L’educació és una font inesgotable de transformació, autonomia i transmissió de valors, i és determinant per escriure el futur d’una societat. Així ho sabien les i els mestres que van dur a terme una renovació pedagògica i cultural, durant i després del franquisme, apostant per una educació democràtica, emancipadora i arrelada a l’entorn i la cultura del territori. La seua incansable tasca per defensar i recuperar la llengua i cultures valencianes, així com l’aprenentatge i la innovació constant en què participaven i col·laboraven entre totes, han sigut clau en el desenvolupament de la societat valenciana.
Durant el segle XX, al País Valencià, l’educació ha estat plena de contraposicions. Les pedagogies revolucionàries de l’Escola Moderna van precedir al tradicionalisme i adoctrinament de la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930). Més tard, amb l’arribada de la Segona República (1931-1939), l’educació tornà a adquirir una mirada integral i innovadora, proporcionant un aprenentatge laic, coeducatiu, i individualitzat; adaptant el contingut curricular al context territorial, així com reconeixent, en la Constitució de 1931, el bilingüisme en aquelles zones en què no només es parlava castellà. Ara bé, tot açò va acabar amb el colp d’Estat i la posterior dictadura franquista (1939-1975), en la qual es va realitzar una gran depuració de les professionals de l’educació, expulsant almenys el 25% de les i els mestres que havien exercit durant la República, segons dades de la professora i historiadora especialitzada en Educació Carmen Agulló i el professor i historiador Andrés Payà. El franquisme va utilitzar les escoles com a mitjà propagandístic de la ideologia nacionalcatolicista, la submissió a l’autoritat, la passivitat per part de l’alumnat, a través d’una metodologia memorística i de repetició; i va prohibir l’ensenyament i la parla de les llengües regionals.
A finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta, en ple franquisme, un grup de mestres començà a treballar per transformar l’educació i reintroduir el valencià i la seua cultura a les aules
Així i tot, a finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta, en ple franquisme, un grup de mestres començà a treballar per transformar l’educació i reintroduir el valencià i la seua cultura a les aules. Ho van fer per mitjà de la societat cultural Lo Rat Penat. Aquesta havia sobreviscut al franquisme, ja que malgrat realitzar actes relacionats amb la cultura valenciana, i inclús classes de valencià, mai va qüestionar el règim.
Començaren a treballar en la secció de pedagogia, que una de les seues participants, Rosa Raga, va descriure de la següent forma: “En Lo Rat Penat coincidim persones de procedència diversa, amb inquietuds pedagògiques. Hi havia moltes coses en comú a banda d’aquestes inquietuds: tots teníem clar el problema de la llengua, tots créiem que calia fer una escola en valencià, però no era l’únic que s’havia d’atendre. La concepció de Freinet ens ajudà a veure l’escola d’una manera totalment diferent: no era sols la qüestió de la llengua el que ens preocupava, sinó treballar per aconseguir la renovació de l’escola. Veníem d’una tradició educativa i teníem una formació en Magisteri amb molts buits i poc respectuosa amb la realitat dels pobles”. D’aquesta forma, la secció de pedagogia de Lo Rat Penat es tractava d’un espai en què treballar per la transformació de l’educació, per formar-se i aprendre noves metodologies i compartir experiències amb altres mestres que es trobaven en un context similar.
La seua perspectiva educativa fomentava la participació activa i crítica de l’alumnat, l’escola rural i el contacte amb la natura; i entre els seus mètodes es trobaven la impremta escolar, la correspondència amb altres centres educatius, l’assemblearisme i els quaderns d’aprenentatge
Mitjançant aquesta secció, es va participar en diverses conferències, com el XXII Congrés de l’Escola Moderna a Perpinyà (1966) i la primera Escola d’estiu a Barcelona. A més a més, durant el curs 1966-67 es van crear tres estatges: “Treballs Manuals”, realitzat a Pla de Quart; “Conducta activa de la classe”, dut a terme en Xàbia (la Marina Alta) i, per últim, “Llengua i cultura”, desenvolupat en Albocàsser (l’Alt Maestrat), amb la participació de mestres del País Basc i de Catalunya. Aquestes trobades els van permetre intercanviar idees, pràctiques educatives i materials amb mestres de diferents parts de l’Estat.
