament de Barcelona, i cinc membres d’organitzacions socials catalanes, es van trobar a Bogotà amb representants del Comitè Nacional del Paro, el moviment camperol, l’ajuntament de Bogotà, la Defensoria del Poble, la comissió de pau del senat i la representant a la càmera María José Pizarro, filla del guerriller i candidat a la presidència assassinat el 1990, Carlos Pizarro. “La meva primera impressió és que la joventut en aquest país té molt poc futur amb les institucions i el règim actual”, assegura Llistar. “El govern nacional dirigit per l’elit latifundista té una concepció de país molt patrimonialista, una visió molt estreta, molt poc democràtica, feixista, que es desplega amb l’excusa dels càrtels amb tota la violència a través de l’aparell de l’exèrcit i la policia”, afegeix.
Un cop a l’epicentre de l’aixecament popular, la ciutat de Cali, en una agenda frenètica de només un dia i mig, a primera hora es van trobar amb la Missió de Verificació i Acompanyament als Punts de Concentració de Cali, els testimonis esquinçadors de tres mares de joves assassinats durant les protestes, una víctima de pèrdua d’ull, activistes del Moviment de Víctimes de Crims d’Estat (MOVICE) i advocades de l’ONG de drets humans NOMADESC, que van exigir que “és hora de passar de les recomanacions a les sancions per part de les Nacions Unides; poden fer-ho. Hem arribat a límits de barbàrie a Colòmbia”. A continuació, es van reunir amb col·lectius feministes, transsexuals i de treballadores sexuals, on una guàrdia indígena del poble yanakuna va aportar un altre dolorós testimoni de la violació que va viure per part d’agents de l’Esquadró Mòbil Antiavalots (ESMAD) durant les protestes.
La violència estructural contra el poble negre i indígena
Més tard, arribaven a la reunió amb la Unió de Resistències de Cali (URC), on més de 50 joves que es cobrien la cara per por a represàlies –molts d’ells estan sent amenaçats i judicialitzats– i l’heroi mediàtic caleny José Alberto Tejada, periodista de Canal 2, els esperaven per denunciar la situació de violència extrema als carrers. En aquest sentit, Aurora Madaula denuncia una clara “utilització política del poder judicial per perseguir la dissidència”. A la tarda, l’autocar de la delegació catalana se’n va anar cap al Districte d’Aguablanca, va visitar Manuela Beltrán, el barri de major concentració de població afrodescendent i va seguir cap a la Casa del Chontaduro, on es va trobar amb el Procés de Comunitats Negres (PCN), AFRODES i lideresses socials, com la candidata a la presidència Francia Márquez.
Des del barri Manuela Beltrán van denunciar el genocidi i l'”afrojovenicidi” que viu el poble negre a Colòmbia. La pobresa estructural toca de ple les comunitats desplaçades forçadament dels seus territoris del Pacífic a causa de la violència de la guerra
Des del barri van denunciar el genocidi i l'”afrojovenicidi” que viu el poble negre a Colòmbia. La pobresa estructural toca de ple les comunitats desplaçades forçadament dels seus territoris del Pacífic colombià, a causa de la violència de la guerra, i la misèria extrema, algunes famílies que viuen amb menys de 300.000 pesos al mes (67 euros). A més, un 35% de les persones assassinades durant el “Paro Nacional” són afrodescendents. Abans de poder descansar, encara es van reunir amb l’ONU Drets Humans i la Missió de Suport a l’Acord de Pau de l’Organització d’Estats Americans (MAPP-OEA).
El matí següent va ser el torn del moviment indígena. A les 6 del matí el grup català sortia cap a Santander de Quilichao, on es va trobar amb la Cxhab Wala Kiwe, Associació de Cabildos Indígenes del Nord del Cauca i el Consell Regional Indígena del Cauca-CRIC. Més de 220 lideresses i comuneres indígenes han estat assassinades en els últims dos anys i mig, entre elles les autoritats tradicionals Cristina Bautista, Edwin Dagua, Sandra Liliana Penya, Argenis Yatacue, arran del retorn de la guerra amb l’arribada al govern d’Iván Duque.
