El cap de setmana del 18 i 19 de setembre vam viure les Jornades d’agitació rural Rehabitem les ruralitats, a les Llosses (el Ripollès), organitzades des de baix i sense cap presència ni dependència de les institucions ni de l’starsystem agroecològic català (ni ibèric). Les pretensions expressades a la presentació de les jornades –ser un lloc de trobada, dinamització, debat i lluita entorn de la ruralitat, l’espai i les vides rurals; des de l’ara– es van acomplir amb escreix: al voltant de 130 persones inscrites i una assistència real de més de cent ànimes. En temps encara de post pandèmia, rehabitar espais de trobada física amb aquestes xifres, en aquest lloc que en diem ruralitats –al llindar de l’híper-ruralitat–, en un cap de setmana ple d’altres convocatòries de mobilització del social… doncs està prou bé. Tant de bo la pretensió expressada sigui premonitòria de futures tensions rurals que alliberin espais de sobirania agroecològica. I sí, es pot donar menjar (i beure) vegetarià i artesà als assistents a preus molt populars. Gràcies a les a organitzadores per aquest esforç!
Malgrat que algunes de les xerrades encara es plantejaven des de les velles dicotomies camp-ciutat i de l’omnipresent Barcelona com a origen intocable de tota agroecologia possible a la Catalunya-ciutat, les introduccions ens van recordar on som des d’una perspectiva historicopolítica: l’etapa extractivista de l’era capitalista. El territori és el lloc d’on seguir extraient recursos massivament i, en el context del pessebre català (aquest territori bonic i verd), el lloc on desenvolupar activitat econòmica vinculada al turisme –al capitalisme verd– fent filigranes proteccionistes entre les infraestructures depredadores de territori. Aquest va ser el marc català. L’ibèric –també present, i molt, a les jornades– va ser el que ells anomenen l’Espanya vaciada, allò que des de la visió urbanocèntrica en diuen “el territori” (espais de sobirania que el franquisme amb bombes i el desarrollismo amb petroli va aniquilar).
Una de les principals alenades que es van respirar a les jornades és la fortalesa de les utopies reals que van venir a explicar-se: Sieso, La Selba, Can Pasqual, El Lluçanès, Can Tonal… Sí, es pot viure a les ruralitats sense ajuts a la nova incorporació i sense ‘leaders’ ni ‘feders’
Una de les principals alenades que es van respirar a les jornades és la fortalesa de les utopies reals que van venir a explicar-se: Sieso, La Selba, Can Pasqual, El Lluçanès, Can Tonal (per citar només les que es van voler fer visibles). Sí, es pot viure a les ruralitats sense ajuts a la nova incorporació i sense leaders ni feders (encara que tot ajuda, cada euro manllevat al capitalisme sempre serà benvingut). Es poden establir relacions de bon (i mal) veïnatge, igual com qualsevol altra, per més ocupa que un sigui. Tot depèn de les ganes, de la humilitat, i de la capacitat que es tingui de treure’s de sobre el complex de nouvingut. I són espais que, amb lluites i conflictes, fan persones completes.
Per contra, la llosa del fet que guanyar diners ens fa impurs segueix present i pesant en moltes de nosaltres. I és que, al capdavall, tot està bé. Benvingudes incoherències? Com apuntaven ja els habitants de Sieso, potser la qüestió és què fer-ne, de l’excedent. I definir a cada moment la línia que separa l’oportunitat de l’oportunisme; val a dir, la cessió d’autonomia davant l’administració.
Una de les vies apuntades per resoldre aquesta incomoditat és que les habitants del rural que cuiden els camps i els animals deixin d’anomenar-se productores i les comencem a anomenar abastadores. Amb la càrrega simbòlica, històrica, i real, que comporta el terme. Que, una vegada satisfeta l’alimentació pròpia, de l’excedent en fem un abastiment a disposició dels qui no poden fer-se el seu propi menjar. És una possible via per alliberar l’aliment de les urpes capitalistes. També es va parlar en diverses ocasions de la necessitat d’establir complicitats i xarxes de cooperació amb altres col·lectius per intercanvis, però també per consolidar xarxes dins d’una escala productiva i distributiva local/comarcal que garanteixin la consolidació dels projectes.
Una de les vies apuntades per resoldre la incomoditat que suposa la rendibilitat econòmica en certs sectors és que les habitants del rural que cuiden els camps i els animals deixin d’anomenar-se productores i les comencem a anomenar abastadores
Pel que fa a les amenaces constants del sistema que reben les abastadores que viuen al marge –o a tocar, o amb un peu a dins i l’altre a fora– del sistema, va tornar a posar-se sobre la taula (de debat) la necessitat d’organitzar-se col·lectivament –federar-se, confederar-se? Per aquí es va apuntar una possible utilitat de l’excedent: crear estructures de protecció i suport mutu. Tot i que el dia a dia també se’ns menja (curiosament), potser no vivim tant al marge com ens pensem? Segueix quedant per a més endavant l’organització col·lectiva.
Paral·lelament i prèvia a l’evidència del creixement d’aquestes rehabitacions de les ruralitats emergents, es va parlar de com assistim a diversos fenòmens aparentment contraposats que tensen les ruralitats des del punt de vista de l’accés a la terra i a l’habitatge. Per una banda, la pagesia tradicional segueix abandonant les terres, per jubilació, cansament o llençant la tovallola derrotada per la pressió productivista industrialitzant (excepte excepcions singulars que es passen a l’agroecologia per reinventar-se) sense alliberar terres ni habitatges. Per altra banda, creix el nombre dels que s’instal·len al camp a viure-hi, sense cap –o molt poca– vinculació amb la terra ni amb els seus sabers vernacles, i ocupant-ne habitatges. Tant els primers com els segons, impossibiliten l’accés a la terra de les futures abastadores. Paradoxalment, al mateix temps, a molts d’aquests llogarrets, l’administració hi està fent arribar la fibra òptica per afavorir-hi encara més l’assentament de noves fornades d’urbanautes. Certament, el camp ja no és el “paisatge bucòlic i homogeni” que era!
Creix el nombre dels que s’instal·len al camp a viure-hi, sense cap –o molt poca– vinculació amb la terra ni amb els seus sabers vernacles, i ocupant-ne habitatges. Tant els primers com els segons, impossibiliten l’accés a la terra de les futures abastadores
Aquesta perplexitat de veure’ns de nou inventant la roda (vull dir, palesant les necessitats d’organitzar-nos – confederar-nos contra – col·lectivament) té molt a veure amb la mida de tot plegat. Perquè sí, la mida és important. Quina és la mida a partir de la qual perdem la pista a l’abastament, a l’agroecologia, a les relacions humanes, a un ús anticapitalista de l’excedent? Potser encara l’escala humana, la del sentit comú, és el peu de rei amb què cal seguir mesurant la dimensió dels projectes d’abastament alimentari per al futur.
Les jornades també van ser un altaveu de col·lectius minoritzats i invisibilitzats històricament en entorns de ruralitat (en singular masculí, fins ara) i tan genuïnament urbans (aparentment), com els LGBTI i d’altres, reivindicant i oferint espais de cura, ara que volem rehabitar les noves ruralitats. També van ser punts d’acord general la problemàtica de l’accés a la terra i l’habitatge, les dificultats de donar sortida a la producció agroecològica pels entrebancs burocràtics i la manca de xarxes de distribució, i el relleu generacional.
Les cures al centre, l’abastament com a innovació agroecològica… Potser seran temes centrals de debat de les II Jornades rehabitem les ruralitats?
