Hi ha autors que tenen èxit així que les seves obres surten a la llum, n’hi ha d’altres que es passen tota la vida publicant i els seus llibres no acaben de tenir ni el recorregut ni el reconeixement que es mereixen. Aquest és el cas de l’escriptor berguedà Jordi Cussà, que també va ser poeta, traductor i dramaturg. Des de l’any 2000, va publicar setze títols a editorials com Columna, La Magrana, L’Albí… Va morir fa sis mesos, quan tenia 60 anys, després d’una llarga malaltia i, durant aquest últim mig any, s’ha parlat més d’ell i de la seva obra que no pas en vida.
La seva primera novel·la publicada i la més emblemàtica és Cavalls salvatges (Edicions de l’Albí, 2000), que ens posa davant dels nassos una realitat dura i brutal, la del món dels ionquis i del tràfic de drogues a la Catalunya dels anys vuitanta. “És una entrada de cavall sicilià a la literatura catalana per la força que té i la seva gran originalitat”, recorda Jaume Huch, amic d’adolescència i editor de Cussà a Edicions de l’Albí.
L’obra té una estructura complexa –es tracta d’una novel·la coral. Els personatges viuen aventures, amunt i avall per la Catalunya interior (trencant clixés com que el món de les drogues es concentrava a l’àrea metropolitana), amb un ritme frenètic, tenint problemes amb la policia, practicant sexe i patint sobredosis. Cavalls salvatges és un calidoscopi de poemes i fragments de cançons, ja que la música hi juga un paper cabdal (el mateix títol fa referència a una cançó dels Rolling Stones) i és que la feina de discjòquei que va tenir l’autor durant anys li va donar un gran coneixement d’icones de la cultura del rock com Pink Floyd, Bob Dylan i Lou Reed (les lletres dels quals va traduir).
Cussà era un orfebre de les paraules i alhora tenia un estil natural, fluid i lliure. L’obra no deixa de ser una reivindicació de la llengua popular i col·loquial amb els mots de la qual juga a experimentar, els uneix i en crea de nous com filldeputa, heroïnaaddicció o finsquisapquan. Hi trobem també una voluntat d’escapar de qualsevol castellanisme: per exemple, per evitar la paraula xupito s’hi refereix com a didal, que “està tan ben trobada que hi ha llocs que ara en diuen així”, recorda Matthew Tree, escriptor, amic de Cussà i prologuista de la reedició de Cavalls salvatges.
Una ficció que desprèn veritat
L’autor berguedà desplega el món de la droga amb coneixement de causa, ja que va estar deu anys enganxat a l’heroïna. No obstant això, insistia en el fet que “no és una obra biogràfica ni autobiogràfica, sinó una novel·la d’allò que en deien realisme brut, que es recolza sovint amb fets reals i s’estructura com unes memòries col·lectives”, va afirmar en la presentació d’una reedició del llibre, l’any 2016. Per tant, “es tracta d’un llibre de ficció que desprèn veritat de punta a punta i és el que ens corprèn”, explica Huch.
Cussà va començar a escriure la novel·la l’any 1993 i va treballar-hi durant cinc anys. “Li va costar sang, suor i llàgrimes haver de reconstruir tot el que va patir en pròpia carn”, apunta Jaume Huch. Sobretot pel fet que “alguns amics comuns s’havien quedat pel camí a causa de les sobredosis o la sida”, afegeix. L’escriptura va ser una catarsi per “omplir la necessitat d’afrontar aquest repte, per intentar conviure-hi”, recorda.
La literatura, segons Huch, “va ser el que el va salvar de l’heroïna”. Més d’una vegada, l’escriptor havia esmentat el paral·lelisme que, segons ell, hi havia entre la toxicomania i la passió literària: “Totes dues són compulsives i racionals o supraracionals i responen a la necessitat peremptòria de fugir del buit existencial”, va dir a la presentació de l’obra el 2016.
Desinterès editorial
El 1998, un cop Cussà va tenir la novel·la acabada, va voler que el primer a llegir-la fos Jaume Huch: “Em va fotre una patacada terrible perquè vaig reconèixer-hi moltes coses”. Com que des del 1994 Editorial l’Albí col·laborava amb Columna, “vaig considerar que el més honest era portar-li la novel·la perquè la llegís amb més perspectiva i objectivitat”, comenta Huch. Aquesta editorial la va publicar el febrer del 2000 i, tal com confessa el llavors editor Àlex Susanna, és l’opera prima que més li ha colpit.
El 2001, quan s’esperaven més històries underground, va escriure gairebé expressament La serp (Columna, 2001), en què canvia totalment de registre i ens transporta a una nissaga de l’Empúries del segle VI aC. Ho va fer per demostrar que “no era un ionqui que escrivia sinó un escriptor que havia estat addicte a l’heroïna i que l’havia superat”, explica Huch. Aquest llibre forma part d’una trilogia de la civilització amb El Ciclop (Editorial l’Albí, 2017) i que acabarà amb Les muses, obra pòstuma la sortida a la llum de la qual és prevista pel mes de febrer, a través del segell Comanegra.
Si una cosa caracteritza les novel·les ‘Formentera Lady’ i ‘Cavalls Salvatges’ de Jordi Cussà és que en cap d’elles hi ha una intenció moralitzadora
Abans de publicar a Columna, l’any 1999, el Grup Planeta havia adquirit aquesta editorial, cosa que va significar un abans i un després en el sistema editorial català. “Se li va penjar la llufa de ionqui i d’escriptor maleït i, a partir del 2003, Columna es va desentendre de Cavalls salvatges, que va estar durant anys descatalogada”, explica Huch. Com que Cussà es va quedar orfe d’editors, L’Albí va començar a publicar-li obres, en concret set. Entre elles, va reeditar Cavalls salvatges el 2016. Tot això, Jaume Huch ho va fer sent conscient que els grans mitjans de comunicació no se’n farien ressò i que, per tant, arriscava calés.