Les parlamentàries catalanes van entendre que la violència racista de la qual va ser víctima la Minga Indígena només és una petita mostra de la situació de violència estructural en què viuen les comunitats indígenes al Cauca
Es va posar sobre la taula l’assassinat d’una desena de comunicadores de l’organització indígena, entre elles Bea Cano, qui va morir el passat 7 de juny en un atemptat per part de les dissidències de les FARC i també la no implementació dels acords de pau, els monocultius de canya de sucre dels latifundistes o el narcotràfic. Les parlamentàries catalanes van poder entendre que la violència racista de la qual va ser víctima la Minga Indígena durant el “Paro Nacional” només és una petita mostra de la situació de violència estructural en què viuen les comunitats indígenes al Cauca.
Accions des del Nord global
Així com des de les institucions de Bogotà, segons Jessica González, “hi ha una negació de la realitat: es neguen les violacions, les morts, la brutalitat policial i es llencen pilotes fora pel que fa a responsabilitats, a Cali s’assumeixen una mica més”. Així i tot, després d’escoltar la contundència dels testimonis i la magnitud de la situació, dues de les parlamentàries asseguren que surten del país sensiblement espantades. González descriu aquest viatge de la delegació com “absolutament imprescindible, punyent i esperançador”. “Tot el que hem recollit transmet ja no només l’abandonament per part de les institucions, sinó l’atac de les institucions a la població. A territoris que necessiten inversió social, educació o salut, l’estat només hi arriba en forma de militarització”, denuncia. “Colòmbia és una societat que s’està deshumanitzant pels processos de violència física, estructural i racista contra les poblacions subalternades com les indígenes, afrodescendents i camperoles”, afegeix Maria Dantas.
Majoritàriament conscients de la responsabilitat colonial que qualsevol país europeu i especialment de la que l’Estat espanyol, com antiga metròpoli, té amb Amèrica Llatina, la delegació s’ha mostrat decidida a prendre mesures davant tantes evidències de la violència. “Quan parlem de justícia global hem de situar-nos on som i nosaltres estem a l’Estat espanyol, a Catalunya, i el que hem de fer és exercir de representants de la diàspora colombiana, exigir que s’apliqui el capítol de drets humans de l’acord entre la Unió Europea i Colòmbia, aquí és on toques la butxaca a les elits, és on podríem fer-los recular”, explica el responsable de Justícia Global de Barcelona, David Llistar. Alguns eurodiputats també han proposat aquesta mesura, que només podria ser aprovada per una majoria favorable al Parlament Europeu, un escenari llunyà per ara.
Maria Dantas, per la seva banda, explica que ja ha registrat “una pregunta parlamentària al govern espanyol sobre la venda d’armes a Colòmbia
Maria Dantas, per la seva banda, explica que ja ha registrat “una pregunta parlamentària al govern espanyol sobre la venda d’armes a Colòmbia. Hem d’intentar des de totes les instàncies legislatives que l’Estat espanyol deixi de vendre armes a països que violen drets humans. Són milions i milions d’euros i municions que maten”. La delegació presentarà un informe “dens”, segons la brasilera, amb una valoració i unes recomanacions. Així i tot, com assegura Madaula, “creiem que donada la magnitud de les vulneracions de drets humans racistes, contra les minories LGTBI, des de l’extrema dreta blanca, les institucions internacionals haurien de passar efectivament de les recomanacions a les sancions. “Alçarem la veu perquè així sigui”, es compromet Jessica González. “Des de la corresponsabilitat, des del sentiment crític i des de la solidaritat dels pobles, i no només des de l’àmbit institucional, ens emplacem per generar aquesta visibilització, aquesta denúncia i aquesta concreció en polítiques a escala internacional, que contribueixin a millorar la qualitat democràtica d’un estat que massacra la seva població” conclou González.
