Quan es va acabar el món, el temps s’aturà. El que vull dir és que el temps es va aturar de debò. Ara sé que hi va haver un breu període de temps, uns mil “anys”, pel capbaix, en què la gent s’hi va aferrar, a aquesta noció. Allà, en algun lloc d’allà, es van veure obligats a cedir i a deixar-se endur per forces superiors. Allà es van perdre i allà es van quedar. És on es troben i és on soc jo ara. A més d’aquí, soc aquí i allà.
No puc dir que m’hagi trobat. Però sé que hi ha gent que sí que ho ha fet. I aquesta és la història que voldria compartir en aquest breu espai –els vostres “moments”– en què les nostres arrels nervioses s’han creuat i, per fortuna, han connectat. Junts com ens trobem en aquest portal, ens donarem forma.
“Allà”, “nostre” o “seu” habiten més enllà de les bastes basses de líquid pesat i fosc. Com si es moguessin a través d’una xocolata calenta i elèctrica. Si hagués de descriure el que anomeneu “viatjar en el temps”, seria això. Tot i que he sentit a dir que difereix entre persones.
Allà no hi ha record. Ara sé que això formava part del pacte; sobreviviu, però no viatgeu, no recordeu res. No se’ls ha de culpar. Si ho feu, vosaltres, heu de saber que no tenien alternativa. Recorda, el món s’ha acabat
Allà no hi ha record. Ara sé que això formava part del pacte; sobreviviu, però no viatgeu, no recordeu res. No se’ls ha de culpar. Si ho feu, vosaltres, heu de saber que no tenien alternativa. Recorda, el món s’ha acabat. Ah sí, la fi del món. Tot i que és possible que vulguis saber com, per què o qui, només n’hi ha prou amb dir que simplement no importa. Com qualsevol implosió, explosió o, dit de manera més educada, transformació, es tracta d’un procés col·lectiu.
Va ser allà on vaig trobar el meu primer record. Havia estat treballant al camp per eliminar les cendres de les collites. Acompanya-m’hi un moment. Imagina’t tant de gris; cel gris, pluja grisa polsinosa i una terra plana i grisa esquitxada de fulles llargues, primes i grogues que tan sols sobresurten una mica, vençudes pel pes de la pluja, però d’un color envigorit. Hi ha tubercles llargs i daurats en la terra, a mig camí entre les vostres “patates” i el “taro”. Allà vaig trobar un còdol petit i negre. I aquell còdol em va trobar a mi.
La llisor és una característica particularment rara allà. El món és irregular, desfet, bast. Era tal aquella llisor que gairebé era reflectant i fred al tacte. Veieu com ho recordo? Em va encantar aquell còdol ensetinat. Em va encantar sentir-me’l a la mà, la manera com em rodava entre el dit polze i el mitger. La forma com em reposava, dalt del palmell, com un punt impacient que espera que jo faci una frase per poder-la acabar.
I llavors, vaig agafar la pedra entre el polze i l’índex i la vaig llançar tan lluny com vaig poder. Ah, sí, encara creia que ens podem alliberar de tot allò que llencem.
Tornar-me a trobar aquella pedra va ser com obrir un tap. El còdol i jo ens havíem empès en una seqüència, una caiguda, una onada de record. Els tsunamis no podrien moure muntanyes si no fos per aquelles molècules d’aigua que els defineixen
Aquells tubercles, les fulles emmarronint-se i tot de caps petits saludant per damunt de la grisor eren llestos per ser collits. I què va passar? Jo era allà amb la meva màquina funcionant i de sobte deixant de funcionar. Ho endevines? T’has capbussat en el teu “futur” per saber què l’ha espatllat? Has vist aquell còdol, noble, negre com l’ònix, allotjat en un engranatge? Saps que acabes de viatjar en el temps?
Tornar-me a trobar aquella pedra va ser com obrir un tap. El còdol i jo ens havíem empès en una seqüència, una caiguda, una onada de record. Els tsunamis no podrien moure muntanyes si no fos per aquelles molècules d’aigua que els defineixen. Quina va ser la primera molècula que es va posar en moviment? Té alguna importància?
Va caldre pràctica per recordar. Amb el còdol entre el dit polze i el mitger vaig començar allà, a poc a poc. Girant, girant.
Com més donava vida als records, més vius es tornaven. Els records es van fer sòlids. Podria viure en aquells records, explorar-los, tocar-los, ser-hi.
He vist fets terribles, hi ha veritats terribles. Recordar és dolorós. Entenc el rebuig a moure’s per aquells líquids de gran densitat per por de conèixer el dolor dels altres
He vist fets terribles, hi ha veritats terribles. Recordar és dolorós. Entenc el rebuig a moure’s per aquells líquids de gran densitat per por de conèixer el dolor dels altres. Per por de sentir el nostre vincle amb aquest dolor, veure les bifurcacions que s’estenen a les nostres pròpies accions. El que et vull dir és que no et deixis entabanar. És com la pedra que segur que tornarà a saludar-nos d’una manera o d’una altra.
Recordes que hem dit que hi ha d’altres? Els que es troben? Com aquelles persones que van oblidar per sobreviure, la seva manera de recordar també va ser per supervivència. Carregaven amb els seus records perquè ningú més no ho faria. Es van aferrar fort a aquells carbons roents, malgrat el risc de cremar-se les mans. I van ser recompensats amb diamants. Construeixen alguna cosa diferent des d’aquí, des d’allà.
Traducció de Blanca Nuño i Cristian Pallejà