L’editorial LaBreu, que ja coneixia Cussà per les traduccions que li havia fet, el 2015 edita Formentera Lady (en aquest cas, el títol és extret d’una cançó del grup King Crimson), que estableix una continuïtat amb Cavalls salvatges. Els personatges protagonistes són supervivents d’aquells anys que viuen peripècies relacionades amb la droga, però amb una perspectiva més reflexiva. “Això es percep amb el to més lent, pausat i contemplatiu”, afirma Tree.
Entre Shakespeare i Beckett
Quan Matthew Tree va llegir la novel·la de Cavalls salvatges, els referents que li van venir al cap van ser els escriptors nord-americans de la generació beat. Li va preguntar a Cussà si li interessaven i ell li va respondre que “gens, l’avorrien i no els suportava”, recorda. I és que les influències de l’autor berguedà eren els clàssics grecs com Homer. Es definia com a home de teatre, amant de Shakespeare (de qui s’havia llegit diverses vegades les obres completes i que, de manera autodidàctica, havia après anglès fins a tenir-ne un domini extraordinari) i de Samuel Beckett. I és que, de ben jove, Cussà va fundar, juntament amb Jaume Huch i Xavier Marginet, la companyia Anònim Teatre per la qual va escriure i dirigir diverses obres i també va participar-hi com a actor.
Si una cosa caracteritza les novel·les Formentera Lady i Cavalls Salvatges és que en cap d’elles hi ha una intenció moralitzadora. “No et parla de com ell era de dolent i a la vegada és conscient de tot el mal que va fer”, explica Tree. Una anècdota que mostra això és la vegada que Matthew Tree i el seu fill van anar a visitar Cussà per la Patum de Berga. El seu fill, que llavors tenia 12 anys, ja tenia curiositat per saber sobre les drogues i li va preguntar sense embuts a l’escriptor: “Com és que vas començar amb l’heroïna?” Ell li va explicar: “Durant els dos primers anys és increïblement apassionant perquè estàs vivint de la venda de la droga, et drogues i tot sembla una aventura extraordinària. A partir del tercer, comences a descobrir que no pots deixar-la i llavors entres en un infern”. “Ho va explicar sense condescendència perquè tractava a tothom per igual”, recorda Tree.
Cavalls visuals
La gran novetat d’enguany relacionada amb Cavalls salvatges ha estat la seva versió en còmic, a càrrec de Pagès Editors. Un treball conjunt amb guió del mateix Cussà i les il·lustracions del també berguedà Jaume Capdevila (Kap), amb un estil totalment diferent del de les vinyetes que sol fer aquest ninotaire als diaris. Braç a braç, van estar treballant més de tres anys –amb parades a causa de la pandèmia i els problemes de salut de Cussà– que li van permetre conèixer a Capdevila l’autoexigència i meticulositat de l’escriptor.
El còmic és una obra “diferent i nova que manté l’essència de l’original”, descriu Capdevila. Tots dos van explorar les possibilitats d’il·lustració que tenia la novel·la i, per això, “moltes parts les hem potenciat amb literatura visual com, per exemple, les al·lucinacions”, explica. Així com “en el llibre cada personatge té la seva veu literària, en el còmic cadascú té la seva veu gràfica”, afegeix.
Des del primer moment, van tenir clar que el grafisme “havia de ser realista, però no podia ser-ho massa perquè hi ha escenes molt dures de drogoaddicció que podrien crear rebuig. Vam trobar un punt intermedi amb un dibuix expressiu que et permet certa distància”, exposa Capdevila.
Aquest llibre forma part de la col·lecció Doble Tinta que, tal com el nom indica, compta amb dos colors. En aquest cas, la selecció “va ser el negre i el vermell perquè en Cussà en parlava d’aquells anys com els vermells”, descriu Capdevila. De totes maneres, el vermell “no s’utilitza per omplir buits sinó com a element psicològic per indicar que està passant alguna cosa”, conclou.
Cussà va poder veure el còmic gairebé acabat, així com l’edició de Cavalls salvatges en castellà de Sajalin i sabia que la de Formentera Lady estava en camí. També que li havien donat el premi crítica Serra d’Or de novel·la el 2021 per El primer emperador i la reina Lluna (Comanegra, 2020), la seva darrera prosa publicada en vida. “No va ser mai un autor comercial ni la seva literatura pretenia acontentar ningú”, recorda Jaume Huch, però no va passar cap dia “que no es considerés infravalorat”, afegeix Matthew Tree. “Va passar moltes dificultats per publicar, per la seva relació amb el món editorial, sobretot amb els segells grans, que després el van deixar a l’estacada”, apunta Huch. “En un país normal i amb la seva categoria literària, hauria d’haver trobat una editorial potent que hagués apostat sempre per ell”, lamenta. L’editor considera que cal una reflexió sobre què fer ara amb l’obra descatalogada i inèdita –sobretot la poesia i el teatre– de Cussà. Mentrestant, llibres com Cavalls salvatges i Formentera Lady cada cop són més reconegudes i, segons Tree, de segur que seran imprescindibles de tenir-los en compte a l’hora d’explicar la història de la literatura catalana del segle XXI.