El matrimoni Freinet, Celestine i Élise, tal com s’explica al documental Mestres de la terra, el moviment Freinet al País Valencià, va exercir una gran influència en la renovació pedagògica del territori. La seua perspectiva educativa fomentava la participació activa i crítica de l’alumnat, l’escola rural i el contacte amb la natura; i entre els seus mètodes es trobaven la impremta escolar, la correspondència amb altres centres educatius, l’assemblearisme i els quaderns d’aprenentatge. D’aquesta forma, en la segona meitat dels anys seixanta, algunes mestres d’escoles públiques, de forma aïllada, començaren a posar en pràctica algunes d’aquestes metodologies.
Escoles en valencià i assembleàries en el franquisme
El caràcter cooperatiu, comunitari i dialògic en què es fonamentava la secció pedagògica es va traduir en la creació de la primera escola en valencià l’any 1968, l’escola Tramuntana. El seu caràcter privat els va permetre, malgrat la dictadura, desenvolupar un projecte antiautoritari, assembleari i que feia valdre el medi natural i la cultura del nostre territori. Aquesta primera iniciativa va donar peu a altres cooperatives d’ensenyament que encara estan vigents en l’actualitat com La Nostra Escola Comarcal (1970), Les Carolines (1972), La Masia (1975) i La Gavina (1975). Tots aquests projectes comparteixen uns valors i metodologies educatives que es reflecteixen en el seu entorn rural, la innovació constant de les pràctiques pedagògiques, el caràcter pràctic i integral, i l’estima per les tradicions i la llengua que compartim. No obstant això, l’any 1971, a causa de discrepàncies ideològiques, la secció de pedagogia es va desvincular de Lo Rat Penat. Primerament, crearen l’Associació per la Correspondència i la Impremta en l’Escola (ACIS) i, més tard, en 1977, fundaren el Moviment Cooperatiu d’Escola Popular.
La mort del dictador, l’any 1975, va facilitar el desenvolupament de l’escola valenciana pública, democràtica, laica i arrelada al medi. Per poder donar resposta a les necessitats transformadores que exigia l’escola, es crearen col·lectius de mestres en diferents comarques
Cal destacar que, a causa de la dictadura franquista, els i les mestres no havien sigut formats per impartir classes de valencià. D’aquesta forma, l’any 1974 començaren els cursos de llengua valenciana i la seua didàctica, en el marc del programa de formació de l’Institut de Ciències de l’Educació (ICE) de la Universitat de València. L’any següent, en 1975, gràcies a la pressió mediàtica, estudiantil i del professorat, es va publicar un decret en què es creava la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de València i el Departament de Lingüística valenciana, tal com recorden Agulló i el mestre Joan Malonda.
La carència d’una producció de material escolar en valencià va forçar els mestres a utilitzar material en català o a la producció casolana que van fer alguns mestres com Carme Miquel i Diego, i Enric Soler i Godes, els quals escriviren Un estiu a la Marina Alta (1970) i les beceroles Llegir i escriure (1973), respectivament. No fou fins a l’inici dels anys huitanta quan es començà la producció pròpia de llibres escolars en valencià.
