Diu Wallace (1): “M’he equivocat molts cops, però sempre he intentat ser molt professional”. Diu: “Mai menteixo o gairebé mai, perquè no existeix ningú de cor tan pur com per no mentir sota cap circumstància. Ningú”. Renego de les inventives del doctor Peirce que va inaugurar a la investigació matemàtica l’engany a través de l’estudi de la lògica i el càlcul algorítmic més abstractes, més sinceres deia ell. L’abstracció no menteix, afirmava Peirce, perquè no té qualitats, perquè no té atributs, és tota una, d’una única peça.
Què us puc dir? Estic sol. Soc massa vell per començar a rectificar sobre la majoria dels meus plantejaments; massa vell i estic molt cansat. Gairebé soc cansament, gairebé… Mireu-me. Mireu-me, soc un vell decrèpit, tot tos i estossec i mocs i flegmes. El doctor Wallace, el prestigiós doctor Wallace convertit en una flegma… Una flegma al llit… Wallace, Wallace, Wallace…
Em mireu? Em veieu? Soc aquí, encara no he mort, tinc veu, puc parlar. La meva veu és poc clara, lenta, tosca, cadenciosa i denota un punt d’amargor i de melancolia i de tristor, però encara existeix. A vegades, el temps… Com dir-ho? A vegades el temps es mou, té moviment. Recordeu la cita de Parsifal? “Zum Raum wird hier die Zeit” (“Aquí el temps es converteix en espai”). Pausa. Aquí el temps es desplaça. Aquest va ser el gran descobriment de Simone, donant llum a una nova reparació. Sí, la Tercera Gran Reparació (2).
Pausa dramàtica, sona el que sembla Johann Sebastian Bach.
No vaig saber preveure la Tercera Gran Reparació? No… Certament no, no ho vaig saber preveure. Amb els meus càlculs no… No, gràcies… I la Simone? Ella… Certament ella… Ella era la meva… Merde!
Amb la introducció de l’ètica al món matemàtic, havien calculat la necessitat d’un nou gran algoritme, és a dir, estaven anticipant la Segona Gran Reparació i posant fi a la Primera
“L’arrogància ens fa estúpids”, va escriure el professor Ernest Radio al seu diari personal el 20 de desembre de l’any 1930. Feia només tres dies que les seves tesis havien estat contrarestades pels seus joves alumnes, el doctor Peirce i el doctor Moloko. Amb la introducció de l’ètica al món matemàtic, havien calculat la necessitat d’un nou gran algoritme, és a dir, estaven anticipant la Segona Gran Reparació i posant fi a la Primera. Radio es negava a fer-ho i confiava a reajustar i reajustar la Gran Reparació, com em vaig confiar jo. Quantes vegades m’he mirat al mirall del doctor Radio, quantes vegades i…
Radio era tota una eminència i es va haver de retractar de la immensa majoria dels seus algoritmes… Com un estúpid… Com si tota la seva obra, la seva monumental contribució a la matemàtica, a la física teòrica, a la lògica formal, s’enfonsés, com si no hagués existit mai, fora de joc, esborrada de la faç de la Terra per sempre. Tot el seu treball, de fet, tota la seva vida, al no-res, a la immensitat de l’oblit. I jo…? Ara, al meu llit veient el meu final, em trobo en la mateixa exacta situació. Veig que la doctora Stroung ha anticipat la necessitat d’una Tercera Gran Reparació i jo, obsessionat amb recalcular i recalibrar la Segona, no ho he previst… Estava cec, cec d’orgull i d’ego, cec del meu prestigi com a catedràtic a Princeton i no vaig fer cas dels algoritmes i ajustats càlculs de la doctora Stroung, que llavors treballava com una becària més al meu departament. Ara ella ocuparà la meva càtedra i la Universitat m’ha jubilat de forma anticipada. Tota la meva vida s’enfonsa. Tots els meus càlculs aviat desapareixeran i jo em pregunto: fins quan durarà la Tercera Gran Reparació?
