Dècades o segles de guerra porta el poble colombià a l’esquena. Dècades des de 1964, any en què les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia – Exèrcit del Poble (FARC-EP), guerrilla marxista leninista, es van alçar en armes contra el govern conservador de torn a la vereda Marquetalia del municipi de Planadas, al departament de Tolima. Així i tot, aquell alçament liderat per Manuel Marulanda, àlies Tirofijo, era fruit d’un període històric de confrontacions sanguinàries entre partidaris del Partit Liberal i del Partit Conservador, entre 1925 i 1958, que a Colòmbia s’anomena “la Violència”. I si analitzem la història de la regió, veurem que “la Violència” arribà desencadenada per més violència: la Guerra dels Mil dies. I abans, sis guerres civils, i abans, les guerres amb el Perú, les d’independència, les de la conquesta espanyola, el genocidi dels pobles originaris… I per això podem parlar de segles de guerra.
I acostumada com està al conflicte bèl·lic, una revolta social contagiada per tot el país que ja supera el mes, està sent tractada per l’Estat com una guerra: d’una banda, les manifestants, de l’altra les forces armades, les oficials i les paraoficials. Centenars de milers de persones han sortit als carrers de gairebé 800 municipis del país durant els últims 34 dies. Les demandes són diverses, com ho és la població. La que va unificar a la majoria en l’esclat del reclam va ser l’anul·lació d’una reforma tributària que apujava els impostos de productes bàsics com la gasolina o els ous. Una vegada retirada –posposada, en realitat– pel govern d’Iván Duque, la lluita continua en jornades de resistència que mostren lassitud, ràbia i una sensació de no tenir-hi res a perdre. Han caigut desenes d’estàtues de colonitzadors, han cremat edificis i han cantat avingudes plenes de gom a gom.
Centenars de milers de persones han sortit als carrers de gairebé 800 municipis del país durant els últims 34 dies
El govern ja ha llançat acusacions àmpliament difoses pels mitjans oficialistes sobre el fet que alguns líders de la guerrilla que segueixen amb les armes, com Iván Márquez, estan finançant les mobilitzacions del que anomenen “vàndals” i “terroristes”. Acusacions poc probables que el que justifiquen és la militarització de les ciutats. L’Esquadró Mòbil d’Antidisturbis (ESMAD) i altres cossos de la policia nacional han reprimit violentament des del primer dia, 28 d’abril de 2021, les protestes del “Paro Nacional”. Durant el dia, davant de mobilitzacions pacífiques massives, els atacs eren amb gasos lacrimògens, boles de goma i foam i un nou projectil múltiple venut a l’Estat colombià per una empresa espanyola anomenat Venom, que sovint llancen amb trajectòria horitzontal des de les tanquetes –vehicles entre tanc i furgoneta– en moviment.
A partir de les sis de la tarda, però, quan es fa fosc, des del primer dia, la munició real és la principal arma de la força pública davant dels grups de joves que conformen les ja populars primeres línies que bloquegen les carreteres per donar plena continuïtat a la vaga general. Mesclats entre la policia i vestits de civil, alguns homes amb escopetes, fusells i pistoles automàtiques acompanyen la matança de joves armats d’escuts i pedres que han perdut la por –o el valor per la vida– i s’arrepleguen a les principals avingudes dels barris més empobrits, sobretot a la ciutat de Cali.
La xifra oficial reconeguda per la Comissió Interamericana de Drets Humans és de 51 joves morts durant les protestes; un dels últims, assassinat per homes de civil, segons denunciava el Consell Regional Indígena del Cauca, és Sebastian Jacanamijoy, estudiant universitari del poble inga. Així i tot, algunes ONG com Temblores asseguren que n’hi ha molts més, i denuncien la desaparició de més de 400 persones. El racisme estructural es mostra en els rostres d’aquests joves morts, la majoria afrocolombians o indígenes i mestissos. I alguns dels homes de paisà capturats en vídeos que corren per les xarxes han sigut identificats com treballadors de la Fiscalia o altres esferes de corrent uribista. Són policies vestits de paisà, però són també grups organitzats de la societat civil d’ideologia ultraconservadora xenòfoba aliats amb la força pública que es fan dir “gent de bé”. Paramilitars.
Després del decret expedit pel govern el 28 de maig, que sentenciava “mesures per la conservació i el restabliment de l’ordre públic” per a l’aixecament dels punts de bloqueig de vies i carrers, aquest 30 de maig, el president Iván Duque ordenava el desplegament de l’exèrcit a la ciutat de Cali i passava per sobre de les autoritats locals i departamentals. Organitzacions feministes i de dones i la població en general clamen la fi del vessament de sang i inclús una intervenció per part d’organisme de drets humans internacionals. Però el món sembla que s’ha acostumat que a Colòmbia hi hagi guerra.