La mort del dictador, l’any 1975, va facilitar el desenvolupament de l’escola valenciana pública, democràtica, laica i arrelada al medi. Per poder donar resposta a les necessitats transformadores que exigia l’escola, es crearen col·lectius de mestres en diferents comarques: Col·lectiu de Mestres de la Safor-Defensem la nostra cultura (1977), el Col·lectiu d’Ensenyants de la Ribera (1978), Col·lectiu de Mestres de la Costera (1978) i el Col·lectiu de Mestres del Baix Vinalopó (1980), entre d’altres. Aquests decidiren agrupar-se per treballar conjuntament, constituint-se legalment l’any 1990, la Federació d’Escoles per la llengua (FEV), més coneguda com a Escola Valenciana. Aquesta, formada per diferents mestres d’arreu del País Valencià conscients de la necessitat de vehicular el valencià a les escoles, ha dut a terme des de la seua creació diferents projectes, entre els quals destaquen les Trobades d’Escoles en Valencià, que són festes anuals per la llengua, en què s’ajunten mares, pares, estudiants i professorat per donar suport al projecte de l’ensenyament valencià d’una forma lúdica; o els premis Sambori, un concurs de literatura per a xiquets, xiquetes i adolescents que va nàixer l’any 1998 amb la intenció de promocionar la creativitat artística i literària en la nostra llengua, tal com explica el periodista Gerard Fullana.
Les expertes consideren que és imprescindible, doncs, recordar i homenatjar el punt d’inflexió protagonitzat per una part del professorat valencià en les últimes dècades del franquisme i les primeres de la transició, el qual va posar en perill la seua professió i inclús la seua integritat
És evident que la defensa i els avanços aconseguits per una escola participativa, integral i en valencià foren possibles gràcies al treball incansable d’un professorat amb un gran compromís polític i social. D’entre totes i tots aquests mestres, destaca el recorregut vital d’Empar Granell i Tormos i Carme Miquel Diego. La primera (Borriana, 1945-Ontinyent, 2010), sempre va tenir clar que volia una educació en què l’infant fora el protagonista, respectant els seus ritmes i afavorint l’autoaprenentatge. El seu compromís amb la llengua i amb la renovació pedagògica van fer que participara activament en diferents espais. D’una banda, va crear el col·lectiu Balarma, on mestres de la comarca de la Vall d’Albaida treballaven conjuntament en la creació de nous materials didàctics. A més a més, va ser una de les fundadores d’Escola Valenciana, treballant enèrgicament en la seua junta directiva. El seu amor per l’educació, la llengua i la infantesa han fet que el seu record es mantinga viu i les seues pràctiques siguen admirades i reconegudes per la comunitat educativa del nostre territori.
D’altra banda, Carme Miquel (La Nucia, 1945-València, 2019), filla de mestres, va formar part de la secció de pedagogia de Lo Rat Penat, col·laborant i enriquint-se de les experiències compartides amb altres companys i companyes amb els que compartia perspectives i desitjos. Durant la seua estada a l’escola de Tavernes de la Valldigna, l’any 1966, va començar l’ensenyament del valencià a través de l’edició del diari Digna Vall. A més a més, la necessitat de crear material didàctic en la nostra llengua, va fer que descobrira la seua passió per la literatura i la va portar a escriure diferents obres. Aquesta mestra va dedicar la seua vida a l’ensenyament transformador i en valencià, participant també en Escola Valenciana i sent un exemple de lluita des de la practicitat que ofereix l’educació i la divulgació.
Les diferències dràstiques a les quals s’ha vist sotmés el nostre sistema educatiu en el segle XX i principi del XXI han marcat la concepció educativa i, per tant, l’evolució com a societat. Les expertes consideren que és imprescindible, doncs, recordar i homenatjar el punt d’inflexió protagonitzat per una part del professorat valencià en les últimes dècades del franquisme i les primeres de la transició, el qual va posar en perill la seua professió i inclús la seua integritat per la ferma convicció que una educació integral, crítica i en valencià era fonamental per a les futures generacions. Aquest professorat, per tant, no només ha sigut referència en la normalització i dignificació del valencià, sinó que ha sigut exemple de com l’educació ha d’estar plena de debats, il·lusions, transformacions i, sobretot, de treball conjunt i horitzontal amb tota la comunitat educativa.
