Atrinxerats a l’edifici de La Equitativa, a la plaça de l’Ajuntament de València –construït en 1928 per l’arquitecte de la Diputació de València Vicente Rodríguez Martín–, l’empresari Eugenio Calabuig Gimeno i el conjunt de membres del consell d’administració del grup Global Omnium controlen el procés de retorn de l’aigua utilitzada al medi natural d’una bona part de les estacions depuradores d’aigües residuals (EDAR) de Catalunya i el País Valencià. Es tracta d’un negoci milionari on les empreses de Calabuig, junt amb les del grup francés Suez, la societat Acciona SA –de l’Ibex-35–, Facsa i la Unió Temporal d’Empreses, formada per Agricultores de la Vega de València SA i Depuración de Aguas del Mediterráneo SL, copen al voltant d’un 70 % de la suma dels contractes d’ambdós territoris. Segons l’últim informe de l’Observatori Sectorial DBK, el volum de negoci de les empreses dedicades a l’explotació de depuradores va créixer un 2,4 % en 2020, fins a situar-se en 1.300 milions d’euros.
El volum de negoci de les empreses dedicades a depurar l’aigua va créixer un 2,4 % en 2020, fins als 1.300 milions d’euros
“Potser els beneficis que s’extreuen directament de la depuració d’aigües no són molt alts en comparació amb els que suposa l’abastiment”, considera Míriam Planas, portaveu de la plataforma de Catalunya Aigua és Vida –que busca aconseguir que la gestió del cicle integral de l’aigua, des de la seua captació fins a la depuració, estiga en mans de l’administració pública–; “però sí que trobem –continua– l’extracció de beneficis elevats a través de la subcontractació d’empreses del mateix grup, la duplicació de costos en el mateix servei o l’aprovació d’uns pressupostos inflats”. Una realitat a la qual, en paraules de Planas, afavoreix la forta opacitat que caracteritza el cicle de l’aigua i, en concret, el servei de depuració d’aigües residuals urbanes.
Cada ajuntament, d’acord amb la llei reguladora de les bases del règim local, té l’obligació de vetllar per la depuració de les seues aigües, bé per mitjà d’una gestió pública –des del mateix ajuntament o en conjunt, amb una mancomunitat o diputació– o externalitzant el servei a una empresa privada o publicoprivada. Segons afirma Luis Babiano, membre de l’Associació d’Operadors Públics d’Abastiment i Sanejament d’Aigües, la immensa majoria de municipis opten per la segona opció per “la necessitat de finançament, la qual satisfan amb el cànon que paga l’empresa concessionària” –una quantitat que després poden destinar a fins que no tenen res a veure amb la millora de les instal·lacions. A Catalunya, de les 530 plantes, 422 són de gestió privada; 73, mixta, i 35, pública. Al País Valencià, 108 sistemes de sanejament són de gestió privada; 21, mixtos; i dos són públics; mentre que a les Illes, en canvi, l’Agència Balear de l’Aigua controla 93 depuradores i les 50 restants són privades –moltes en mans de propietaris d’hotels i càmpings.
L’adjudicació dels contractes d’explotació de les depuradores queda regulada per la llei de contractes del sector públic, una de les normes clau per a vigilar i frenar la corrupció, però que compta amb diverses excepcions que beneficien l’oligopoli de l’aigua. Entre aquestes, tot i que no sempre és el més habitual, destaca l’anomenat “negociat sense publicitat”, és a dir, quan l’anunci de la licitació no es publica en cap butlletí, sinó que la mateixa administració convida l’empresa a participar. “En el sector de les depuradores, per poder fer un bon negoci, es juga amb aquests límits legals i amb concessions que poden durar dècades”, matisa Babiano, per a qui aquests procediments responen “a una deixadesa de l’administració o, simplement, perquè es busca finançament” a costa dels contribuents.
En 2011, en un context de saqueig de diners públics a través del servei de sanejament valencià, i després d’analitzar la gestió dels serveis bàsics de 52 municipis, el Tribunal de Comptes espanyol va concloure que la gestió privada dels serveis bàsics suposava majors despeses per a la ciutadania. En el cas de l’abastiment hídric, mitjançant una gestió directa, cada habitant abonava 44,10 euros cada any de mitjana, mentre que, amb les concessions, el pagament es disparava fins als 53,67 euros. La gestió desenvolupada des de les mancomunitats era la més costosa, amb 63,06 euros anuals per habitant. En la mateixa línia s’expressava, en 2020, el síndic de Comptes, que calculava que podrien estalviar-se 12,8 milions d’euros anuals en la despesa de les depuradores si l’entitat pública de sanejament (EPSAR) gestionara la seua totalitat. Així i tot, el model mixt o privat continua imperant.
