La setmana passada va començar amb una notícia de les que gelen l’esperit. Un mestre d’institut, en un poble valencià, va ser agredit i humiliat per un centenar de xavals què exhibien banderes d’Espanya. Ho feien, a més, per mostrar-se salvatges contra la diversitat. No eren conscients de la ferida, u una altra més, que li feien a la seua ensenya amb eixa mostra de canibalisme patri. Si amb això no hi havia prou, el món encara ens havia de tornar a esgarrifar. La guerra torna a Europa i, com qualsevol d’elles, promet ser bruta i envilidora. De segur que regarà la nostra fantasia amb molts episodis deshumanitzadors. Promet ser dura i cega. Ferir el cos i descarnar, encara més, l’època que ens ha tocat habitar.
Entre totes les fotografies que se’n produiran, les que es facen i les que no, segur que una es repetirà cada dia. La del cos ferit, sobre la blanca neu, envoltat d’uns arbres que, en contrast, recuperen la verdor a causa de la primavera que arriba. Mentre la naturalesa s’obstina a esclatar vital, paradoxa, eixe cos es marceix amb els ulls fixos en el no-res. Es perd, amb ell, la veu de qui en algun moment va parlar. No ho farà més. Encara que temps enrere ho feia en rus amb la seua mare, en la intimitat, perquè un govern afí a la Unió Europea, la dels drets humans, ja no li deixava fer-lo en públic. El món, neuròtic, es mobilitza contra la carn i prohibeix la mirada.
En Rússia, en canvi, la mirada informativa és diferent: la dels interessos d’un imperi oligàrquic, antidemocràtic i, que no se li oblide a ningú, anticomunista, que intenta connectar amb el seu passat tsarista
Hui, als bombardejos al Donbass i a Ucraïna, s’afegeixen els que cauen sobre la resta del món en forma de cascada informativa. Els grans mitjans ens ofeguen amb centenars de notícies. Ací, baix només un únic punt de vista: el d’una OTAN que fa molts anys que augmenta la tensió en la zona, sota la creença què ningú podria girar-li la cara. En Rússia, en canvi, la mirada informativa és diferent: la dels interessos d’un imperi oligàrquic, antidemocràtic i, que no se li oblide a ningú, anticomunista, que intenta connectar amb el seu passat tsarista. En fi, entre l’allau d’informacions que, o no es poden contrastar, o després es demostren falses, costa molt fer-se una idea del que passa a la zona. Per sort comptem amb alguns noms que ens ajuden a il·luminar els grisos entre tant de contrast: Rafael Poch, Hibai Arbide o Montes de Oca, són alguns d’ells.
L’ombra s’estén per tots els racons del planeta. Cada vegada ens trobem amb identitats més tancades. Inclús aquelles que pretenen acabar amb la mateixa idea d’identitat s’atrinxeren sobre la seua mateixa. A cada sacsada de la història, els grups es miren més cap a dins i busquen les diferències que les separen de qui és a fora. Si l’alteritat hauria de ser un dels primers elements en la constitució del nosaltres, hui, en canvi, es configura en la confrontació dels altres. Així, els nacionalismes excloents es retorcen per colonitzar el món, amb la testosterona alta i la sensibilitat torta. Eixa bandera espanyola exhibida com una arma contra la diversitat, és la mateixa que reprimia als russos al Donbass i que, estos dies, segaran la vida de moltes. La majoria amb un element comú, no la pàtria, sinó, la insignificança de la seua voluntat en la configuració política. Els conflictes entre les persones, els odis lacerants, els discursos des de la violència, el rebuig a l’alteritat s’aguditza. Per això demà ens trobarem, altra vegada, el cos ferit sobre les runes d’una ciutat qualsevol. És el mateix cos que el de dies enrere, encara que este quan parlava ho feia en ucraïnés. Però també, igual que en els altres, l’últim pensament per ell vindrà d’una mare desesperada. O d’una amiga. O del seu home.
De qualsevol sentiment de pertinença es pot fer una bala. Estos dies veiem, i veurem, com una bona part de la societat pren partit per un bloc o altre, tal com farien en una competició esportiva
Patirà la gent. L’amant perdrà la calfor de la seua companya baix els llençols. Gelor. El pare rebrà la violència dels fills d’altre. Rancor. Les dones seran evacuades i els homes armats. Penombra. Els homes acudiran a la guerra baix l’estendard de l’imperi i dels diners. Deshumanització. Tots ho faran baix les ordres dels qui parlen per ells. En qualsevol idioma es pot pronunciar sentències de mort. De qualsevol bandera es pot fer un pendó del tanatisme. De qualsevol sentiment de pertinença es pot fer una bala. Estos dies veiem, i veurem, com una bona part de la societat pren partit per un bloc o altre, tal com farien en una competició esportiva. Nogensmenys pocs han reivindicat l’autonomia de les classes populars i la necessitat que compten amb veu pròpia en este soterrament. Al contrari, algunes comunicacions que he pogut llegir esgarrifen per la manca de sensibilitat cap als cossos que participaran d’este espectacle geopolític, que a alguns els agrada pensar-lo com una tornada de la guerra freda. L’himne de l’URSS, però sense treballadores.
Per a això calen institucions populars amb certa capacitat de promoure aliances internacionals. Organitzacions que actuen local, però que s’articulen en el global. Recuperar la memòria dels Jean Jaurés, les Emma Goldman o els Malatesta del món per ser capaços de recordar què, quan els imperis parlen, la carn explota. Deixar-se d’anàlisis ràpides, calentes i simplistes. Com a estat, mantenir-se a l’OTAN és mantenir un pacte amb el diable. Mirar a l’est, és fer-ho cap a altre dimoni. Mirar-se a un mateix pot ser un suïcidi. Tanmateix, mentre no siguem capaços d’imposar a les agendes internacionals l’experiència de la carn, moltes persones acabaran les seues vides sobre la neu a Ucraïna, o la sorra de Palestina, o altres tants punts perduts del món.
Altra vegada el cos ferit sobre la neu. Una taca roja que s’estén mentre les sirenes avisen d’un nou atac, o contraatac. Això no importa gens perquè encara que parlava rus, ja no tornarà a pronunciar cap paraula d’estima cap a sa mare que li pensa nerviosa des de la distància. No importa gens perquè encara que parlava en ucraïnés, no tornarà a pensar sobre la vida en cap llengua. Als dos, a totes, se’ls ha acabat la vida perquè ells s’interposaven en el camí de la geopolítica. Cap poder popular té hui la força i la veu per pronunciar fort les paraules que defensen la importància estratègica i humana de mantenir els seus cossos amb vida. En les nostres mans està que no torne a passar.
