Com és la frontera des del punt de vista dels que queden a l’altra banda? Aquesta pregunta és el fil conductor del llibre Yo soy frontera: autoetnografía de un viajero ilegal (Virus Editorial) que Shahram Khosravi (Isfahan, Iran, 1966) va presentar el mes de desembre a Barcelona. Aquest antropòleg de la Universitat d’Estocolm hi explica que les fronteres no són senzillament una barrera física, sinó tot un imaginari que determina com pensem i sentim. Especialitzat en migració, deportació i precarietat, proposa fugir del pensament que posa la “llar” i la “pàtria” al centre de la societat, i invita a explorar espais més oberts i inclusius des d’un “sensellarisme radical”.
De quina manera el nostre imaginari està marcat pel concepte de frontera?
L’imaginari que tenim sobre les fronteres ens diu que pertànyer a una nació i tenir ciutadania és el normal, per tant, tota aquella gent que no hi pertany és anormal, i s’ha de normalitzar. Paraules com “integració” o “pertinença” creen aquest imaginari. Jo tinc un enfocament diferent: intento no mirar la frontera des de la perspectiva de l’estat, sinó des de baix. Intento posar-me en la situació de les persones il·legalitzades, els apàtrides.
Quin aspecte té la frontera des d’aquesta perspectiva?
Si creueu la frontera entre Espanya i França, no hi ha frontera per a vosaltres. Però quan et detenen, et confinen, t’humilien, et fan esperar… llavors sents la frontera. Fins i tot quan penses que has creuat una frontera, n’apareix una de nova davant teu. Pot prendre formes diferents, potser apareix al cap d’uns anys. La frontera travessa les vides de les ciutats, el camp, les places públiques, les escoles i els hospitals, és a tot arreu. Qualsevol pot convertir-se en guàrdia de frontera: un empresari, un propietari d’un immoble, un agent de trànsit o un professor, i per qualsevol motiu pot aturar i interrogar els que són “altres”, pel seu color de pell, la seva religió o la seva classe social. La frontera és imprevisible i ineludible.
Que significa el títol del seu llibre, “Soc frontera”?
“El món és un mosaic d’unitats, anomenades nacions, amb línies entre elles. Però més que línies que separen els estats, les fronteres es converteixen en una sèrie de pràctiques que generen exclusió i abandonament”
La nostra època és una època de fronteres. El món és un mosaic d’unitats, anomenades nacions, amb línies entre elles. Però més que línies que separen els estats, les fronteres es converteixen en una sèrie de pràctiques que generen exclusió i abandonament. Una persona es converteix en la mateixa frontera quan està exposada a aquestes pràctiques frontereres en cada moment, quan li resulta impossible creuar la frontera. No pot “arribar”, estar a casa o tenir una llar. La paraula “refugiat” suposa que ha trobat un refugi, però en alemany o en suec es fa servir una altra paraula, “Flüchtling”, una persona que fuig. Aquesta paraula expressa millor la condició permanent de no arribar. Hannah Arendt s’hi va referir explicant “el desastre no és perdre una llar, sinó la impossibilitat de trobar-ne una de nova”.
Són les fronteres mateixes el problema, o el fet que no es respecten les convencions relatives a l’estatus dels refugiats, els drets humans i els drets de les persones migrants?
El respecte pels drets i les convencions són una part important, però ja portem dècades denunciant-ho, sense millores. Jo ja no estudio els migrants, sinó les fronteres que creen els migrants. Les fronteres canvien les percepcions que tenim. Les fronteres converteixen terres en territoris; llars en pàtries; i persones en ciutadans… però també converteixen els veïns en enemics, fa que una distància curta sigui molt llarga; els nòmades i les tribus esdevenen transgressors il·legals de fronteres, cosins del poble del costat esdevenen persones il·legals, i els comerciants són considerats contrabandistes…
Malgrat totes aquestes contradiccions, injustícies i necessitats de canvi, no estaries d’acord que les fronteres d’alguna manera també són necessàries per donar certa estructura i estabilitat?
Més aviat diria que les fronteres tenen dues cares, i depenent del costat on que estiguis, veus una cara o l’altra: amor o odi. A dins hi veus amor, amor per la nació. Hi ha polítics que construeixen murs com un acte d’amor, i partits contra la immigració deporten les persones per estima a la pàtria. Fora de la frontera es veu l’odi: els murs solen ser lletjos, construïdes amb materials lletjos. Indiquen por, inseguretat, distància, conflicte, odi. Es tracta de produir “estrangeria”: persones que no són benvingudes, no qualificades per formar part de la comunitat.
Per això vincula les fronteres al colonialisme?
“Moltes estructures socials, com la família, la nació, la ciutadania o l’economia, es basen en la llar com a idea central. Intento pensar amb un nou paradigma, no centrat en la llar com a idea d’identificació del grup”
Les fronteres són per als pobres, els rics no creuen el Mediterrani amb bots salvavides. Aquests compren la ciutadania a Malta per un milió d’euros o es traslladen al Canadà amb una inversió de 300.000 dòlars canadencs. Amb un passaport alemany pots viatjar a 175 països sense visat, però amb un passaport afganès només pots traslladar-te a 25-30 països més pobres que l’Afganistan. La frontera de Suècia és a Istanbul, la frontera italiana a Líbia i la frontera australiana a l’illa de Manus, a Papua Nova Guinea. Tot això està relacionat amb la qüestió de la raça i de la classe: els sol·licitants d’asil a Grècia, els refugiats al mar Mediterrani i al canal de la Mànega, les persones sense sostre a Europa i els afroamericans del moviment Black Lives Matter tenen un ADN en comú. Tots ells estan exposats a les mateixes fronteres, viuen en un món que els asfixia, on respirar s’ha convertit en un combat, en un privilegi per als blancs.
Es poden humanitzar les fronteres i les polítiques frontereres?
Crec que la frontera i l’exclusió estan vinculats al concepte de “llar”, de casa, que genera separació entre els que es troben dins i fora. Crec que no hem de veure la humanitat com a territorialitzada, o les societats com a “centrades en la llar” i en la pàtria. Crec que no hem de veure l’ésser humà des de l’òptica botànica, amb les arrels, la seva pertinença, i el vincle amb el sòl. Ho anomeno “sensellarisme radical”, d’alguna manera inspirat per la nostàlgia a l’humanisme universal del pensador anticolonial Frantz Fanon. Moltes estructures socials, com la família, la nació, la ciutadania o l’economia, es basen en la llar com a idea central. Intento pensar amb un nou paradigma, no centrat en la llar com a idea d’identificació del grup.
No pot algú sentir-se a casa en un lloc i alhora estar obert i implicat amb el món que ens envolta, incloent-hi persones que viuen en altres realitats, sense que això sigui una contradicció?
Per descomptat, tots ens sentim a casa en diferents contextos, i tenim diferents tipus de relacions íntimes amb altres persones, on ens sentim segurs. La pregunta és: com podem tenir aquest tipus de vincles, espais de seguretat i intimitat d’una manera més inclusiva? En lloc de reproduir la idea de casa, podem tenir una visió de la humanitat més oberta? És un problema global al qual s’enfronten els refugiats en diferents llocs del món: Tots estan exposats a l’exclusió, la violència i el patiment. Per això proposo un nou relat del “sensellarisme”, oposat a l’imaginari de la separació i la divisió que generen les fronteres.