L’encariment dels impostos per fer ús d’un servei essencial no és l’únic efecte de la privatització, sumada a la manca de transparència. Francesc La Roca, economista i membre de la Fundació Nova Cultura de l’Aigua al País Valencià, parla de “la greu pèrdua del poder fiscalitzador de la ciutadania”, mentre que “el soci privat, amb la connivència de l’administració pública, fa i desfà en funció del seu benefici”. “El model dona totes les facilitats per a corrompre la depuració d’aigües i, a més a més, en ser un sector molt poc glamurós, hi ha poca atenció pública i molta tradició de corrupció”, rebla amb rotunditat.
Riuades de corrupció
Un dels casos més paradigmàtics de la corrupció en el procés de retorn de l’aigua al medi natural és el conegut com a cas Emarsa, sigla que correspon a l’extingida Empresa Metropolitana d’Aigües Residuals SA –creada per l’Ajuntament de València i altres dèsset municipis per a gestionar la depuradora de Pinedo, que dona servei a la capital del Túria i la seua àrea metropolitana. En juliol de 2010, davant la situació de fallida d’EMARSA, el PP va decidir liquidar-la, la qual cosa va revelar l’existència d’un forat de dèsset milions d’euros provocat per nombroses irregularitats, que derivaren en la imputació de fins a 24 persones. Malgrat que va protagonitzar menys titulars que altres escàndols com el cas Gürtel, en volum de diners públics –23,6 milions–, és el saqueig més gran vinculat a càrrecs del PP del País Valencià, saldat amb penes d’entre els nou mesos i els dotze anys i mig de presó.
Facsa, amb un 85 % de les plantes depuradores de Castelló, està sent investigada per un presumpte delicte de suborn
Les aigües valencianes mai han deixat d’estar enfangades. En els darrers anys, han proliferat múltiples irregularitats en altres empreses mixtes i privades. Tot i estar esquitxada en diverses causes judicials, qui amenaça ara la supervivència de l’Empresa General Valenciana de l’Aigua SA (Egevasa) –amb un 51 % de capital públic i un 49 % en mans d’Aigües de València (Global Omnium)– és la sentència que ha anul·lat la concessió de 31 depuradores per vulnerar les regles “d’igualtat, transparència i concurrència”. En l’esfera privada, Facsa, que controla un 85 % de les plantes depuradores de Castelló, està sent investigada per un presumpte delicte de suborn a Carlos Fabra (PP), president de la Diputació de Castelló entre 1995 i 2001, condemnat a quatre anys de presó per defraudar 700.000 euros. La Fiscalia Anticorrupció demana inhabilitar l’empresa durant un any i una pena de nou mesos de presó per al seu president, Enrique Gimeno Escrig, qui ja va ser condemnat a un any i nou mesos de presó en el cas Gürtel.
A Catalunya, amb un negoci en tres mans –Suez, Omnium i Acciona–, destaquen els casos d’irregularitats per part d’Aigües de Barcelona –amb un 15 % de capital públic, un 70 % de Suez i un 15 % de La Caixa. L’any 2016, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya anul·lava l’adjudicació concedida a Agbar per subministrar l’aigua de 23 municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona per no convocar un concurs públic, una sentència que seria revocada pel Suprem en 2019. Prèviament, Agbar i les seues filials ja s’havien vist esquitxades per casos com el del 3 %, del finançament irregular de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). Segons la Fiscalia, entre 2008 i 2012, Agbar va donar fins a 855.000 euros a la fundació CatDem de CDC.
La filial de la multinacional francesa també està sent investigada en l’operació Pokémon, una trama de finançament il·legal descoberta en 2012 i on han estat imputats càrrecs del PP i el PSOE de diverses comunitats per l’obtenció irregular de contractes públics. La jutgessa instructora del cas, Pilar De Lara, va titllar “d’organització criminal” l’actuació de l’empresa de tractament i subministrament d’aigua Aquagest, filial d’Agbar, que utilitzava una xarxa d’“aconseguidors” per subornar polítics i funcionaris perquè afavoriren els seus interessos.
